Posa un verdó en la teua vida

verdó; Botella de vidre de boca ampla que es deixa, plena d'aigua, damunt de la tauleta de nit, amb un got de cap per avall al damunt, i que servix per a beure durant la nit.

A Alcoi, antigament, aquest atifell era d’ús habitual. En cada llar n’hi havia u com a mínim. Pensem que a Alcoi, durant el segle xix, molts treballadors vivien en pisos que es tancaven amb dues claus i era molt normal que el dormidor estiguera en una part del pis i la cuina estiguera en l’altra. Si hom volia beure per la nit, no era lògic haver d’eixir a l’escala, obrir amb la clau l’altra part del pis a on es trobava la cuina, beure, tancar amb clau, baixar l’escala, entrar a l’altra part del pis a on es trobava el dormitori, tornar a tancar en clau i tornar-se a gitar. La cosa més natural i lògica de món era tindre una botella amb aigua i un got al costat del llit. Avui açò ja no cal perquè ja no queden pisos amb dos claus.

Així descriu Eugeni S.Reig en 'Les nostres paraules' eixe pràctic objecte; el verdó. Voldria puntualitzar-li que no només es gastava en estos pisos sinó que també a les cases normals de poble -com els que hem heretat de les àvies-. Jo no n'he tingut mai a la meua tauleta de nit, o al menys no ho recorde, però sí que n'he vist a casa com a un objecte més a l'armari on és el parament de taula i em sembla que s'ha usat en alguna convalescència familiar.

La qüestió és que d'unes setmanes ençà ho tenia clavat al cap; volia un verdó. Me n'havia adonat que em seria molt útil i vaig pensar que me'l podia fabricar jo mateix amb alguna botella de vidre i boca ampla. A casa, amb una botella de suc (que em va costar de trobar, ja que ara les fan de plàstic!!) i un got de nocilla molt decent em vaig montar per fi l'objecte desitjat, que funciona i dona un servici magnífic...

Hui una companya de treball m'ha regalat un de nou... i ben bonic que és! M'ha fet molta il.lusió, és clar, i seguidament m'he posat a fer una cosa que tenia pendent de feia dies; crear un grup al facebook que es diu 'Recuperem el verdó'.

Enric Valor

M'unisc al recordatori a don Enric Valor que Mossen Carrasca i Mossen Gàlim fan des dels seus bloqs en el dia que es fan deu anys que va faltar.

La primera coneixença de Valor la vaig tindre a l'inici de l'escola primària, quan mon tio em regalà els vint-i-sis volums de les Rondalles valencianes editades per edicions del Bullent, encuadernades en rutilants tapes blanques i molt i molt ben il·lustrades . Recorde que una temporada m'acompanyaven al llit tots els dies i com de bé ho passava abans d'acabar el dia! Aquelles històries que no passaven en cap món imaginari sinó en Cocentaina, en Petrer... en Banyeres!, aquell llenguatge que no m'era el matern però era el deu meu poble, aquelles il·lustracions brutals que pot ser foren la millor lliçò d'educació plàstica d'aquells anys... Valor és part de les meues primeres experiències lectores, i de les més bones. Aquella col.lecció roman a casa, com un vertader tresor personal que és, i tinc pendent des de ja fa temps una rellegida.

A principis d'una altra època vital, l' universitària, vaig trobar en una papereria de la capital la novel.la 'l'Ambició d'Aleix' i acomboiat pel nom de l'autor me la vaig mercar per llegir-la tranquilament en estiu. I Valor, aquesta vegada amb una història creada per ell, continuava sent tan expressiu, suggeridor i bon narrador com el recordava d'una dècada abans.

En la seua vessant de gramàtic va publicar obres de consulta com 'Millorem el llenguatge', 'Resolguem dubtes', 'La flexió verbal'... reeditades actualment per 3i4 i d'utilitat inestimable per als que procurem millorar en açò de la comunicació escrita (o parlada!).
La revista Barcella li va dedicar el número 10 en l'any 2000.

