Improvisació crítica

Les circumstàncies fan que haja d'estar connectat a internet al menjador de casa. Fent zapping en la tele m'he trobat amb la tv municipal de València i estan entrevistant el senyor Julio Tormo. Improvise unes línies mentre l'home no s'aclareix parlant valencià i el poc que parla el fa guitzes. El so de la jota és que no és ni apitxat!! Parla, clar, de festes, i el presentador (que parla un valencià digne) el califica de 'enciclopèdia' de les festes valencianes. Tormo va donant la típica visió fallero-acrítica de les falles i del que se li posa per davant.
Si este home és una 'eminència' de les festes valencianes i presenta un programa en la televisió pública, vol dir que anem malament de veres.

Recomanem un teatre;

L'altre vaig anar al teatre Talia a vore 'La muerte y la doncella", que les crítiques pintaven bé. I honestament no em va decebre gens.
Segurament molts coneixereu l'adaptació cinematogràfica d'esta obra de teatre que es va fer l'any 94. Jo he sabut hui que existia, i ja m'he informat d'on conseguir-la per vore-la i comparar amb la representació.
Per als que no la conegau és una història sobre el mal, sobre el mal exercit per uns humans sobre altres, sobre les dictadures, sobre la veritat, sobre els desigs de revenja davant una situació d'abús. Ara que sentim discursos sobre la memòria històrica ve molt bé conèixer una obra com esta. Una història situada en un país canviable a molts. Una reflexió sobre la dignitat de les víctimes i l'arrepentiment (o no) dels botxins.
Els protagonistes són tres; Emilio Gutierrez Caba, Luisa Martin i el que fa de marit d'esta.
L'escenografia és bona en tant que permet el joc de moviment dels actors de manera clara i elegant, amb una llum bastant adient a cada moment.
Les interpretacions són brutals. La tensió dramàtica va in crescendo des de l'inici. Durant l'escenificació la història t'atrapa, et dol, et molesta. I et repugna en saber-nos tots essers humans de la mateixa pasta.

Com que la recomane a tothom que la puga vore; esten són les dades de la gira per les nostres comarques;

DEL 7 DE GENER AL 1 DE FEBRER EN VALENCIA (TEATRE TALIA)
DÍA 6 DE FEBRER EN PATERNA (GRAN TEATRE ANTONIO FERRANDIS)
DÍA 7 DE FEBRER EN VILLENA (TEATRO CHAPI)
DÍA 8 EN ALACANT (TEATRE PRINCIPAL)

ABRIL

DÍA 24 EN IBI (CENTRE CULTURAL DE LA VILA)

MAIG

DÍA 8 EN CARLET (TEATRE MUNICIPAL)

Un banyerut a eurovisió?

Però no de públic, sinó cantant.

Sí dona, que el banyerut Juan Pablo López, més conegut pel veïnat com Juan Pablo el peluquero s'ha presentat al concurs este que via myspace vol fer 'democràtica' la selecció del candidat d'Espanya per a Eurovisió. Sembla que RTVE no va apredre res de l'any passat, o és que els va anar tan bé que volen repetir.
Bé, pel que fa a Juan Pablo, anem a dir honestament que és difícil que guanye tenint als primers llocs a cantants mediàtiques com Melody (el baile del gorila, uh, uh, uh) o Soraya que van camí dels 200.000 vots. I això tampoc és just, escolta, però no podem demanar més a un sistema on guanya qui més amics té. O algú es posarà a escoltar-se els 452 candidats?
Per si el voleu sentir i votar, la pàgina eurovisiva d'el peluquero és esta.
A mi personalment em va agradar més el temasso 'Me gusta tu novia' amb la que va participar en el concurs aquell que igual cantaven que ballaven que feien carasses (Ací en Yutube).

Si algú es pregunta si he estat mai a la seua perruqueria la veritat és que no, ni sé si canta a les clientes quan els talla els cabells...

