18 de febrer 2007

Homenatge a Milagret

El Banyeres de començaments del segle XX


Ahir vaig parlar per telèfon amb la meua àvia, Milagros. Ja no és la que era. Són coses que passen, però és dur encara vore enfrontar-se a una persona a l’ocàs de la seua vida amb les seues qüalitats mermades.
Milagret sempre ha sigut un dóna activa i desperta. Anava ací i allà, feia els llits, preparava dinars excel.lents, creava centenars de treballs amb punt de ganxo, llegia, contava vivències de la seua vida, parlava de cine, o explicava acudits... Ara, amb prou feines pot canviar-se de roba. I prou. La resta de temps del dia que no és al llit roman asseguda al quarto d’estar. Allí veu la tele i xarra quan n’hi ha algú a l’hora de dinar o sopar. Depén com s’alce et xarrarà coses agradoses o bé queixes sobre els seus mals. A més en els últims mesos ha perdut memòria i normalment ja no sap què li has dit fa dos minuts.

Però quan estic amb ella me la mire i pense en el que ha sigut. I me la imagine en tots eixos llocs on m’ha contat que ha estat. Me la figure de xiqueta observant atentament com tiren des del balcó de l’Ajuntament el retrat d’Alfons XIII mentre hissen la bandera republicana. O eixint de la fàbrica camí de la plaça, del bracet de les amigues, plorant i cantant a cor l’ú d’abril del 39. O atònita presenciant com treien de casa els esquerrans per afusellar-los després de guerra. I passant fam i més fam en la posguerra. I de fadrina, anant a la font a per aigua, o explicant-li a son pare en el cine que el que veien no eren ‘perots’, ‘són actors que graven unes màquines i que després es fa en gran en la pantalla’. I a la València de 1951, de viatge de noces, atalbada pel tràfec de la capital davant la primera bàscula de monedes que va vore. I més tard, quan les casades d’aquella època eren esposes, mares, treballadores al teler i mestresses de casa, sense cap ajuda.

Ara, però, té fills, nora i nets. Està ben acompanyada. A l’abril farà 84 anys. M’ha ensenyat tantes coses! M’ha fet eriçar-me tantes voltes en sentir dels seus llavis paraules precioses -quasi en desús- de la nostra llengua! Jo sempre l’he estimada, i ara més que mai, quan necessita de la nostra estima per no sentir-se soles.

2 comentaris:

DE TOT UN POQUET ha dit...

Jo també, amb el teu permís, me l'estime una miqueta (no la conec), però em recorda la meua (ja fa uns 20 anys que morí)... i és que sense eixes grans dones no seríem ningú...
Àngel

Anònim ha dit...

Saps? jo vaig sentir el mateix els últims anys de vida de la meua iaia. Va ser exactament igual i,a més, també era una dona molt treballadora que no va rebre ajuda ni del seu home. Sempre cantant!!!
Es passa dur, però pensa que no pot ser d'una altra manera.
Paula

(per cert, això de "llabi" fa mal als ulls!;-D)