En repassar la seua biografia me n'alegre de que puguera rebre en vida els Honoris Causa i els altres reconeixements, però em fa molta ràbia recordar com la Conselleria d'Educació i l'Ajuntament de Castalla van vetar el nom 'Enric Valor' de l'IES que l'havia aprovat com a propi.

Fins i tot morts els tenen por!

Quant li queda al Cabanyal?

Vull escriure sobre l'assumpte del Cabanyal i no sé com començar. Em sembla un espectacle tan surrealista, tan patètic i vergonyós que no trobe fórmula per fer encara més evident l'absurditat de la batalla judicial entre els veïns del Grau de València i el seu Ajuntament per enderrocar o no un barri de notable interés històric. El recent informe del Ministeri de Cultura serà tan positiu com vullguem, però el fet d'haver aplegat a aquest punt és una derrota de tots.
Que l'administració municipal es plantejara el projecte "d'ampliació" de Blasco Ibañez a costa de la unitat del barri i de la destrucció de la seua riquesa arquitectònica és bona mostra del desinterés dels que governen per allò que en diem 'patrimoni' mentre els cau la bava quan els constructors els expliquen projectes de grans torres i magnífics bulevars que -en el seu moment- els donaran bona cosa de guanys i publicitat a Canal 9.
No seria just dir que tota la culpa la té Rita. Temps i eleccions han tingut els ciutadans de la capital per fer-la fòra i parar un projecte tan desgavellat; no només l'han mantinguda en el càrrec durant dos dècades sino que ha millorat els resultats -fins i tot al Cabanyal!-.
Per això dic que tot aquest enrenou de declaracions, sentències i movilitzacions socials és una derrota de tots.

Mentre escric açò llig que el Govern valencià ja té pensat com fer per tal que les lleis no els siguen contràries i legitimar aquest expoli en tota regla.

Recordeu quan fa pocs anys el govern talibà d'Afganistà va decidir rebentar els budes gegants? El govern musulmà va alegar que les estàtues anaven en contra de la religió islàmica i les destruïren sense més mirament tenint en contra la UNESCO i la opinió pública internacional. Aquestos talibans de la Generalitat van sense turbant i obeeixen una altra religió; la del capitalisme cotxino que avantposa els interessos econòmics d'uns pocs al benestar de tot un barri i la recuperació del patrimoni que és un tros d'història de València.

Ja ho van fer amb la Punta, amb l'horta, amb la costa, amb els PAI's i companyia. Els la bufa el patrimoni artístic o natural perquè no dóna diners -segons la seua visió- . Els la bufa i no els la costipa.

El segon disc de Botifarra

Amb el primer disc em va passar igual; la primera volta que el vaig escoltar em va agradar, la segona un poc més, i conforme he anat sentint-lo m'agrada més i més. El segon disc de Pep el 'botifarra' és un producte fòra de sèrie; Un treball amb un resultat espectacular. Les músiques s'han enriquit brutalment amb influències mediterrànies fent de peces tradicionals temes nous i irressistibles. Botifarra també ha millorat, i això d'afegir dites i endevinalles pel mig del disc li aporta espontaneïtat i frescor al disc. I de la caixa del disc... què diré?! Que és la millor portada d'un disc que s'ha fet en molt de temps. Que està feta a mà (una a una) per un artistasso que es diu Jordi Albinyana que no para de fer coses aseaes i que teniu en este bloq per si voleu pegar una ullada a lo que fa.
Sens dubte, un boníssim regal per a fer ara que s'acosten reixos. Ah, a la ciutat de València busqueu-lo a discos Oldies.

Solstici d'hivern

Abans que començara l'hivern jo ja he perdut en un autobús urbà la meua coppola - gorra que m'estimava molt, comprada a Nàpols en l'últim viatge- i un guant en un taxi, quan me l'he llevat per pagar -que també m'estimava perquè me'ls havia regalat un amic-. Quina maliccia que m'ha donat perdre-les!
Això sí, fa no res que he estrenat l'edredò de plumó d'oca i com diuen, calfa prou. Espere no perdre'l...

