I s'acaba l'any

He vingut a consumir els últims dies de l'any al poble. Ací, amb el castell enfront i calentet dins ma casa, toca fer balanç de l'any.
Per a mi este ha sigut un any mogut. En quant a mobilitat, sobretot, però també en treballs, estudis, experiències...
Un any amb dos parts; Vaig viure els millors mesos de la beca a Nàpols la primera mitat de l'any. Van ser els mesos de les excursions, dels viatges per Europa, de les visites, del viure i entendre una societat diversa, d'aprendre una llengua... He viscut una segona mitat ací a casa. Entre Banyeres i València. Mesos de reencontres, de reubicació, de molt de treball, d'atrotinament, d'albirar el final d'una etapa (l'universitària).... I enmig de les dos mitats un fet transcendent a nivell personal. El comiat i el traspàs de la meua Milagret, que encara la sent ben present. Ja sabeu el que suposava per a mi.

Però la major alegria, el millor record de l'any ha estat retrobar-me amb molta gent després de tot un any. Reiniciar i refer el tracte. I per supost, les noves amistats. Aquelles persones que s'han guanyat un lloc en la nostra estima durant l'any que acaba. Que ja son amics/amigues. Que seran noves companyies d'este viatge que fem junts. Que parlen diverses llengües i son de llocs ben lontans. A coneixer-los ha contribuït, evidentment, la beca erasmus, com ja he contat alguna vegada, però també n'he conegut a València.

Entrem en el nou any amb moltes ganes de fer realitat projectes que ens il·lusionen. Projectes que anirem compartint en este diari públic.

Que l'acabeu bé.

Bona nit

Que tots els nostres veïns de Planeta puguen, al menys, sopar. Avui, demà, i tots els dies de l'any nou que ens aguarda.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tant pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEÏT

Una bona iniciativa

Ja sabeu que poc amic soc de celebracions nadalenques. Però menys encara de certes coses que ja vaig apuntar en l’anterior escrit; els espantosos pares-noels que guarneixen balcons i finestres des de fa anys. Les modes anglòfiles, ja se sap; Venen per quedar-se.

La globalització no està al nostre favor. Amb ella no tenim dret ni a uns costums ni a un comportament particular (diguem-ne cultura?) front al bany d’uniformitat en que vivim.
D’exemples n’hi ha molts, però és el cas del pare-noel el més destacable estes dates.

Bé, doncs ara resulta que hi ha una iniciativa de substituir el moniato eixe roig amb barret per un rodabalcons d’inspiració nadalenca. I ho vaig vore per primera vegada al meu poble dissabte passat. L’església ha comercialitzat dos models de cobertors; un amb el Jesuset i l’altre amb el Naixement. I la gent se’l col·loca als balcons, donant així protagonisme a les figures de l’imaginari col·lectiu propi del Nadal. A Alcoi – i també a Banyeres- hi ha un opció encara més ‘pròpia’; Els negrets que s’enfilen pels balcons a portar els regals als infants.

Diumenge vaig vore algun Jesuset per la ciutat de València. Hui en el tranvia comentaven que també n’hi ha col·locats a la Pobla de Farnals. Esperem que la iniciativa prospere i que -dins el mal- el Nadal continue com sempre l'hem conegut, continue nostre.

Sempre ens quedarà el torró...

L’altre dia ho xarrava amb un amic; No m’agraden estes dates de final d’any. Ell em deia ‘si poguera saltar amb una pèrtiga del dia 23 al 7 de gener...’. I jo pense el mateix. No ho passe gens bé a finals d'any, perquè des de fa temps que esta història no va amb mi. No estic còmode. S’escampa un sentiment general d’abeltiment, de bon rotllo artificial i postís, d’hipocresia.

A dir veritat mai he sigut especialment nadalenc. En casa no hem tingut estes per unes festes massa ressenyables i especials. Com que la família sempre fou xicoteta, el Nadal mai ha servit per reunir-nos massivament i celebrar-ho d’una manera especial, sinó que hem estat els de sempre celebrant una cosa que tocava celebrar. Perquè el protocol social et diu que tots ho hem de celebrar efusivament amb família i amics. I ser simpàtics i generosos i estar ben alegres i portar-se bé per uns dies (va, no vos baralleu que és nadal...) i menjar i beure a base de bé... Encara sort que tenim el torró que ens dona un toc d'autenticitat en arribar als postres.