Els tres tombs a Canals

Quan jo era menut els xiquets del meu carrer replegàvem tots els anys a principis d'any bona cosa de llenya dels bancals propers (Quan hi havien els bancals a prop!!) per a fer la foguera de Sant Antoni, o, com nosaltres la coneixiem, el dia de la llonganissa. I tots els anys el dia 17 en fer-se fosc enceniem entusiasmats la foguera, procurant que cada any fòra més gran. A l'hora de sopar baixàven les veïnes, i alguns veïns, a torrar llonganisses i altres embotits. Era pot ser l'única ocasió a l'any en que es reunien en pla festiu.
Ara, l'urbanització del carrer fa que ni tingam bancal ni lloc per a fer-ho, i la cosa ha mort com va creixer, de manera natural. A casa, però, no passem mai este dia i hui per a dinar hem tingut torrà d'embotit i carn fet a la caseta.
On celebren al sant del porquet amb bona foguera és a Canals. Anit ens vam comboiar el tio Carrasca, Dani i jo a anar a presènciar la crema. En aplegar allí i trobar tanta càmera de tv, l'esglèsia hiper-barroca ataquinada de gent en l'ofici de la vespra em feia pensar que també a la plaça aniriem com sardines, però no, siga per l'oratge travessós o per ser entre setmana que vam estar prou ben posats el temps de les flames.
La crema de la foguera? Fascinant. El ritual dels tres tombs, els 'vítols', els periòdics, la traca i finalment les flames és digne de viure-ho, i si vas amb especialista-amant-de-rituals com el tio Sergi tot se't fa familiar.
Ningú apartàvem la vista d'aquell muntó de llenya tan ben vestit, consumint-se a poc a poc, solemnement, i originant una columna de fum que imposava, regolfant pels campanars, canviant de colors i formes i esvaïnt-se allà dalt... I al final, quan les flames atacaven les costelles de la foguera, sentir-les cruixir com si ens parlaren... Deia Sergi que cremava més lentament i vertical que altres anys, pot ser per la humitat, però va quedar molt bé també així.

Esperem que els tres tombs ens donen sort enguany, que la necessitem...

Massa formigó

Ara que el nivell de construcció desenfrenada ha caigut els que manen a València i Madrid volen desviar la producció de formigó a l'interior, a fer autovies. Fa uns mesos que vam saber de les intencions que tenien de traçar una autovia pel mig de la vall d'Agres.
Com a mostra gràfica del desgavell del projecte, afegirem a este escrit una imatge on està marcada el recorregut de la suposada autovia en color morat. Amb l'ajuda del google-maps voreu que molt propet hi ha altres dos trams d'autovia que venen de la de Madrid-Alacant (en groc les tres) per ajuntar-se en Xàtiva camí de València. Per a què, llavors, eixe tram Villena-Muro? És que estan desficiosos els projectadors de carreteres? A quin sant s'han de carregar la valleta d'Agres amb quatre carrils? Per què separar Bocairent de la Mariola?


Rectificar és de savis, i este projecte necessita una rectificació urgent que bé podria donar-se en una digna millora de la carretera Bocairent-Muro.Com bé argumenta la plataforma a la pàgina web, millor ser lloc d'arribada que no lloc de pas. Així ho esperem.

Per a firmar a favor del replantejament del projecte, piqueu ací.
Per a llegir la Nadala contra l'autovia de Sergi Gòmez, piqueu ací.

Gràcies xi!

Com que ara estem en dies de balanç volia enumerar totes les coses que he fet enguany, però he desistit, car no vull avorrir-vos de mala manera ni tampoc fer-vos enveja (qui tinga ganes que es pegue una volta pel bloq).

Per estes coses que no t’esperes m'he trobat un estiu lliure i més llarg del normal que he disfrutat com un xiquet. Gràcies a tots amb els que he compartit moments d’este any que hui finiquitem.

El propòsit que em faig per al 9 any; Que l’any que entra siga com a mínim igual de ric en experiències.

A passar-ho bé!

Paraules que hi eren

Sovint em venen al cap paraules i expressions de la iaia Milagret. Una de les més usades per ella era la interjecció ‘mai collons!’ (pronunciat ‘collós’). Davant una sorpresa, un disgust, una alegria, entonava segons el seu ànim un ‘mai collós’ distint.
Pense que és una bona manera de substituïr en quan en quan al típic i tòpic ‘xe’, per no dir d’altres expressions modernes com ‘vaja’, ‘ostres’…
Sembla, però, una expressió condemnada a l'oblit.

Miró

Hui fa un quart de segle que el món viu sense Joan Miró i Ferrà. Va ser un exemple de tenacitat artística i compromís social. Al marge d’aquells que el menyspreaven Miró va dedicar la seua vida a treballar en obrir nous camins a l’art. L’altre dia a la tele deien que és el pintor del s.XXI. Tant de bo el seu color i les seues formes influisquen en este segle gris que encara fa olor a nou.