Diuen que ha nevat

Diuen que per la Mariola ha caigut una nevada grossa com fa temps que no s'havia vist. Des de casa per telèfon m'ho confirmen. Per als que no podem estar allà, ni rebolcar-nos per la neu ni jugar a guerres de boles ens queda ensobinar-nos a les finestretes que s'entreobrin per internet i que permeten vore-ho i fer-nos goleta. Mireu, mireu a Meteobanyeres com de blanquet es veu el poble en directe!
Em van dir que va eixir Banyeres a les notícies de canalneu. I que sempre ix Banyeres. I en dir-m'ho vaig caure que ni se'm va passar pel cap vore les notícies de les 2. Estava dinant a eixes hores cara al televisor però com que el costum es botar eixe canal en fer zapping -per salut mental- em vaig perdre el desplegament de personal i mitjans a que ens té acostumats la valenciana quan neva un poquet i quan guanya el València CF. I com diu hui Pep; amb la de diners que ens costa només per dir tòpics!! Tota la raó que té - com sempre-; Al meu poble només s'acosten quan neva o el dia de l'entrada de moros i cristians. M'agradaria haver-los vist el dia de la Llegenda de Sant Jordi (un dels espectacles de teatre no professional més gran a terres valencianes) o en la inauguració de ArtNostre (una iniciativa fabulosa de molts pobles de la zona per acostar els artistes plàstics als pobles veïns) o en l'aplec de danses de la Mariola, o quan alumnes de l'IES professor Manuel Broseta van guanyar el primer premi del certamen 'compitalia' de teatre clàssic (resultat d'un treball interdepartamental molt interessant).
En definitiva, ser una televisió normal.

No és un acudit

Dissabte passat es va celebrar a Banyeres la gala anual a benefici de l'Asociación Española Contra el Cáncer (web ací). Segons m'han comentat, les entrades es venien a l'estanc de la plaça.

Que també són ganes de broma, o no?

Històries de tres

M’agraden les històries de trios. Reconec que en soc consumidor quan es presenten ocasions perquè em resulta un tema estimulant, fresc i trencador ( independentment de que siga més o menys factible en la realitat).

D’històries ‘de tres’ recorde que ja fa molts anys vaig tindre oportunitat de llegir l’obra de teatre ‘El baile’ d’Edgar Neville, que va deixar-me molt bona impressió cap al final de l’adolescència, i que em reclama una nova llegida per fer memòria. Un temps després, al principi de la universitat, es va estrenar als cinemes ‘Soñadores’, de Bertolucci, que em va agradar moltíssim; Una relat diferent sobre els ideals, la joventut, la llibertat i el sexe ambientat en el maig del 68.

Enguany mateix vaig poder vore també en pantalla gran la espanyola ‘Dieta mediterrània’, una nova crònica, actualitzada, d’un triangle amorós; amb bon humor, bons actors i bones reflexions sobre aquest tipus de relacions.

I la última cinta que he vist on es tracta el tema és a ‘Castillos de cartón’, basada en la novel.la d’Almudena Grandes, i en el rodatge de la qual vaig tindre oportunitat de participar com a figurant. Les persones que em van dir que havien llegit la novel.la contaven meravelles d’ella. Desconec el nivell de fidelitat a la novel·la de la pel·lícula però puc dir-vos que és una magnífica història de complicitats, desig, amor, maduració personal, i també de recels, soledats i frustracions. Ara que encara està en cartell vos la recomane entusiastament, i vos convide a que em comenteu què vos ha semblat.