A més, estes dates tenen la molesta propietat de recordar-nos la gent amb qui hem celebrat el Nadal i que no estaran mai més per fer-ho. Aquelles per les que valia la pena seure a taula arreglats i amb un somriure ( i posa’t bé la camisa que la iaia et veja guapo...).

L’efemèride cristiana serveix, també, per evidenciar l’acabament d’una manera de celebrar el Nadal davant l’imposició d’una altra aliena basada en el fet comercial. I cal dir ‘merry christmas’, penjar el Pare Noel al balcó i cantar nadales traduïdes de l’anglés al castellà com si ací no en tinguérem de ben boniques.

Que passe prompte tot. Que s’acaben les llumenetes, els arbres, l’espumillon, el raïm de les campanades, la neu artificial i els ninots rojos penjats de les finestres. Però el torró no. El torró pot quedar-se. Del dur, del blanet... del que siga. I de Xixona, clar.

Barbaritats

Esta imatge que il·lustra el text ja és més famosa que els xanxullos urbanístics de Zaplana. Jo no m’haguera enterat de que va eixir per televisió -i com jo, milers de persones- si no fòra perquè el conseller Rambla s’ha posat el tratge de víctima-defensora de-les-esències- pàtries-de-esta-la-nostra-comunitat i ha exigit una disculpa a TV3 per la seua difusió. Ara li passarà com al Jueves, que de tanta publicitat que en fa eixirà beneficiat el al·ludit, en este cas la pancarta. De moment l’hem de posar per tots els blocs.

Açò de Rambla és l’últim episodi del culebrón de la catalana que tots els dies ens conta la premsa. Hi ha acord, no n’hi ha, n’hi ha, no....Ara em tufe, ara et cabrege jo a tu... I així, al menys, fins després de les eleccions. Símptoma inequívoc de que es votarà aviat a terres valencianes. És matemàtic en la dreta valentina; Es veuen votades a la vista, mesures anticatalanes al canto i paripé per fer creure que són més valencians que la barraca –sí, això que assolen per fer ZALs i urbanitzacions...-.

Pocs temes n’hi ha que siguen tractat per la majoria de la catosfera. Este és de màxim interés doncs està en joc el tall de les emissions de l'única televisió en català del mòn a milions de persones catalanoparlants .

El que volen el senyor Rambla i la colla d’espavilats pels quals ell dona la cara –serà el que la té més dura?!- és marejar la perdiu. I porten així molts mesos. Quan es va iniciar tot este enrenou d’ones il·legals i reciprocitats la primera condició per aplegar a un acord fou que la tv3 deixarà de usar el terme País Valencià. Ah, collons. Resulta que el que ens molestava no eren les emissions sinó el contingut. I ja voriem si teniem acord!

De primera hora van trobar-se una forta oposició social i fins i tot d’associacions però com que guanyaren les eleccions pogueren seguir fent camí sense massa entrebancs legals. Com callar la boca als rebels? Una multeta de 300.000 € . I ja voriem si teniem acord!

La gent, com s’esperava, ha respost massivament a la crida d’ajuda per pagar la multa, i ho sé de primeríssima mà. Però Camps i els seus no baixa del burro i l’altre dia va tancar el primer dels quatre repetidors.

I ara sentim una remor de recriminacions entre València, Barcelona i Madrid –la que faltava-. No parem de sentir bajanades d’uns i altres. Entre elles a l’Eliseu Climent demanant augment de competències per a Madrid.

Només els faltava al Govern valencià vore allò de ‘barbaritat valenciana’ a tv3 per prende-la d’ull i fustigar-se (i fustigar-nos) si la televisió d’allà dalt no demana perdò. Molt ‘chavista’, ara que ho pense.

