Suat

Serà pesat l’estiu a València? Mentre escric estes línies - a les 7 de la vesprada- sue com un poll al menjador de casa tot i anar mig en conill –només em tapa una pantaloneta d’anar per casa-. El poc aire que vol entrar per la finestra no refresca precisament. No és el primer any que per motius laborals romanc a la capital. La diferència, enguany, és que el treball que estic fent m’ha permés d’escapar-me al poble setmanes senceres a Juliol, i comprovar com de bé s’està a la Mariola en diferència a la gran ciutat. Altres anys suportava millor la calor, no sé.

Estes setmanes d’agost em tocarà quedar-me molts dies per ací, car tinc un projecte pendent de fer que he de presentar a setembre en l’última assignatura de la carrera i provocar, com Déu mana, la fi de l’època universitària i l’inici d’una incògnita tan punyetera com engrescadora; el futur!

Una visita frustrada

M’ha dolgut llegir este matí a l’AVUI que el Sant Jordi pintat per Marçal de Sax no visitarà València, com s’havia donat a conèixer fa mesos en la premsa valenciana. Este trasllat temporal del retaule gòtic a la ciutat de Rita es justifica dins els actes de commemoració de l’any Jaume I.
El retaule en qüestió va presidir l’església de Sant Jordi de la capital valenciana fins la guerra de Successió. Este temple va ser assolat a mitjan segle XIX i estava ubicat a l’actual plaça de Rodrigo Botet –antiga plaça de Sant Jordi-, al costat de l’actual teatre Principal. L’església era, a més, seu del Centenar de la Ploma i de l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama.
El mite medieval de Sant Jordi, conegut i divulgat pels nostres reis, arriba a València amb Jaume I, que segons ell mateix el va ajudar a vèncer els moros en la Batalla del Puig i que el va aclamar de seguida com a patró del nou regne – fins que va estar canviat per Sant Vicent Ferrer-. València fou dels primers llocs en fer festa grossa el 23 d’abril, com una celebració unida a la l'orige del nou regnec cristià.
Ja sabeu com soc de fetitxista per a les coses jordianes – un filosantjordista, segons Àngel Canet-, però si els tècnics del Museu de Londres no consideren que l’estat de la tabla és adeqüat per a viatjar, ho entenem i esperarem a poder anar a Londres per contemplar-lo in situ.

Que es borren!

Les Nacions Unides van acordar el 1966 el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va ser subscrit per l’estat espanyol el 27 de juliol de 1977, hui fa 31 anys. Esta norma internacional defenia el dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos políticament, cultural o econòmica. Dret ratificat i respectat en nombrosos acords però entés d’una o altra manera segons l’estat.

L’autodeterminació d’un col·lectiu determinat no pot representar una dificultat per a un estat democràtic, com han demostrat en els últims anys exemples amb èxit, com el de Montenegro, i d’altres sense ell, com el cas quebequés.

El govern espanyol no fa altra cosa que el ridícul en pretendre reprimir la voluntat d’una part significativa del poble basc mentre manté subscrit una declaració de drets que defen tot el contrari. Que es borren!

Maddalena

Si vos fixeu en el rellotge del fons de la foto, marca les 3;32 de la matinada. Toni, Jam i Juanjo animàvem al públic que es resistia a anar-se'n malgrat l'ombra de la Guàrdia Serril. Ja feia hores que celebravem la festa de la Maddalena a l'Olleria, i encara en quedaven moltes més per acabar-la, a Benimaclet, amb uns xupitos de mistela.
Cap de setmana intens. Gràcies a tots, xi.