Lliçons de la vida

Si l'escrit anterior parlava sobre el respecte que devem als educadors, el de hui va sobre un educador que es va guanyar eixe respecte i que ahir ens va deixar sobtadament. Ell és Marcel.lí Sarrió, professor de filosofia i alternativa a la religió de l'IES de Banyeres. Ahir, mentre practicava escalada a Bussot va caure des d'una altura suficient per causar-li la mort.
Escric ràpidament unes línies després de repassar la quantitat de comentaris que ha generat la notícia a internet. Són alumnes, ex-alumnes o veïns de Beneixama (el seu poble) que el recorden amb pregona estima i admiració. Corpren llegint el tuenti la quantitat de calificatius, d'anècdotes, d'opinions...
Jo, que vaig tindre la sort de ser alumne seu fa uns quants anys, el recorde com la humiltat en persona. Sempre pacífic, dialogant, amb sentit de l'humor...

Conten els alumnes que este matí se li ha dedicat un minut de silenci al centre i han sonat en el seu record el 'cant de l'enyor' de Llach. No em costa imaginar-me l'escena. Marcel.lí els ha donat a tots la seua última lliçó.

El respecte als educadors

Rumiava jo estos dies algun escrit per a este bloq sobre la qüestió de l’autoritat dels professors a l’aula. Se n’està parlant molt, i amb més motiu amb la notícia del pacte per l’educació que proposa el ministre del ram. La cosa fa temps que és preocupant. Ahir a la ràdio opinava gent des de casa sobre el tema, i coincidien majoritàriament en que la culpa és dels pares, que malcrien els fills i els donen corda per a fer i desfer. I sí, jo també pense que si el pare músic, el fill ballador, i que amb certs models de pares és lògic que apareguen eixos individus que pul·lulen per les escoles. Però una altra part important de responsabilitat la té la societat, l’entorn; Si la tribu no educa, malament.

I pensant en això apareix a Vilaweb la notícia de que el president de la diputació de València serà jutjat per insultar i amenaçar el professorat valencià. Ni fent-ho aposta. Heus ací un exemple molt lleig d’incontinència verbal en públic que vol desacreditar el treball de molts centenars de professionals de l’educació i que pense que perjudica la credibilitat del sistema educatiu valencià. Este senyor, després d’aquelles declaracions ni se n’ha desdit ni ha demanat disculpes per la brofegada.

L’actitud d’Alfonso Rus no ens pot estranyar, tenint en compte que el seu partit fa vàries dècades que va posant en qüestió els docents valencians per divergències lingüístiques. O més que divergències, interessos polítics per els quals han difamat sense mirar pèl en contra de professionals valencians i de la lingüística internacional, primer des del bunker barraketa i després des dels despatxos d’ajuntaments i conselleries.

Disculpeu si me n’he anat un poc per les branques. Altres ho analitzaran des d’altres perspectives però jo he volgut fer evident la burla continua cap al món acadèmic per part d’unes autoritats democràtiques.

He posat un exemple de desacreditació, el de Rus. Però n’hi ha d’altres com l’educació per a la ciutadania en anglés, els barracons, la precarietat dels interins, les subvencions a grups seccecionistes ... Després del pacte anunciat entre els dos grans partits deixarà el partit del senyor Rus de menystenir la tasca acadèmica de mestres, professors, lingüístes, etc. en mans de la qual està la gent del futur? Ja ho vorem.

Ja tocava

Hui he anat a apuntar-me a l'autoescola. Ja era hora, em direu. Doncs sí, ja em tocava decidir-me a estudiar els entretinguts temes del reglament de circulació, fer les pràctiques que toquen i traure'm quant abans el permís de conduïr. Segons la xica de l'autoescola és el millor moment perquè estan que ho regalen. Així que més val aprofitar-ho, ara que dispose de temps lliure, i prendre-m'ho seriosament abans que se'm passen les ganes.
La intenció és no fer-ho llarg, així que m'ho he plantejat com a intensiu. Vorem si hi ha sort a la primera!

GRÀCIES!!

Se m'amunteguen al cap els records de les experiències d'estos dies de treball organitzant la Llegenda. M'agradaria donar un per un l'enhorabona a tots els que han dedicat part del seu temps en fer possible un projecte d'esta dimensió, i vull aprofitar este escrit per recordar-vos a tots. Esta mampresa és, per damunt de tot, treball col.lectiu i voluntari.