D’entre els comentaris vessats a la xarxa, Toni Ibañez lleva ferro al tema perquè ‘Per cada repetidor de TV3 que clausuren, s'obren 1.000 blogs nous... La tele aviat serà una antigalla que no es mirarà ningú. Internet és el present i el futur’, Albert Dasí no es troba dins este provincianisme agut ‘València no té prou esme per a sentir-se sobirana, per a tenir un paper capital, com el que exercí en el segle XV davant Europa, sense complexos ni recels. Llavors podia considerar-se una ciutat culta, València, amb els defectes i les mancances de l’època, naturalment, però capaç del Consolat de Mar, de la Universitat i l’obertura a la Mediterrània, de la primera gran novel·la moderna del món civilitzat’. Àngel Canet comenta que ‘Ja seria greu que allò que no va aconseguir el dictador ho aconseguiren aquests’. Sergi Carrasca parla de que ‘en una societat pressumptament democràtica uns ciutadans passen a perdre part de la seua llibertat de tria. Es perd una cadena de prestigi en una llengua minoritària i minoritzada per voluntat tant política com dels seus parlants. Així, ens queda l'autèntica múrria d'una televisió pròpia vergonyosa.’ i Xavi Sarrià creu que podriem tindre normalitat si tinguerem una televisió valenciana normal ‘és una llàstima que n'hagem de veure una altra. És una llàstima. Però és el que hi ha.’ Vicent Partal sentencia arran de la polèmica imatge ‘cal que Rambla sàpiga que acaba de convertir en un símbol potent una simple pancarta. Contra ell i els seus. Contra la Barbaritat Valenciana’.

I Gàlim condensa en una frase el sentit de tot aquest sainet mediàtico-polític; ‘No suporten els mitjans que no controlen.’

Un regal a la xarxa

L'Alcoià no ha esdevingut encara una comarca del tot. Ni Alcoi té cap intenció d'exercir de capital ni els altres de salvar les complicacions orogràfiques que ens separen. I massa bé que la gent es mou i sap crear unions pel seu compte sense esperar el recolzament oficiós. De les poques iniciatives que vos trobareu de fer comarca a l'Alcoià, la revista trimestral Barcella n'és un exemple més que digne. La voluntat de mantindre un mitjà de comunicació, lloc d'opinió, informació i debat, d'àmbit comarcal ha estat el motor de la revista des de fa ara deu anys.
Des de fa un temps compta també amb una edició electrònica que ara ha millorat molt gràcies a la bona mà de Tam-Tam disseny. A la xarxa podeu gaudir de tots els textos publicats des del primer número, entre els que trobareu -permeteu-me un poc d'autopublicitat- un article meu al número 29 sobre Sanchis Guarner i un de més recent, d'octubre, sobre el poc nivell d' auto-crítica del govern Camps (En dir les veritats s’acaben les amistats).

Treballant amb gent com esta, no hi ha censures ni consellers que puguen amb nosaltres!!

Per un transport ecològic o 'A fer la mà la bicicleta'

Fa setmanes que volia parlar ací d’este tema. Hui ve a la secció valenciana d’EL PAÍS un estudi comparatiu de la situació del transport en bicicleta a València i a altres ciutats espanyoles, en el qual no ix molt ben parada la capital del Túria. Ni tenim un carril bici suficient i unit, ni un servici de lloguer de bicicletes que oferisca als ciutadans la possibilitat d’usar la bici sense haver-la de mantindre-la i guardar-la en casa.

En els meus viatgets d’enguany he tingut oportunitat de coneixer la sensibilitat envers la bicicleta de diferents llocs d’Europa. La ciutat que més m’ha satisfet, Copenhague. Alli tenen assimilat de tal manera este tipus de transport ecològic que no només l’usen massivament –tenint un carril bici interminable- , a més tenen un sistema de préstec de bicicletes totalment gratuït: Hi ha un fum de punts d’aparcament. En estos punts pots també llogar la bicicleta d’una manera molt senzilla. Teniu present el sistema de pillar carros del Carrefour? Doncs alli es fa el mateix amb les bicis. Per agafar-ne una claves una moneda per un valor simbòlic equivalent a 1 o 2 euros, que se’t torna quan aparques la bici de nou en un altre punt de la ciutat. A més, si tens bici pròpia pots deixar-la tranquil·lament aparcada en qualsevol lloc que no te la furtaran. És tan inconcebible per a ells com furtar ací fruita d’una paradeta ambulant.

Barcelona ha engegat un sistema semblant, el bicing –del qual Marc Belzunces n’ha fet molts comentaris- però encara per perfeccionar.

Fa poc a Catarroja es va iniciar també un sistema de bicicletes gratuïtes per a ús del veïnat.. A les ciutats italianes del Nord d’Itàlia la cultura de la bicicleta està tan arrelada que 2 de cada 3 desplaçaments urbans es fan amb este mètode de transport. I tinc entés que passa el mateix a centre-Europa.