Toca

S’enjuntarem en els dies senyalats els mateixos de quasi tots els diumenges: La família és curta. I tocarà oblidar-se dels mals gestos de la resta de l’any, per a estar contents. Menjarem més, perquè sí, perquè per ‘una volta a l’any’… I estarem tot el dia jubilosos. La tele ens injectarà una dosi de complaença i bondat i de pas ens convidaran a comprar, que estem en la època.
Un dia serà dia de fer regals. I caldrà donar-los amb ganes o sense elles. Perquè toca.

PD; I la pregunteta de sempre rondant per ahí; què fem la nit de cap d'any?

Un cas de hui (II)

Esta vesprada se m'ha antoixat sentir El bolero de Ravel. Total, que el busque a l'emule, seleccione un dels mp3 i el pose a baixar. A la que torne veig que s'havia baixat tire a obrir-ho, em demana confirmació per a obrir un 'mp3' i li la done. De sobte comença a reproduïr-se un vídeo on dos xics negres molt però que molt ben dotats li fan de tot a una xica molt obedient. Em torne a fixar i sí, és un arxiu mp3. No sabia jo que també podien ser vídeo...

Un cas de hui (I)

A setembre es va espatlar el calentaor de l'aigua, al pis d'ací de Benimaclet. Vaig avisar un professional del tema -recomanat pel meu llogater- que va vindre i desmontà l'aparell, donant com a pronòstic;
-Açò costarà més d'arreglar que comprar-ne uno nou.
Davant tal consell vaig decidir que el canviara per un altre nou de la mateixa marca i les mateixes característiques. El vaig pagar jo en aquell moment, pensant de passar-li la factura als llogaters, i la cosa s'ha allargat (entre Dublin i històries) fins ara.
Ara que els vaig dir que ho havien de pagar ells em van posar pegues, i per mitjà dels companys de pis em citaren per anar a sa casa ahir. El matrimoni es va tancar amb mi en el quarto de sempre, el despatxet. M'estalviaré els detalls de la negociació. Amb molta calma vam exposar els motius de cadascú. Ells començaren demanant que pagàrem dos terceres parts de la factura, després la mitat, i finalment van oferir un augment de 3 euros per persona en la pujada de principi d'any. Jo vaig acceptar. En arribar a casa i dir-ho als companys els va pareixer bé. Fins ahí tot correcte.
Adés, per telèfon, una amiga m'ha bonegat per la meua poca traça a l'hora de negociar. Segons ella l'aparell en qüestió l'ha de pagar el llogater íntegrament sense gravar-nos més del necessari.
La llei no és massa clara al respecte. Buscant per internet he trobat opinió per a tots els gustos.

Ara no sé si he fet bé o què. Pot ser 3 euros són molt, i caldria deixar-ho en un euret simbòlic ( 3 € x4 persones x 12 mesos= 166 € més a l'any , 1 € x 4 persones x 12 mesos= 48 euros més). O el més just seria no pagar res, que per ad això ja està el lloguer?

Què vos pareix?

Rectificar en temps de guerra

Rectificar és de savis. Fer-ho després d'arruinar un país i matar -matar!!- directa o indirectament milers de persones no pot tindre, però, la mateixa categoria.
L'encara president dels EEUU ha reconegut - amb la seua habitual cara de pamfígol- que va ser un error envaïr Iraq pensant que n'hi havien armes de destruccio massiva, i que l'equivocació es deu als servicis d'inteligència americans. A mi estes declaracions em fan olor a presa de pèl. Com pot ser que el país més poderós del món tinga eixe tipus de servici d'inteligència? Tan poc inteligents són? Miren que parlem de morts -morts!!- a cabassos. Famílies desfetes. Imatges desoladores que ens hem hagut d' engolir a diari mentre dinàvem. Què han deixat estos anys de guerra sinó tensions internacionals, desconfiança, ràbia, terrorisme, por, etc. ?
De veres es creu Bush que amb dir 'un error' ja està tot oblidat? Serà de veres que els servicis secrets detectaren armes? Amb quines pistes? Quina merda d'inteligència tenen, llavors, els totpoderosos americans?

Avorrits

Al llegir esta notícia m'he imaginat el judici en qüestió; L'advocat de la Generalitat davant el jutge i el públic present argumentat amb nerviosisme que si 'el substrato árabe... las palabras genuinas... la paella...Ausiàs March...la denominación historica...' . Els asistents se'l miren amb llàstima i avorriment. A la porta espera impacient una Concha Gomez que sap que estan fent el ridícul (Ella és de Barcelona i enten als d'Alcoi perfectament, però el partido és el partido) , i pensa que en acabar la vista ha de telefonar al conseller Font de Mona per comentar-li com ha anat.