La representació d'ahir va ser un gran èxit. Ho recorde i em torne a emocionar. Hi havia llogades 1.900 cadires (200 més que el 2.006) i poques quedaren buides. El mar de cabets que es divisava des de l'escenari era brutal, i en el moment d'encendre les bengales... una passada! I nosaltres, que fins divendres teniem el ai en el cos... que si no se'n venen entrades, que si la crisi, que si la gent diu que són cares... Tot esfumat en vore el riu de gent que anava afluint al recinte ben ordenadets, com es veu poques vegades al poble.
Quan vam acabar, sense voler-ho vaig acabar en la porta despedint la gent coneguda. Amics, veïns i autoritats que ens donaven l'enhorabona. I els amics de Puigverd de Lleida, encantats d'haver conegut Banyeres i haver vist la nostra Llegenda, tot en un dia!

...

Este èxit ha sigut un pas més per fer forta la tradició de la Llegenda de Sant Jordi. Crec que sense ser encara massa conscient, Banyeres acull un dels majors muntatges teatrals no professionals del País Valencià. Una obra que malgrat tots els malgrats és esforç i il.lusió que posen un grup de gent per oferir-la als seus conciutadans. Ho dic perquè he sentit per boca d'alguna veïna que no valia la pena pagar 7 euros per vore a la 'gent que veus tots els dies' i prefereix quedar-se a casa. Pobreta... I encara s'atrevia a dir que l'entrada és cara perquè clar, si això ho paga l'ajuntament... La dona, evidentment, no havia vist l'obra. Esta ignorància cabuda i orgullosa està més estesa del que pensem pel veïnat. Podrem canviar-ho algun dia?

...

Ara ens queden les anècdotes dels bons moments, les presses, les bromes, els preparatius, els nervis, els contratemps... Quin cuquet quan en sonar la cançò d'inici entravem en dues files agarrats de les mans... Quin tomb del cor quan vam vore a Sant Jordi per terra!!

Si havereu vist ahir les donzelletes plorant com a madalenes perquè s'acabava esta experiència tan bonica per a elles!! Això, i vore eixir la gent tan contenta -es notava en les cares!!- és la major recompensa.

Gràcies als que creieu en este projecte i heu treballat de valent en ell.
Gràcies per haver vingut a compartir este regal que vos hem volgut oferir.
Un agraiment especial a l'ajuntament de Banyeres per la confiança dipositada.

No hi ha dubte. El drac tornarà d'ací tres anys.

Al tribunal!!

Dins d'una setmaneta comença el procés d'oposicions al cos de professors de secundària dels centres valencians. Vaig a presentar-me. No és que estiga molt preparat, que no tenia clar això de presentar-me fins fa poc, però aniré a provar sort, que diuen. Per ara estic tranquil, i espere que en plantar-me davant el tribunal no m'aturrullaré ni perdré la serenitat.

Haurem de repassar estos dies. Ja vos contaré...

A un mes vista

Torne a rependre el bloq amb un recordatori massiu; De hui en trenta dies tornarà a cobrar vida 'La Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa' de Banyeres. Molts ja m'haureu sentit nomenar-la però als que pille de noves els diré que facen el que puguen per acudir. Que valdrà la pena passar la vesprada al mercat medieval de la Malena i fer un poc de gasto, pegar un mos en qualsevol dels bars que hi trobareu, i acudir a les 23 h. al parc de Vil.la Rosario a deixar-se endur per una història mil.lenària contada a la nostra manera (amb teatre, foc, dansa i bona cosa de música).
A un mes de l'event i gràcies al treball de Lluís Llapissera estrenem nova imatge a la web de l'associació i al bloq, que anirem actualitzant amb fotos dels personatges i altres curiositats...Ahh!! I una enquesta per anar animant l'assunt.