A la ciutat de València tenim un bon clima, bones vies –entre elles un magnífic jardí del Túria- i un important potencial de gent disposada a usar-lo – estudiants i gent que es desplaça dins la ciutat a treballar-. Jo tinc la sensació que hi ha molta més gent que usa la bicicleta ara que fa any i mig quan vaig deixar de viure ací. Però la realitat és que no hi ha un carril bici ben connectat ni suficientment estés – grans vies, ciutat vella, barris universitaris...-. Tampoc, encara, està suficientment ben vist per tothom.

El transport públic a València és deficient, insuficient i sorollós. A qui no li interessa fer servir un transport barat, silenciós, ràpid, no contaminant i saludable??

SEGONA FELICITACIÓ

Si diumenge felicitava mon pare pel seu aniversari, ahir devia d'haver igual amb ma mare, que va fer, també, mig segle. Entre el costipat que porte i la faena de classe ahir no em vaig poder posar a escriure-li la felicitació, però ho faig ara.

Va nàixer a un poble al costat d'Almansa, Montealegre del Castillo. Com que aleshores el costum manava posar a la filla primera el nom de la iaia, li va tocar dir-se Dionisia (celebrant el sant, com imagineu, el 9 d'octubre) igual que a altres tres cosines. Tres dionisies per a orgull de la iaia. Lo bò va arribar quan morí l'avia i descobriren que no li deien Dionisia, sinó Mª Antonia. Sembla ser que tenia una germana que era la vertadera Dionisia i com que va faltar de ben joveneta, començaren a anomenar d'esta manera la germana. Coses de poble.
Bé, doncs, tornant a ma mare. Amb quatre anys es traslladen a viure a Petrer, on ella va creixer, va anar a escola i es va fer una dona. I allà coneguè mon pare, que en casar-se se la portà a Banyeres. Fa enguany 25 anys.

És, i ho continuarà sent, una mare i una dona lluitadora, valenta, generosa, pacient... i ja, festera i banyeruda com la que més... Per molts anys!

València amputada

La ciutat de València està patint un atemptat. Si l’autor fóra una cèl·lula islamista seria portada en diaris i telenotícies. Però no, és tracta de l’Ajuntament mateix. I dic està patint,en present, perquè ve de fa temps i encara durarà altre tant. Un atemptat, amb totes les lletres contra el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Aquesta que farda de ser una de les més modernes, de les més turístiques, de les més guais d’Europa.

Aquests terroristes no tenen bombes, que tenen majories absolutes amb les que manen sense donar explicacions, ni tenen una ideologia per la que matar, sinó una fam de diners, un afany d’enriquir-se i assegurar-se la bona vida a costa dels bens públics. Exagere? Revisem el cas del Botànic, del Cabanyal, de la Punta o de l’horta de Vera. En totes, TOTES, hi ha un perjudici envers el patrimoni públic d’interés històric-cultural, un menyspreu automàtic del comú a la protesta ciutadana i sucosos contractes immobiliaris.

Ahir van començar a assolar part de l’edifici de Tabacalera, un dels pocs edificis històrics de la ciutat -i es diu turística!-. Ni el moviment social de Salvem Tabacalera ha pogut amb l’ànsia econòmica de la gent de Rita. La setmana passada l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles emetia un informe on desaconsellava rotundament aquesta amputació del patrimoni municipal; « El conjunto de edificios que conforman la Tabacalera forman un todo unitario de indudable valor del que no se pueden desgajar sus partes sin alterarlo gravemente (...) Constituye en su conjunto el mayor ejemplo de arquitectura industrial de la ciudad y sin duda uno de los más importantes de España (...) La presencia de edificaciones que van a duplicar la altura de las naves limitan su campo visual, rompen la armonía del conjunto e incumplen el reglamento del Paisaje de la Comunitat ».

Tant se’ls en fot als de l’Ajuntament, als de Generalitat i als de Canal 9. Que ells ja tenen content a l'amic-cardenal-blaüra en regalar-li una altra nau industrial que no és que meresca ser protegida i rehabilitada totalment, és que damunt serà consagrada. Ave Maria Purissima, fiat voluntas tua, sicut in caelo et in terra!

És hora de que acadèmies, instituts, universitats i entitats culturals i mediambientals del País escriguen un manifest unitari on denunciar i condemnar aquest tipus d’atacs a la integritat del nostre patrimoni historico-artístic. No servirà per a res, però d’aquesta manera els nostres fills sabran que de les barbaritats que s’estan cometent no n’èrem tots còmplices.

Baix, la reconstrucció de com quedaran els nous i flamants edificis apegats al vell de Tabacalera.