Andorra

L'altra setmana vaig estar algunes hores a Andorra la Vella. Poc de temps però suficient per llegir molts ròtuls de botigues, tanques publicitàries i altres textos d'exterior i interior i comprovar que tot està escrit en català. Com que allà l'única llengua oficial és esta la seua situació és tan normal, a primera vista, que sorprén. Pocs cartells n'hi ha que estiguen en català-espanyol-francés.
La realitat verbal és una altra. La majoria d'habitants del país són forasters - espanyols, o portuguesos....- hi ha molts dependents que no tenen coneixements de català. I els demanes un café en llet i no t'entenen. El govern andorrà fa cursos gratuïts de català per a nouvinguts, cosa que està molt bé i d'on ja podia prendre nota el Govern valencià.
La Fundació Ramon Llull espera per a 2009 la participació de tots els governs de parla Catalana, però com és d'esperar el valencià no està per la labor i seran 'alguns ajuntaments' els que ostenten la representació del català de València a la Llull.
En aquelles hores en Andorra, quan llegia els cartells, els papers, els anuncis, els ròtuls, anava pensant que si tots col·laboràrem junts seria molt més fàcil la normalització lingüística que volem. Però ni la dreta ni l'esquerra valenciana deixaran que això passe. L'Acadèmia valenciana de la Llengua servirà, com és habitual. de ben poc.

300 anys de privilegis

Molts sabreu que Banyeres de Mariola va lluitar amb el bàndol borbònic durant la guerra de Successió com altres pobles de la comarca (Biar, Castalla, Ibi, etc.). La defensa del castell de Banyeres es conta en les les cròniques com una de les més aferrissades del regne (Va patir fins a trenta-tres setges de l'exèrcit austracista).
La fidelitat botiflera va ser recompensada als pobles per Felip V amb títols i privilegis econòmics que venien molt bé als seus habitants en moments de posguerra; Banyeres va ser nomenat Vila Noble, Fidel, Leal i Reial; Es va confirmar la llicència per a portar armes tots els veïns i s'autoritzà l'exempció de censos i recaptacions estatals per espai de deu anys.

Dic açò perquè el passat dissabte 12 de Juliol es van complir 300 anys de l'atorgament d'aquells títols i privilegis a Banyeres. Com a record d'aquell agraïment de Felip V envers el nostre poble han quedat estampades in secula seculorum les inicials N, F, L i R a l'escut municipal. Aquell dèspota francés va saber castigar feroçment els seus contraris i recompensar els partidaris. Si ens fixem un poc en les relacions polítiques, la cosa no ha canviat tant.

Un altre privilegi va ser concedit el 3 de setembre de 1708. Felip V eximia a Banyeres del pagament de 210 lliures anuals a Bocairent per la compensació de la separació dels termes municipals. D'això en parlarem a setembre...

EL meu primer viatge en AVE

L’autobús de línia eixia a les 8’40 de la Seu d’Urgell i segons el previst dos hores després seriem a l’estació de Lleida. I Així va ser, però amb un xicotet contratemps; Primer vam passar per la RENFE a fer la primera parada. Resulta que a les 11 haviem de prendre un autobús que anava a Saragossa. Cinc minuts abans em col·locava en la cua per comprar els bitllets, i quan ja em tocava a mi, a les 10’58, em telefona el meu company de viatge des de la porta de l’autobús dient que estava anant-se’n, deixant-se a molta gent que no haviem pogut comprar el bitllet.

M’informen que el següent bus cap a la ciutat de la Expo 2008 té eixida a les 15 h. Impossible perquè a les 15’35 tenim el vol Saragossa-Alacant.

I ara què fem? M’interroga desconcertat el company . Jo, que no sé què dir, dic el que pense... Improvisem.

Perquè les estacions d’autobús són sempre lletges i poc netes? O al menys, a mi m’ho semblen.