Este sainet, fàcil d'imaginar, es costós de pagar. Els valencians ho fem tan a gust, i callem la boca. I ells ens trauen la llengua.

Tornar a Nàpols

Ho vaig prometre quan vaig deixar de viure-hi; tornaria a visitar Nàpols. I un any i mig després ho he complit. Com ja he dit alguna volta, esta ciutat no deixa indiferent. Tan bella i majestuosa, però tan mediocre i temerària, també.
Mira que havia passat temps, però quan em vaig abocar dissabte a caminar pels carrers era com si ho haguera fet la setmana passada. Tot era igual, i afortunadament -i estranyament- el meu record de la ciutat estava intacte.
Tinc allí encara un ex-company de pis que ens va donar a mi i a la meua acompanyant totes les atencions durant els dos dies. Vam recórrer tot el centre, i a cada pas em venien al cap records dels nous mesos de la meua estança. Necessitava disfrutar de nou el sabor de la pizza d’allà –única, de veres-;dels dolços tipics, que perfumen les proximitats d’allà on es fan; del dialecte napolità acompanyat de gesticulacions ben expressives; de l’ambient dels carrers amb la roba estesa i dels edificis i esglésies ruïnoses escampats per tot arreu.

Com dèiem dinant entorn als plats de pasta alle patate, és una llàstima que una ciutat com Nàpols tinga uns habitants com els napolitans. La cosa no és broma, que segons em van comentar se li podria llevar a la ciutat el títol de patrimoni de la Humanitat atorgat per la Unesco. Una altra contertulia comentava que és bonica de visitar però difícil de viure, que ni es planteja formar allí una família. I que si el Vesubi tinguera una explosió faria una bella pulizia –neteja-. Pot ser té part de raó.

Amenaça

Sense l'oposició del veïnat, possiblement ara tindriem les molinetes d'energia eòlica damunt la Blasca a Banyeres, i el camp de Golf a Sant Antoni... Ara un altre perill en forma d'autovia amenaça la vall d'Agres, en plena Mariola i un gup de gent s'ha unit, de nou, a favor de la no destrucció de l'escàs patrimoni natural que ens queda. A la seua pàgina web podeu firmar en contra del projecte d'autovia Villena-Muro. En un altra pàgina hi ha la simulació del que serà el resultat d'esta obra de dubtosa utilitat i de fort impacte paisatgistic.
I pense jo, per a què va servir la declaració de Parc Natural, si ara no respecten el propi parc ni l'entorn?

Dublin

La satisfacció personal a la fi de cada viatge varia segons les circumstàncies del mateix. Un lloc ens agradarà més o menys segons com o amb qui viatgem. Jo, de Dublin, m'he endut un magnífic record, no només de la ciutat, sino de la gent amb qui vaig compartir l’estança.

La capital del país del verd no és un destí d’apretades agendes de visites a monuments i museus. Només dir que entre les parades turístiques més típiques són el museu de la cervessa Guiness, la destileria de Jameson, una antiga presó o la tenda de roba Penny’s.

Com a capital que és, l’urb acull edificis centrals d’empreses o entitats estatals que són dignes de visitar, al menys per fora. El Trinity College, el parlament, correus, els ponts... (tenen també un pont de Calatrava... a què vos recorda? Un poc repetitiu l'home, no?) a més d’una interessant extensió de cases georgianes. Clar, per a nosaltres una ciutat com eixa és vistosa per les seues construccions, que no solen ser edificis alts, sinó cases de rajola caravista i portes de colors cridaners, o casetes amb jardí.

La gent és educada, però el jovent quan ix de festa no te mesura, tu. Beuen i beuen com si tots els dies fòra cap d’any! Són els típics nórdics de pell color mortadela, amants de la festa i del sol.

Una cosa també característica deDublin són els parcs. El més gran, el Phoenix, diuen que dobla l’extensió del Central Park de Nova York. Vertaderament és fantàstic passejar baix els arbres altíssims i entre grans extensions de verd, amb cèrvols i tot.

No està mal, Dublin. Un bon lloc per passejar, descobrir racons curiosos i observar la gent tranquilament. Sempre abrigats, clar.

Dissabte d'actes...