FELICITACIÓ

Tal dia com hui fa cinquanta anys va naixer mon pare en l’última casa del carrer Sant Joan de Banyeres, en una habitació encarada a la serreta de la neu. Segon últim fill de Paco el castellà i Milagro la cotxera.
Un record ben especial a ell en este dia, que mig segle no es compleix tots els dies! Les circumstàncies laborals han fet que no puga estar acompanyat per cap dels seus fills. Ho celebraran d’alguna manera ell i ma mare. I ho celebrarem tots junts en vore’ns. A qui li haguera agradat molt estar és a Milagret, que tant va patir per criar-lo i atendre’l quan en la primera infantesa estava malalt. Ara és fàcil i quotidià anar a hospitals, a pediatres, comprar medicaments, fer radiografies... A principis dels anys seixanta, no.
Mon pare pertany a eixa estranya raça que es cria a Banyeres predestinada a treballar de per vida 12 hores diàries a la fàbrica des dels 14 anys. Una dada; Ha viscut sempre a Banyeres, i l’única implicació amb el poble va estar pertànyer al club d’escacs del poble.
Ha sigut un exemple d’home treballador i un bon pare. Ha sigut un mestre, un model, de moltes coses. També és cert que amb el temps un se n’adona que no són fiables totes les lliçons, i que cal actualitzar-les, modernitzant en allò possible el mateix mestre.

Des d’ací, un feliç 50 aniversari, pare!!

La expo, amb 'diferència'

Senyor, tenim nosaltres la culpa? La té Madrid? O és que els de fòra no s'enteren de res? Pot ser la culpa la tenim totes les parts -oficials, s'enten- per no explicar d'una puta vegada qui som els que parlem català, i on estem. Si no, no s'explica què punyetes han fet a web de l'expo de Zaragoza 2008 publicant un document informatiu en valencià i un altre en català.
En obrir-los i comparar-los, m'ha entrat la risa. Hi ha cada destarifo!! Després s'ha fet molt avorrit intentar trobar diferències. Vull dir diferències de veritat, i no del tipo està al costat de front a està junt a que igual ho diuen ací que allà que allà baix.

Si teniu temps i paciència i obriu els dos document a l'hora, la primer fulla de text, en gran, diu exactament el mateix. Només que en català tenen 'diferents maneres de plantejar alternatives i d'estudiar solucions' i en valencià 'diverses maneres de plantejar alternatives i d'estudiar soluciones (sic)'. El text de la mateix pàgina que parla d'Espanya diu en català que 'compta' amb experiència i que en valencià 'conta' amb experiència. No anem a donar importància als sinònims que trobem o a que ara en català és diu 'Europa i Hispanoamèrica' i en valencià (amb article, segurament perquè ve dels àrabs o dels íbers o de les cavernes) 'l’Europa i l’Hispanoamèrica. Ah, també en eixa pàgina ens donen la benvinguda a Espanya (molt educats, ells) que en català es diu 'un país amb vocació d'amfitrió' i en valencià 'un estat amb vocació d'amfitrió'. En català esperen persones 'de tot el món, per a posar en marxa un gran futur', mentre que en valencià les esperen 'de tot el mon (sic), per a engegar un gran futur'. Passem pàgina i trobem en la número cinc la primera foto; El rei, l'alcalde, la vice-presidenta... que en barceloní 'donen suport al projecte' però que en valencià 'recolzen el projecte'. És precís destacar que per als valencians l'estat ha fet 'de la convivència i l’hospitalitat la seua senyera' i per al lectors catalans 'de la conveniència (errata o mala llet??) i de la hospitalitat una bandera'. Ah, i per acabar la pàgina una perla; tot i pronunciar-ho igual els catalans seguiran escrivint Espanya i els valencians España (Errata? no, fixeu-vos que es torna a repetir al peu de pàgina). La 7 és idèntica en lèxic al 98 % (busqueu la diferència!!) i la resta, com vos he dit adés, és fa avorrit d'intentar trobar alguna diferència de trellat. Valdria la pena usar eixe temps en alguna acció conjunta -carta, per exemple- on demanar als confundits responsables manyos que per l'amor de Déu i de sa mare la pilarica, no mos toquen la llengua. No siga cosa que estiren i mosseguem!