Ens n’anem a l’estació de trens. El próxim a Saragossa és un AVE a la 1, però no queden bitllets. Jo em mantinc seré. L’altre s’aturrulla i no sap ni el que diu ni el que fa. Descarte agafar l’avió i m’informe de com puc anar fins a Tarragona en bus per baixar després cap a València. Al company atordit li ve un bri de raonament i diu –o més bé, ordena- que esperem, que pot ser s’anul·len places de l’AVE en eixir de Barcelona a les 12 i pugam pujar a Lleida. I així és. Una venedora molt amable -que me se figura en eixos moments la Mare de Déu- ens aconsegueix a les 12 i un minut dos butaques en turista. Esperem fins la una i prenem el tren. Un vagó puntual, nou, rutilant, còmode, veloç que ens deixa en el nostre destí en 50 minuts.

Després, tot és més fàcil.

Vam acabar dilluns d’esta manera uns dies a la Seu d’Urgell visitant una amiga, el seu nóvio i els dos gossos.

Gràcies Sílvia. Eskerrik Asko Guillermo.

Hoolligans

No soc futboler –no soc de cap deport- i no hi entenc per valorar. Si Espanya ha guanyat perquè s’ho mereixia, perfecte. I si feia tants anys que no veien una final, és cosa de celebrar. Però celebrar-ho civilitzadament.

Serà l’alcohol, la emoció, serà el que siga, però no n’hi ha dret a que els hoolligans d’Espanya es dediquen a rebentar allò que es troben pel camí, perquè sí, perquè ‘ho hem de celebrar’. M’han contat que hi ha arbres arrancats de soca-rel al Carrer Sant Vicent de València. Els claxons i les veus les vaig sentir jo fins ben entrada la matinada a Benimaclet. A altres ciutats també han provocat desperfectes i aldarulls (Viena, Barcelona, Granada...).

Una cosa és celebrar, i una altra ben distinta és manifestar el més baix nivell d’educació i capacitat de convivència.

FOTO; La foto correspon a la celebració de Mataró. Hi podem trobar més d'un aguilutxo. Imatge extreta de la notícia de diari digital Capgròs.

Sobredosi de telèfon

Aplegue a casa després de dotze hores de treball. Veig set trucades perdudes. Com que estic a l’espera d’una telefonada marque un dels números que han cridat que desconec.

-Hola, tinc una cridada perduda d’este número de telèfon…

-Adrià?

-Neus! Ah, eres tu? crida’m a casa!

Neus em crida i li conte com ha anat la jornada de treball i ella em conta les seues coses, entre elles que dijous tenim un sopar. I jo divendres treballes! I a més venen uns amics de tornada de Londres i passaran per casa per a dormir....;

- Mira Neus, que no puc anar al sopar.

- Truca a Juli i dis-li que no conten amb tu.

- Dissabte tinc sopar en Quatretonda. Si te’n vols vindre?

- Ai, si són les festes allí!

-Ah, perfecte. Ja quedem en anar-se’n per ahí després de sopar….

Pose la llavadora. Telefone a Juli per dir-li que no vaig al sopar del dijous. Un altre dia serà.

Telefone Cristina, un altra amiga, li conte també les aventures del meu dia i ella em conta el seu.

Telefone a mon pare per a felicitar-lo i em diu que la cosina que es casa este dissabte en Villena ha preguntat per mi. Jo havia dit que no anava però ha demanat que faça el possible per anar.

-Però és que tinc un sopar en Quatretonda

- Si però insisteix en que tu també vingues.

- Em tocarà anul·lar l’altre sopar...

Això faig; Telefone Àngel per donar-li la notícia. Mira que m’ha passat... Em disculpe i ell ho enten. Ens saludem fins a l’altra.

Després de penjar, Àngel em crida. Si?

-Escolta, que estic pensant que a finals de Juliol és la Magdalena de l’Olleria.

-Ostres, clar. Faré per anar!

Al messenger em trobe gent que em pregunten què tal... Està Neus i li xarre lo de la boda.... ‘Ara que estava planejant d’anar a Quatretonda...’ -em diu-. Trobe també Miriam i li dic que em cride a casa. Li conte també la meua experiència en el treball...

Penge...Ufff... sobredosi de telèfon.