Anit vaig tornar a disfrutar en el Teatre Principal del grup de danses ‘Aires de Mariola’ ballant l’ú i el fandango del meu poble. Cumplien 25 anys i la cosa es mereixia un acte commemoratiu al que van convidar el grup ‘Alimara’. Vaig asistir amb Ester – que coneixia de primera mà la rondalla-, Sergi i Dani, vinguts de la Vall Blanca per vore l’espectacle. Per a mi, els millors, els banyeruts. I quan dic millor vull dir espontanis, naturals, creïbles, divertits... Alimara, per molta fama que tinga, no em va convèncer. Massa goiescos. Un tant acartonats i poc naturals no sé si per ballar amb eixos vestits tan de saló o pels quadres escènics que intentaven montar suggerint festes, asguinaldos, etc. i que van allargar la seua ‘col·laboració’ a molts minuts. Tants que ni els vam vore acabar, que ens esperaven al poble del costat!

Baixar a Bocairent al que siga sempre és una sort. En este cas era per un concert d’un amic al que li ho haviem promés. L’excusa ens va portar a organitzar un soparet al bar Solbes amb genteta de diversa procedència –cap d’ells cardaor. Alguns no es coneixien entre ells- que va cuallar molt bé i va generar un ambient jovial entorn de la picaeta de la taula.

El concert -al bar Les Coves-, com era d’esperar, no començà a l’hora prevista, i en tocar els primers acords es va formar bona cosa de públic que pretenia disfrutar d’este grup cardaor novetós estilísticament per aquells racons de la Mariola. Llàstima que les lletres no s’entengueren entre la música –molt bona, però molt alta. Deu ser coses de la modernor- i que l’espai no fóra més gran. Son detalls que esperem vagen millorant i que puguen continuar en la destacada carrera musical que els espera.

Este últim viatge, preveient vetlar, el vaig fer amb manta – com Dèu mana- i no sabeu el que s’agraeix una miqueta d’escalforeta amb tan baixa puntuació de graus farehnheit. Per circumstàncies que no venen ara al cas, xarràrem pel carrer una bona estona, fins tard, quan els peus ja ens picaven de la gelor.

Juntar-se, vore’s, parlar i riure mai és debades. Fer-ho a Bocairent, encara menys.

Ja hem acabat, i ara què?

Això em pregunteu tots quan em veieu... i ara que has acabat... què? A dir veritat, ho sé i no ho sé. Se'm presenta un any idoni per a fer uns cursos de formació complentària i altres obligats si per un cas vullguera fer oposicions a la docència. Anirem fent-ho amb ganes.
Però el que acabe de dir ho hauré de compaginar, necessàriament, amb un treball. És lo que té viure independitzat, que t'has de guanyar el pà amb la suor del teu front. Ahí està la cosa més delicada. Hi ha una situació de pànic generalitzada per el tema eixe de la crisi que és de no dir. Es parla de que l'atur ha pujat i les ofertes de treball comencen a escassejar. Que les empreses no estan per a moltes festes, i que açò serà pitjor que la del 29, i que a vore com eixim... En este context de paranoia social el que escriu s'ha de buscar una faena a la ciutat de València... Fins ara no m'ha anat mal i he tingut prou de sort però... i ara?
De moment me'n vaig tres setmanes a Dublin amb la beca per millorar l'anglés del ministeri. Faré la maleta sense molta passió, que este viatget em trenca un poc la marxa... però sempre s'ha de tindre ganes de vore llocs nous... i més si t'ho paguen.
En tornar ja ens enfrontarem de ple amb la realitat. Esperem que no siga tan dur com ho pinten. També és casualitat, acabar en este moment!!


FOTO; El caminant sobre el mar de núvols, pintura de Caspar David Friedrich.

Tarragona; Santa Tecla

No podia baixar cap a València sense parar-me en Tarragona a vore l'Oriol ara que estan allí de celebració de la seua Santa Tecla. L’expedició valenciana vam dinar a la Plaça de la Font mentre que fora els tècnics preparaven la mascletà d’inici de les festes. En acabar, l’Oriol va acompanyar-nos a fer una volta pel centre de la ciutat i a continuació l’expedició valenciana, excepte jo, va seguir el seu camí cap a la capital del Turia i del PP.

Just aquella vesprada de diumenge tenia lloc la crida d’inici de les festes (senzilla, solemne i bonica) i una cercavila de nanos i gegants on participava l’Oriol tocant la gralla, la seua especialitat. La vaig vore amb els pares i l’avi ´de l’amic tarragoní. Desfilen una sèrie de gegants fets per colles, gremis o escoles amb una gran espectació. En acabar anàrem a sa casa, a Constantí, per sopar una saborosíssima samfaina.