Vinyetes

Alguna vegada he reflexionat sobre els meus inicis en el món de l’art. Els primers dibuixos, les primeres lliçons... I anant enrere uns 13 anys em trobe amb els còmics de Mortadelo y Filemón. Jo en llegia asiduament. Era l’època en que mon pare comprava els diumenges l’ABC perquè es col·leccionava una guia de carreteres a fascículs –Per res més. Ell que els periòdics només els obri per la pàgina del joc d’escacs -. Diumenge venia un suplement per a joves, el ‘gente menuda’, i és en les seues pàgines on recorde haver descobert el còmic. Em vaig aficionar també a Astérix (sobre tot), Super Lopez, Tintin, Zipi i Zape... Arran de llegir-los creava jo les meues pròpies històries i els meus personatges. Copiant s’apren molt, i jo vaig entrar al món del còmic a poc a poc. Sense mestres ni cap finalitat concreta; només per a mí. Quants records dels moments on jo dibuixava mentre la família veia la tele, o a l’habitació, o als margens de les llibretes de classe...! En fer 16 anys i començar a practicar la pintura ‘seria’ -a l’oli i tot això- vaig bandejar este vessant de fer perots que no he oblidat, al contrari, practique a sovint.

Recentment era entrevistat Ibáñez, el creador de Mortadelo y Filemón, que enguany fan 50 anys. I comentava l’home; El còmic popular ha mort. Abans els quioscos de la Rambla n'anaven plens. Ara no n'hi ha ni un. Ara tenim la super-Obregón i coses per l'estil. La mainada fabrica els seus propis còmics amb els videojocs i les consoles. I em sap greu. El còmic és el primer pas cap a la literatura.

Llegir seguides la primera i l’última frase dóna una conclusió trista.

PD; Buscant una foto dels personatges susdits per ilustrar estes linies m'he trobat una imatge de les aventures de Mortadelo a Nova York que Ibañez va dibuixar l'any 1992. Atenció amb allò destacat per la fletxa negra. Sorprenent, eh?

Blocs amb olor a timò

L'altre dia vaig trobar el bloc d'una paisana, Andrea Navarro, que també estudia a València, però que no conec. L'he estat llegint i he trobat una coseta que m'ha cridat l'atenció. En el seu horari diari hi ha un raconet el divendres de vesprada que diu 'A Banyeres'. Per a uns és part de la rutina setmanal, per a altres un desig que no és fa realitat sempre que volem; Tornar a Banyeres...

Pense que en som pocs, banyeruts que escribim en bloc. L'Andrea, Carles i el seu germà Jordi, Anna i un servidor, que jo conega. Si hi ha algun altre feu-m'ho saber!

Reis i padrins

Hui, diumenge, volia parlar un poc de política. Del rei, que està tan 'cremat' que és capaç de manar callar Chavez per estar posant a caldo l'Aznar (vídeo ací). Espai amb el rei que no està últimament per a moltes bromes! Ara, que Chavez tampoc s'ha quedat coixo en les declaracions posteriors i diu que a ell no el calla dingú, i menys un cap d'estat que no és elegit democràticament com ell (Nyas!). És el que té ser socialista-anticapitalista, que pots anar dient feixista a la gent en una cimera internacional i quedes la mar de bé.

I parlant de quedar bé, els que queden de cine són els peperos deValensia que ara amollen que Bernat Soria és un andalús que parla català. Clar, és una veritat a mitges; Que parla català està clar, perquè és originari de Carlet, i per això mateix no és andalús. Però què passa? Que els peperos estan resabiats perqué se'n va anar a investigar a Andalusia quan ací li posaven mil i un impediments. La frase exacta, de Ricardo Costa diu que "Nadie se explica todavía por qué se ha nombrado candidato del PSOE por la provincia de Alicante a un andaluz que habla catalán". Que penses; i Zaplana què era?? I et contestes a tú mateix; Un murcià que parla castellà panotxo. Ja és tindre mala bava, senyor Costa. Ho va dir en companyia del Carlos Fabra ( Il padrino, l'amic de Luis Aguilé) en un acte per parlar d'infraestructures de Castelló de la Plana que no va ser tal sinó un acte de campanya electoral. Seria que no tenien molt que parlar de Castelló...