I bò, si heu arribat a llegir fins ací, vos mereixeu que vos conte quin és el treball que estic fent durant esta setmana... Extra d’una pel·lícula de cinema espanyola que estan gravant a la meua facultat. En els pròxims dies donaré més detalls. Està sent una experiència magnífica.

Ara vaig a estendre la roba i a gitar-me, que demà hem de seguir la faena.

Premi Pedraforca

Penge amb un poc de retard el premi que m’ha atorgat la senyoreta Lucrècia de Borja des del seu blog, el Pedraforca. Este guardó dinàmic i simbòlic ha estat creat per Striper d'històries amb la finalitat de ressaltar el treball dels blocaires en català amb els següents paràmetres;

1.S'atorgara a blocs escrits en Català, que a opinió de el que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, per els seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.
2.Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
3. la imatge del premi si es possible es penjara al bloc.

He de dir que m’ha alegrat molt rebre el premi de part de la Lucre, que viu i es relaciona amb els demés de la mateixa manera que escriu el seu blog, amb passió, compromís i sinceritat.

El premi ofereix la possiblilitat de ‘premiar’ a altres tres blocs. En el meu cas, i evitant caure en amiguismes – que evidentment són els qui millor escriuen per a mi- vull donar el Premi Pedraforca a dos femelles blocaires desconegudes personalment i a un blocaire mascle conegut fugaçment. Per la qualitat dels seus escrits i la constància en la publicació dels mateixos l’atorgue a

El meu país d’Itàlia

L’Apòstata desficiosa

El descrèdit

Retorne amb este post del parèntesi blogueril involuntari provocat pels exàmens i treballs ineludibles de final de curs. Demà mateixa comence una experiència de la que parlaré d’ací uns dies però que em permetrà de deixar unes línies mentrestant. Segurament, caluroses.

Censurats i mutilats

Per fi hem acabat les obligacions acadèmiques d’este últim any de carrera. Totes? Bé, encara haurem de treballar un poc a l’estiu i presentar-se a setembre, que el curs s’ha fet curt i no hi ha hagut temps suficient per a alguna matèria...

Però entre treball i treball per a classe m’he mirat les notícies de reüll i ausades que hi ha cada cas per ahí...

El PP-CV (Podem Putejar-vos Com Volem) seguint en la línia de defendre la constitució, la llibertat d’expressió, la democràcia i tot això, ha exercit la censura per milantèssima vegada, esta vegada en Castalla (L’alcoià), prohibint el concert de dos grups locals per ‘violents’. En escola ensenyen que allò de vetar i amagar les veus dissidents és una pràctica habitual de... sistemes poc democràtics. I per esta terra d’exemples de censura en tenim un bon grapat darrerament; televisions, músics, actors, escriptors, festivals de música, etc.... Si fa trenta anys eren les bombes les que intentaven atemorir cantants, directors i escriptors a casa nostra, ara és des del mateix Govern que és cometen estos atacs a la llibertat d’expressió. Anem cap arrere..

I els qui també van cap arrere són els responsables de que el llibre ‘Clara no para’ de Braulio Llamero tinga una edició en català d’Alcanar, i una altra en el català de Vinaròs. Ací la notícia en el Levante, que ha passat EFE a tots els periòdics de l’estat. Possiblement l’editorial Bromera tinga alguna cosa a dir sobre el tema. Segons el mateix Llamero “La iniciativa partió de la editorial valenciana Bromera, que es también la que ha asumido la tirada inicial más amplia (…) Con similares tiradas, la editorial Animallibres se ha hecho cargo del libro en catalán”. Caxondeig, ignorància, mala fe? El que sembla cert és que des de l’administració valentina no s’esforçaran a normalitzar la cosa.

Està clar que els valencians continuem no important gens enlloc. I damunt, al nostre país la pluja encara no sap ploure.

