FOTO: Del llibre 'el paper de l'escola a Banyeres de Mariola'. Vicenta i les seues alumnes l'any 69.
Dissabte coincidirem fent en el trajecte Banyeres-València; No la coneixia, i em va sorprendre quan em va contar, encara a la parada de l’autobús, que havia estat mestra al poble durant vora quaranta anys al col·legi de les monges. Es va presentar com deia ser coneguda al poble: la señorita Vicenta.
És ja una senyora major. No li vaig preguntar l’edat però li calcule una setantena d’anys. Diu que va vindre al poble l’any 62, i que va exercir fins els any noranta, quan la van despatxar sense explicacions de les monges, segons ella perquè assistia a sessions de quimioteràpia per superar un càncer. A partir d’ahí va anar desfullant una sèrie d’experiències agredolces sense cap ordre cronològic, botant d’un episodi de la seua vida a un altre, evidenciant un deteriorament psicològic dissimulat amb la seua antiga dot oratòria.
Recordava un passat amarg de maltractaments a càrrec d’un marit que encara conserva – “per ser bona samaritana” justificava- i que ara ha derivat a una ludopatia ruïnosa. El recurs d’encomanar-la a la seua famílía em va caure quan m’explicà els problemes que els rondaven; Un present angoixós.
Lamentava que poca gent del poble se’n recorde d’ella, ni companyes de treball ni alumnes – aparentava conèixer tots els xiquets als que havia ensenyat en quatre dècades- i per tant es sentia a soles. Físicament estava molt perjudicada per diferents i complicades operacions. Es mostrava molt religiosa però resabiada amb l’església. Evocava el seu origen suecà però feia la major part del discurs en castellà.
No tenia previst escriure açò al bloq, però aquest matí a la ràdio he escoltat Palabras para Júlia, de Goytisolo, cantada per Paco Ibañez, i me n'he tornat a recordar d'ella.
Em va donar ràbia no poder ajudar-la ni donar-li cap de solució. Li vaig dir que faré per vore-la al poble.