Músicotest

Ens proposa l'Esclafamuntanyes, a Ontinyent estant, de participar en un qüestionari amb la música com excusa. Que sense adonar-nos-en ella esdevé la propietària de molts records, la dipositària de manies, el mitjà per on molts poden expressar-se... Ací van les meues;

- Cançó que et fa riure: ‘Soy putero’ de Toni de l’hostal
- Cançó que t'anima: ‘Amparito Roca’
- Cançó que et recorda a una persona que estimes: ‘La cançó de la Llegenda’
- Cançó que et recorda a un ex: ‘one love’ de U2
- Cançó que et recorda la teua millor època: ‘el copeo d’Ontinyent’, de quan vaig començar a ballar danses
- Cançó que t'hagués agradat escriure: ‘himne per no guanyar’ de Llach
- Cançó que et fica nostàlgic:’siento que te estoy perdiendo’ d’Aute
- Cançó que et recorda l'adolescència: ‘er probe migué’ de Triana Pura
- Cançó que t'agrada d'un artista que odies: ‘canto a Galicia’ de julio Iglesias...yeah!
- Cançó que admetries que t'agrada però patint vergonya: ‘devorame otra veeees’
- Cançó que t'agrada la lletra: ‘diguem no’ de Raimon
- Cançó amb la que t'agrada despertar: Tot i que sone a tòpic, ‘bon dia’ dels pets
- Cançó que et recorda la teua infantesa: ‘el Joan Petit’
- Cançó que et fa pensar en les vacances: ‘Maria Isabel’ de Los Brincos (crec)
- Cançó que et recorda al teu millor amic: Qualsevol marxa mora o cristiana em recorda tants amics i bons moments...
- Cançó que et fa plorar: ‘Què volen aquesta gent’ de la Bonet
- Cançó que et fa pensar en la teua soledat: ‘homenatge a Miquel Grau’, d’Al tall
- Cançó que t'agrada cantar: ‘el meu poble, Alcoi’, la ‘malaguenya de Barxeta’,
- Cançó que descriu el teu estat d'ànim en aquest moment; ‘la mer’ de Charles Trenet
- Cançó que et defineix l’amor: ‘balata de l’amore ceco’ de Fabrizio de André
- Cançó que odies: ‘paquito chocolatero’ de King Africa
- Cançó de futur: ‘som’ d’Obrint Pas
- Cançó per a dir adéu: ‘A carro i haca’ (ale, haca anem a casa...)
- El teu himne: Serra de Mariola, of course
- La “teua” cançó: Una només?? Bé, per ser amb la que més m’identifique...‘Tinc un clavell per tu’ de Llach,
- Cançó que escoltes ara mateix: Com que feia temps que no l’escoltava... ‘tendresa’ (del teu amor ho espero tot i tant...)

I el seté dia va vore un vídeo...

...Un vídeo, concretament, d'una artista banyeruda. La Victoria Barrientos, que va fer este curiós vídeo per a classe jugant amb elements de la natura. Ei! I gravat a Banyeres.

Coses del destí

Si fa apenes dos posts que recordava les amistats fetes a Nàpols i que ara estan lluny, ara en torne a parlar d'elles, perquè, coses del destí, a l'endemà d'escriure aquelles ratlles em vaig trobar un company d'estudis de l'any passat; A classe, ací a València. I, qui ens ho anava a dir, ara és el meu nou company de pis. Resulta que fa una setmana que està per ací buscant casa. I jo, el dia que me'l vaig trobar, cercava company. Tot i ser de Saragossa, l'any anterior a Itàlia havia estudiat a Salamanca i els dos primers de la carrera a la facultat d'Altea. Ara torna de nou a terres valencianes amb una beca Séneca (movilitat dins l'estat espanyol), i a més, a ma casa. Vaja coincidència!

Ah, per cert, que ja hem entrat a novembre i es nota. Ahir ja ens vam col·locar la jaqueta... com diu la dita; A primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