Sobre això del BIC a Banyeres

L’ajuntament de Banyeres de Mariola ha sol·licitat a les associacions i institucions locals la seua adhesió a la sol·licitud per demanar la declaració de Bé d'Interés Cultural per a l'acte d'Homenatge als Difunts que té lloc al cementeri local cada matí dels 25 d’abril, últim dia de festes. La iniciativa va ser aprovada per unanimitat al darrer ple.

El poble –com tots els pobles- sol bolcar-se en estes coses que donen un suposat prestigi, categoria o renom a les festes sense plantejar-se massa coses. Vejam;

La susdita declaració de Bé d’Interés per a l’acte del Cementeri quina finalitat té? Segons la definició de la pàgina web del ministeri, la de protegir. Segons el full d’adhesió preparat per l’Ajuntament (En castellà, perquè es coneix que els va pillar un dia que no estaven bilingües... ) per a que l’acte “vaya más allá de nuestro pueblo y sea conocido por cuanta más gente mejor...”. I pense jo en veu alta, si el que volen és protegir-lo, de veres creuen que convidant a gent de tot arreu i conver-tint-ho en un acte més es conservarà íntegrament tal com està ara? O pot ser es tornarà en una representació del que ‘ha sigut’? Per especular....

La primera part de l’acte ( que és prou conegut als pobles de la contornada) és el moment més íntim de les festes per als festers. No sé si en algun poble es donarà un acte tan poc ‘pràctic’ com este. Vull dir, que no és un acte fet per a un públic sinó que és un moment, quasi privat, de contacte entre els festers que hi van a disparar i els difunts de la Filà als que van a fer les ‘salves’ en senyal de record i agraïment. Primer es resa..’padrenuesto que estás en los cielos...’ i en acabar un dels festers mana; ‘apunten...foc!’. L’origen de l’acte està en la prohibició que imposà Carles III de disparar dins del poble, sent documentat l’acte ja en 1816 al cementeri vell –actual ermita de Sant Jordi-.

L’acte massiu és la missa de campanya celebrada a l’altar del recinte, que reuneix capitans, festers i fidels en general.

Les festes ja estan declarades fa molts anys d’interés turístic nacional. Ignore si açò del BIC canviaria alguna cosa del que n’hi ha, però tinc els meus dubtes de que siga per a bé.

I demà, continuarem fent faena de classe... Ja queda poc!!

Eurofrikies

Jo venia directe de la selecció de donzelles per a la Llegenda de 2009 –ja ho tenim ahí!-, que vam viure satisfactòriament en comprovar la resposta de les sagales i les ganes que li van posar. Llàstima que, de moment, no tinguem Sant Jordi.

A Ontinyent ens vam trobar pocs i bons amb l’excusa de celebrar la litúrgia d’eurovisió 2008, oficiada per mossèn Carrasca al voltant d’una taula ben parada de tramussos, pis-play, coca de tomaca i altres queviures. Com que en una cosa d’estes sempre coneixes algú –sempre, tu!-, ahir van ser el Marqués de Bon Porte – DJ resident, que estavem en sa casa!- i Morrison, un campaner jove i enamoradís d’Albaida que no esgotava mai el repertori d’acudits de tots els colors. Els números de l’Eurovisió d’enguany anaven succeïnt-se com una entrada morocristiana per televisió, i el boato de les votacions amb xicones rosses de diferents països nòrdics va precedir l’entrada del capità, esta vegada rus –i actor porno, diuen. Amb el fred que fa a Rússia-. Ah, també vam vore al Chikilicuatre, clar. Ens va agradar la posada en escena. El repte llançat per Buenafuente havia arribat al punt àlgid -que no al final-. Sembla, però, que no han aconseguit un dels seus objectius; qüestionar estes coses dels concursos de cançò, mostrar tota la caspa que tenen darrere i caricaturitzar el món dels ídols artificials fabricats des d'els Operasions Triunfo i companyia.