Aquella nit tenia lloc un dels actes més multitudinaris de Santa Tecla, la baixada de l’àliga. Abans de començar haviem quedat amb Joan (un altre amic conegut a Nàpols). Vertaderament és un acte animat i digne de presenciar. L’àliga, davant, i els altres elements del seguici popular després baixen des del pla de la catedral, cadascuna amb la seua banda de música tocant Amparito Roca i un fum de gent al seu voltant. La gent des dels balcons anima la cosa amb recs d’aigua i els participants a peu no es cansen de taral·lejar l’Amparito. Hi ha una primera parada a la plaça del rei, que es queda menuda per acollir la multitud que assisteix al concert de rock en català d’un grupet de Constantí on també actuaria l’Oriol. Es fa un alt per acabar de baixar l’àliga fins la plaça de la font i poc després continua el concert, que acompanyem amb la mamadeta, la beguda típica de les festes.

A l’endemà toca tornar cap a casa. Des del llit havia sentit tronar. Mentre desdejunem un pa amb tomaca que jo no puc acabar-me (la mamadeta es feia sentir...), el pare de l’Oriol em comenta que a la ràdio anuncien incidències amb els trens. M’acompanya a l’estació i efectivament hi ha trens que porten vàries hores de retard, i puc agafar un d’ells sense esperar massa. Poc de temps després soc de nou a València.

A penes he estat un dia a la festa major de Tarragona i m’ha fascinat. De veres que em va sorprendre el nivell d’implicació de la gent en la festa, els actes en si, els espais on es desenvolupa tot. Ha influït segurament el fet de que Oriol i la seua família estiguen clavats en la festa, i siguen uns enamorats de la ciutat que t’expliquen tot amb tantes ganes, i aquella confiança que no es troba per tot arreu.

És inevitable comparar les festes que he vist amb el model d’una altra ciutat gran com València; les falles. Les comparacions són odioses, diuen, però només comparant i sent crítics s’evoluciona; millor comunicació en transport públic, una descentralització dels concerts, més oferta culural durant les festes...

Barcelona; La Mercè

Vam descobrir l’any passat en una visita a Barcelona les festes de la Mercè. Va ser una grata sorpresa i s’ho passarem tan bé que enguany voliem repetir. I vam tornar! Com que n’érem cinc acordàrem fer cotxà per acostar-nos a la Mercé 2009, i allí en Barcelona ens instal·laríem en una pensió del carrer Sant Ramon, darrere del Liceu, racó d’una intensa activitat del treball més antic del mòn. Ho vam trobar molt còmode, amb el nostre menjador, el guisadoret, l’aseo...

La primera nit vam eixir per la Plaça Catalunya i la Plaça Reial, que bullien de gent. Igual ens perdiem que ens trobàvem, o que ens arruixava l’oratge capritxós de setembre. A última hora, quan la gent bamba pels carrers sense lloc on posar l’ou i queden dos localets oberts, vam conèixer entre la gent alguns de Castelló de Rugat, abans d’anar-nos-en a demanar un kebab a un donerkebab que feia l’agost a les cinc del matí.

La segona nit, després d’una bona becada es presentava tranquil·la, i res més lluny de la realitat. Eixirem directes a la Diagonal (parada del Clot) on tocaven no recorde quins grups bascos (cantaven alguna d’obrint pas en basc!). I per comprovar que el mon és un mocaoret, com va dir aquell, vam trobar-nos en una colla de valencians a la cosina-germana d’una companya d’expedició i a un veí meu de Banyeres, Carles, del que encara recorde la cara de sorpresa que va posar. Un company d’expedició d’arrels cardaores va proposar d’anar a lo que un dia va ser el Fòrum, ara explanada descomunal que acollia jo no sé els mils de persones que hi hauria allà! Allí conegueren a un altre cardaor en l’exili, Josep el del bar Sifó. Aquella nit també va ploure però casualitat que estàvem a cobert baix els altíssims sostres que tenia allò. A no sé quina hora mos van evacuar del recinte aquell, així que vam dirigir-nos al metro (que allí està obert tota la nit els caps de setmana, igualet que a València, eh?) i de nou cap al centre a córrer l’andola, fins que vam decidir d’anar a casa, i quan el sol eixia i emitien un capítul de Marco a no sé quina tele, ens vam gitar.