13 rosas

Hui he anat al cine per primera vegada este curs. Volia vore la nomenada Las 13 rosas que ens aconsellava N'Àngel Canet la setmana passada. Com ell ben deia, s'ix 'desfet' de la projecció.
És una història molt bonica. La d'unes joves (i idealistes, valga la redundància) dones que es dediquen a defendre allò en que creuen, que és una república legítima, oberta a tots, tolerant, lliure, laica... Contra la que es revel·la tot un exèrcit, la dreta i el clero. És bonica pel sentiment idealista que hi ha a la majoria, la fam de llibertat, les ganes de pau, la cooperació en els moments més difícils, la il·lusió,...
Però el desenllaç de la història és trist, angoixós, dur. Parlem d'una història real, que trancurrí ací prop, a Madrid, com en passaven moltes quotidianament als nostres pobles en aquella època.
A moltes parts de la cinta veïa les escenes com les que em contava la meua Milagret que havia viscut a Banyeres; El final de la guerra, els afussellaments (ojo!, d'uns i altres), la fam... És per això que he sentit molt endins la història que narra el director. M'ha colpit, m'ha impressionat. Feia anys que no plorava al cine, i Las 13 rosas ho ha aconseguit. Impecable el treball de les actrius. Magnífics els espais d'ubicació del rodatge. Molt bona la fotografia. Extraordinària algunes de les frases del final; 'sabemos una cosa; que tenemos razón (...) y sabemos, también, que cuando pase todo esto habrà alguien para recordarlo...' Fa trenta anys que va 'passar' i encara estem discutint si és convenient o si és excessiva una llei per recordar sense discriminacions a tots els qui deixaren la vida en esta guerra absura. Mentre d'altres canonitzen els seus 'màrtirs'.

Si no m'he gitat encara i estic fent-vos-en cinc cèntims per tal d'animar-vos a vore-la, és perquè paga la pena gastar els duros en l'entrada. I ja em direu.

Un any després, a casa...

Hui fa un any (un any ja!!) que vaig aterrar a Itàlia amb el propòsit de viure alli durant els següents nou mesos. Me n'anava content. Il·lusionat. I també, pa que dir que no, poregós. Un país nou, llengua nova, gent nova...deixant ben lluny la meua realitat. Ja sabeu que l'experiència va anar, com molts m'aconsellaven...genial!
El erasmus ha sigut la millor experiència vital que he viscut (i crec que coincidisc amb tots els que l'han viscuda ja). Que m'ha ensenyat coses, que he disfrutat molt. Nou mesos d'una mena de parèntesi, de bambolla, que m'aillaven de l'evolució de les coses d'ací. No totalment, però sí físicament. Si n'han passat, de coses, estant jo per ahí!
En tornar hi ha personetes noves que es van engendrar al mateix temps que esta experiència. Hi ha d'altres ben estimades que ja no estan ni estaran mai més. I d'altres que han canviat el seu rumb de vida, s'han allunyat, per afavorir el seu nivell de vida. Uns altres continuen ahí, constants, escribint al seu bloc. Hi ha els companys diaris de l'aventura erasmus que estan darrere del messenger, o d'un correu electrònic... I queden, com no, els que compartien bons moments al poble o a la ciutat, i estan disposats a continuar passant-los.
Perquè tinc clar que jo soc jo... i els qui m'envolten. Gràcies a tots.

Femellistes

Vull amprar-li a les Mãedéus el terme per fer-me ressó d'una reivindicació femellista de l'altra setmana. I és que una entitat de femelles (concretament la Federación de Mujeres Progresistas) ha demanat que tolguen de la programació de telecinc la sèrie diària de “Escenas de matrimonio”, seqüela del programa dels dissabtes per la nit de laprimera que suprimí ZP en arribar al poder.

Ja fa setmanes que sé de l'existència del programa nomenat, sobretot perquè a les meues cases els agrada posar-ho. Mai no m'ha agradat. No l'he trobat graciós , ni oportú ni ben fet. Una esceneta de discussió matrimonial pot resultar graciosa i salvar un guió fluixet. Fer d'aquelles discussions l'argument de la sèrie deixa el seu nivell a l'altura de la sola de la sabata.

Les femellistes diuen; 'el deterioro en la convivencia y las agresiones psicológicas que están contenidas en la serie, son en parte las causas que desembocan en la muerte de muchas mujeres en España a manos de sus parejas y ex parejas.' i 'reproduce estereotipos negativos de la mujer, a la que se menosprecia y cuyas capacidades no se le valoran; e incluso en la mayoría de las situaciones son ellas las que "hacen la vida imposible" a sus maridos' I tenen més raó que un sant. Si heu vist algun episodi per poc temps que siga vos haureu adonat que la caricatura del matrimoni que fan és grotesca; Qui neteja? Qui és la que es gasta en el bingo el jornal de la parella? I d'altra banda qui és el que treballa? Qui el irresponsable de la casa?

Estes propostes ajuden molt poc a l'erradicació de la violència masclista. Poca broma que hi ha víctimes totes les setmanes! I jo que m'informe d'elles a migdia per eixa mateixa emissora...

PD; Post dedicat a les femelles que em demanaven un nou escrit al bloc!