En acabant l’encontre el beat Àngel Canet m’acompanyà fins a Xàtiva, car volia estar el dia de hui a València per anar a vore per primera volta la processó del Corpus, però per raons climatològiques ens hem conformat a vore els nanos i gegants, la magrana i la Moma. L’any que ve serà, si Déu vol

La impròpia

Ei senyores i senyors!!

Una nova iniciativa s'obri pas a València. La Impròpia, "primera trobada de cultura oberta" es celebrarà este cap de setmana entre la universitat i els carrers de Campanar. Ofereixen activitats variades en les que reflexionar sobre la pròpia cultura - la tradicional - i relacionar-la amb la cultura actual dominant - la dels best sellers, hit-parades, exits de taquilla...-.
Passeu-vos per la web i llegiu el llistat d'activitats a fer des del dijous 22 al diumenge 25.
Segons declaren en el seu text de presentació pretenen fer acte de presència anualment i de manera itinerant pels barris de València. Com que és el primer any el programa d'actes queda un poc desgavellat i poc definit, però és ben interessant en quant a proposta amb vocació de futur, sempre tenint en compte els minsos recursos amb que solen contar este tipus de mogudes.
Per molts anys!!!

Nàpols en portada

Ahir la foto de portada d’El País, i les seues dos primeres pàgines interiors anaven dedicades a la situació que viu la ciutat de Nàpols. Els metges informen que la situació dels residus comença a ser perillosa per a la salut per les olors i les cremacions de la brossa , els bitxos –rates, panderoles, mosquits- , etc... Conten que fins i tot al Vomero, el barri més pijo de la ciutat i on mai es deixa d’arreplegar els residus, s’amuntonen les bosses del fem desafiadorament. Diu la crònica que fins i tot han tancat botigues i bars, i que la cosa no té pinta de parar de cara a l’estiu. Com habitualment, el govern invisible del sud d’Itàlia, la Màfia, controla la situació i manté el pols amb el govern central. La regió està sobreexplotada d’abocadors de fem procedents de tota Itàlia. Fins i tot fa uns mesos es va alertar que l’herba que menjaven les búfales podria ser tòxica i contaminar així la mozzarella que hi produeixen. Ara porten el fem fora d’Itàlia. Vull apuntar que el reciclatge és quasi nul a Nàpols; No és fa recollida selectiva dels residus – perquè aixi interessa a la Camorra, diuen- , de manera que la situació és complica més.

A banda, fa poca estona m’he assabentat per Marieta des d’el seu país d’Itàlia dels darrers incicidents a la periferia de Nàpols. Lamentables; Uns veïns que carreguen contra uns altres per ser gitanos romanesos. El caràcter napolità és primari i sentimental i no m’estranya gens les escenas que s’estan vivint. L’onada racista que viu la zona –comparable a la de fa un temps a El Ejido- ve recolzada per la llei ‘de seguretat’ que prepara Berlusconi -considera la immigració il·legal un delicte- i es presentarà al consell de ministres de demà, precisament, a Nàpols.

El Parlament Europeu mira amb lupa els moviments del govern Italià i no viu amb preocupació els incidents a Nàpols. Entre altres coses s'ha dit allí "Berlusconi està introduïnt de nou en Italia el concepte de raça" ó "la lliure circulació de persones és un principi fonamental de la UE i un element clau per al mercat intern".

Estic nominat

Com que una paisana exiliada a Andorra m'ha 'nominat' des del seu bloc a respondre unes preguntes d'aquelles de correu electrònic però un poc més originals, ací deixe les respostes;

Coge el libro mas cercano, ve a la pagina 18 y transcribe la línea 4:
“Ejemplo 2. Situar el punto principal P y el punto de vista abatido V sobre el plano del cuadro segun las siguientes coordenadas”. Del llibre de l’assignatura de dibuix tècnic.

Cuenta lo último que viste en la tele:

Fa un parell d’hores, sopant, Caiga quien caiga

A parte del ruido del ordenador, ¿qué más se escucha en este momento?:
El disc ‘de carcaixent... i dolces!’