Vos deixe, per als que no l'hajau vist, el video promocial que ens han fet a ca Morenet. No direu que no és bonico!!

RESERVES PER INTERNET; llegendabanyeres@gmail.com

Ganes d'aïllar-se

Ja no pot estar uno tranquil a sa casa. Només en vore els telediaris t'entra quimera de pensar com faràs per arribar al final del dia amb la de coses que hi ha. Que si l'atur que afecta a tot cristo, que si la grip-de-nom-variable que ens contagiarà a tots sí o sí, que si l'augment de delinqüencia per tot arreu... A voltes no sé si estan informant-nos o asustant-nos.
El pitjor és que son coses que encara que no les provoquem ens afecten i no les triem; Si els bancs estan de crisi tots fotuts i a apretar-se la butxaca. I si naix un virus en mèxic, al sendemà hi ha infectats per tots els racons del món. Tan gran que semblava la humanitat i no som res. Un estil als pisets moderns, que quan es tira un pet el veí l'escoltem i casi l'olorem. -Encara que hi ha pets, com els del tercer món, que costen de sentir. Oïda selectiva, se'n diu-.

Pense darrerament si no serìa millor viure a la muntanya, apartat del tràfec de succesos i cròniques polítiques més o menys interessades per provar de ser immune a tot açò. Va dir algun savi que l'home és sociable per naturalesa, però pot ser és la sociabilitat que ens allunya d'ella ara per ara.

Modernitzar-se

D'ací a un grapat d'hores presentarem al teatre principal, com ja vaig anunciar, les novetats del projecte de la Llegenda 2009. Una d'elles, el video promocional fet per foto-video Morenet ja està al youtube. Ja sabeu que qui no està a internet no existeix. El pose a continuació. Com a avanç de les músiques del nou disc, podeu vore els vídeos penjats pel tio Carrasca de la marxa del drac, la cançò de la Llegenda final i la dansa de les donzelles.

Espere que el video promocional agrade als presents a l'acte i als que ho descobriu per ací, i que tots el difonguem a través de la xarxa en estos dos mesets que queden per a la representació d'enguany. Seguirem informant.

Presentació del disc de la Llegenda

I compte arrere per a la representació d'enguany. Dos mesos i poquet que falta... Això ja ho tenim ahí!
Este dissabte 9 de maig a les 19 h. i al Teatre Principal, lloc de la seua gravació, presentarem solemnement el disc amb les músiques de la representació de la Llegenda de Sant Jordi, el drac la princesa.
Este disc és una d'eixes coses en les que la gent que participem posem temps, esforç conjunt i il.lusió per deixar un producte digne i interessant que agrade a quanta més gent millor. Encara no hem pogut tocar-lo perquè no està a punt però ens han promés de la Caixa d'Ontinyent l'imminent vinguda per missatgeria el proper dimecres.
L'obra social de Caixa Ontinyent és la que ens ha patrocinat el disc. Seguint la seua política d'editar productes culturals de les comarques centrals ha apostat de nou per nosaltres i per Banyeres. És de justícia que agraisca des d'ací la labor cultural que fan i que dignifica tant de treball col.lectiu que es fa pels voltants de la Mariola.

A l'acte hi haurà, a més, la presentació dels actors que posaran veu i als personatges principals. Parlarem també del cartell, obra de l'artista local Manolo Granado; i de la Unitat didàctica de la Llegenda que treballaran les escoles del poble, i dels intercanvis llegendaris que estem fent amb gent del nord (no vos he contat el viatge a Puigverd de Lleida, però que bé ens van acollir!!).

Ens agradaria que este acte s'instituïra tots els anys. Afortunadament a l'Associació no ens falten idees ni ganes de fer-les (ni gent, pel moment ) i esperem tindre tots els anys novetats que presentar.

Este dissabte esperem començar a assajar les cançons...
En un país molt llunyàààà
hi havia un drac molt graaaan
que una volta cada aaaany
li entrava molta faaaam...

Primer la medicació i després...