¿Cuando te reíste por última vez?:
Fa uns minuts, mirant al youtube els cursos de gomaespuminglis

¿Qué hay en las paredes donde te encuentras ahora mismo?:
Un poster de la Venus de Urbino, el calendari de l’IEVA, un sant Jordi pintat per mi, postals que he rebut i algunes fotos personals.

¿Como estas vestido/a en este momento?:
Amb el pantaló del picama i una samarreta verda amb un dibuix

Algo que los bloggers no sepan sobre ti:
La primera nit que vaig dormir a Itàlia ho vaig fer en el replanell d’una escala.

¿Cómo son tus manos?:
Normaletes, dits mitjanets...però treballaors i que saben fer de tot!

¿Qué ves desde tu ventana?:
ara és de nit, però es veu el pati interior de l’edifici.

¿Qué imagen podría definirte?

La que il·lustra el post. Enredros actuals, plans, projectes pendents, idees, agenda mental....

Plou

Plou sobre València. Ja són uns pocs dies plovent. A poc a poc, sense pressa. La pluja amable que fa saó al camp i neteja a la ciutat. Pluja que ens cal més sovint.

Anit, amb paraigües, la gent s’aplegava a les portes de la basílica de la Mare de Déu cridant ‘volem la Mare de Déu, volem la Mare de Déu!!...’. La pluja havia deixat una treva per a l’actuació dels ballaors i de les albaes però tornava a caure fent resguardar-se a la gent on podia o bé fugint d’allí cap a casa.

Les prediccions encara anuncien ruixats per a uns pocs dies més. Que ploga, xe!

Laaaaa la, la,laaaa, la, la,laaaa

Sol dir-se que allò de que les coses d'antes duraven més que les de ara. La Vespa color carabassa de mon pare és de l’any 63, i amb una maneta de pintura i algun retoc encara faria uns quants centenars més de quilómetres. El Renault 7 color verd metalitzat, el primer d’eixe color que va entrar a Banyeres –ara que ho pense, quin gust més exòtic pels colors dels vehícles tenia mon pare…- el vam jubilar amb 22 anys perquè ja ens haviem cansat de vore’l. Igual passa amb els mòbils, les rentadores, les cases... Ja no es fan parets com les d’abans. Fins i tot els festivals d’Eurovisió duraven més!

Quaranta anys fa que Massiel el va guanyar i encara estan pegant-li voltes al nano! Qui s’enrecordarà de Rosa d’Ehpanya d’ací a quaranta anys? (Qui se n’enrecorda ja?). Ara es parla de si el primer premi aquell va ser legal o va haver mantàfula pel mig.

Home, per poder ser, pot ser. Cert que el règim de l’època necessitava d’un llavat de cara exterior; Quedar en Europa com un país modern i atractiu. I també li interessaria a nivell intern; Com a ‘pane et circus’ de la societat del moment, i per atraure l’atenció dels joves cap a una figura ‘local’ i evitar les distraccions cap a música extrangera o, fins i tot, música de cantautors regionals.

Però si es diu, que es diga sobre arguments sòlids i proves demostrables. És patètic el ‘aquell diu que l’altre diu...’ o anar perseguint a Fraga pel carrer amb preguntes de poc trellat. Qui argumente raonadament algun dia que el ‘La,la,la’ va ser un frau com ho son alguns concursos de pintura o alguns certàmens de bellesa -o com diuen que va ser l’arribada de l’home a la lluna- podrà desfer un dels mites més forts de l’imaginari faranduler estatal. Crec que esta nit va Massiel a no sé quin programa a parlar del tema. Veritat o no, a la xica el premi li va eixir molt productiu; porta quaranta anys menjant d’ell.

PD; La història podria donar una novel·la i tot! S’imagineu el Duo Dinàmico, Serrat o Fraga personatges d’una intricada història d’interessos econòmics?? Mmmm... Ho reflexionarem...A vore si podem menjar també nosaltres de maig del 68, ara que està de moda.

Excursió a Austria (i IV); Salzburg

L’última visita del viatge per Austria fou a Salzburg, ciutat patrimoni de la humanitat i famosa també per ser escenari de la peli Sonrisas y làgrimas. La ciutat és molt bonica Va ser una visita un poc improvisada, i vaig arribar sense plànol ni res… El meu –bon- sentit de la orientació em va portar a prop del centre, just en un alt d’on es divisava tot el centre històric – la vista que teniu a la imatge- amb la fortalesa a dalt del tot i un fons de muntanyes altíssimes nevades encara en la part alta –I jo sense càmera de fotos-. Increïble; Vaig començar pel millor lloc sense saber-ho! Ja era migdia. L’aire fresquet habitual d’estos dies corria i als meus peus la ciutat romania tranquil·la, només saturada per algunes torbes de turistes. És notable la quietut de les ciutats del nord d’Europa. En les que he estat el tràfic és mínim, no hi ha massa gent pel carrer i, com que els carrers solen ser amples, dona una sensació de tranquil·litat envejable.

Prop d’on estava situat hi havia una mena de museu amb un ascensor que et baixava a nivell de terra, d’on ja podia anar caminant al centre. Cert que el lloc s’ho mereix, això de ser Patrimoni de la Humanitat. Fa goig perdre’t per aquells carrers, vore eixes esglésies, entrar-hi, anar fins al riu i descansar al sol. Per dissort la fama mundial de Salzburg atrau a molts turistes. Aquest és un ‘mal’ que afecta ciutats que es transformen en una sort de parc temàtic, amb rius de gent, multinacionals del menjar i del vestir, paradetes de souvenirs a preus desorbitats...

Casualment, al sendemà, mentre esperava l’avió llegia a la novel·la L’home manuscrit;

“Turisme: corcó d’identitats, munió d’individus amb gorra i càmera que transformen l’urbs en pati d’escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s’assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

Just que venia pensant jo estos dies. Frase justa i ben feta, com la resta de la novel·la.

Excursió a Austria III ; Viena

El dijous de vesprada vam arreplegar a l’aeroport de Girona la germana d’Emilio, Natàlia, i una tia d’ells d’Alfarrasí que es va apuntar a vindre d’excursió i a vore el seu nebot, clar.

La bona fama de Viena no és debades. És una capital històrica, han tingut molts duros i s’han pogut construir edificis molt bells. Encara que tots molt semblants. Allò un palau, allò altre una esglèsia, allò d’allà un museu, l’altre l’òpera... la majoria edificis barrocs. Destaca la catedral, gòtica, enfosquida per fora i elegant i tosca per dins.
Al Museu de la Albertina vaig poder vore una magnífica exposició de Kokoscka i al Museu del Belbedere els millors quadres de Klimt i Schiele.
Però el que més em va agradar de la ciutat és un dels símbols moderns de Viena, allò que no es pot perdre qui passe per la ciutat; les cases de Hundertwasser. Pintor i escultor que va dissenyar estos edificis de vivendes particulars creant amb ells una gran obra d’art en els que integra arquitectura, natura i art. Vaig fer dos visites per contemplar els colors, les formes, els detalls... Realment fantàstiques. Hi ha dos edificis i estan molt a prop un de l’altre. Precís de visitar, ja ho sabeu.
L’única cosa negativa de la ciutat és que a les set de la vesprada –o abans- tanquen els museus, les tendes, els supermercats...tot!
Ah, i si atenció a la data de vinguda, perque ara en el mes de maig ací fa un fred com al meu poble en febrer. De fet ara han florit ací els ametllers. A conseqüència d’açò he agafat un costipat que ausaes! Tot el viatge mocant-me, tu...
Ah, per cert, que el Danubi no és blau sino emmarronit.