Dilluns tornava de Barcelona de passar un cap de setmana de vida social. Vaig tornar encara mig atabollat de tanta gent volguda i llocs preciosos que em vaig trobar en dos dies. I en estar a Benimaclet tenia el cor posat a la Mariola, on estos dies s’escolten marxes mores i cristianes indiscriminadament - al meu poble i a la capital comarcal, Alcoi-. Ja fa temps que em van ensenyar allò que primer va l’obligació i després la obligació, i per tant m’ha tocat quedar-me a València i conformar-me amb alguna connexió telefònica amb ma mare on vaig poder sentir l’himne a la festa del dia 22.

Aquell mateix dia el dia de l’entrada vaig començar a notar-me símptomes de refredat; mocs i estornuts. Per fer-me més goleta vaig llegir a Can Carrasca la narració de l’entrada del capità moro d’Alcoi , que sembla que va ser d’aquells moments que marquen una fita en música festera.

El dia de Sant Jordi -que m’havia proposat anar a fer alguna visita especial- va avançar aquell malestar que se m’havia tirat a la gola. Quin mal, tu...ni engolir la pròpia saliva. Des de casa per tv3 vaig vore per primera vegada en directe l’ambient a Barcelona i altres indrets catalans amb motiu de la festa del llibre i la rosa. Al final del dia, la ‘visita especial’ va ser a l’ambulatoria a revisar-me aquell mal de gola, que segons el metge de torn no era més que un virus de l'època.

Avui, 24 - dia dels trons a casa- la cosa no ha millorat, l’ibuporofeno m’acompanya en cada dinar i no sé a quin sant aclamar-me per a millorar-me de cara al viatge de demà dematí.

Per cert, que demà, 25 d’abril, a les 12’30 del migdia presenta Paco Muñoz a Bocairent el seu últim disc ‘Com un suau adéu’ a la sala Joan de Joanes. Per als que estan per allí és un immillorable plan després de passar-vos pel cementeri de Banyeres a vore les salves als difunts.

Comboi el dissabte a la nit

Supose que els que entreu a llegir que el que escric ja estareu al corrent de que dissabte 4 al cine Goya de l'Olleria hi ha sarau dels bons. Que la revista La Cabota - satírica i més arreu que la mare que la va parir- fa quatre anys que va pel món... quatre ja??!!
Sí, filla, que el temps passa que vola...

El cartell va carregaet del tot... jo repetiré experiència en directe amb Senior -que aconselle , siga dit de pas-i m'estrenaré amb tots els demés. Val també la pene anar per coneixer en persona la consultora seximental del moment; Lucrècia de Borja i Bairén.

No s'encanteu i reserveu entrades o acudiu promptet.
La cosa promet. Jo no vull dir res...

.

Playmobil, llop amb pell de corder

Les cares amigables dels clips ens enganyaven quan jugàvem de menuts. Però Playmobil és una empresa més; pessetera, freda i roïn que vol el benefici pur i dur.
No sé si heu escoltat que esta empresa ha muntat un pollastre de por a un retor protestant que utilitzava els simpàtics perotets articulats per a recrear escenes de la Bíblia. (ací la 'santa' web)
L’home diu que no té cap fi comercial, només arribar a la gent. I té raó. Que en el s.XV els santets no els esculpia Miquel Àngel? o en el XVIII Salzillo??.. Ara calia modernitzar la cosa i utilitzar un llenguatge actual, i -si vols que et facen cas els menuts- juvenil. La idea i la realització és d’una enorme creativitat, visió didàctica i paciència per a caracteritzar els personatges.
L’empresa, en lloc de patrocinar la mampresa i promocionar-se, ha optat per donar la cara agra i desacreditar l’ús de les seues figures per part d’este retor.
A Playmobil, que ha vestit els seus personatges de mil maneres distintes – i fins i tot té un betlem en el mercat – li molesta que una persona es gaste els diners comprant els ninotets i montant un betlem pel seu compte...

Serà que tenen enveja... o mala llet?