Ara m’assec davant d’este trasto, a soles al meu quarto. A les altres habitacions estan els altres companys. Hi ha silenci. Un gos lladra per el pati de veïns. Ja ha parat. La meua habitació és gran. Pintada amb tons ocres clars i amb un llum lleugerament groguenc que fa l’estança un poc més càlida. Tinc un llit de 80, un armariet no molt alt, un caixoner per clavar roba interior i samarretes, dos escritoris, i sis cadires! A les parets, fotos de la família, dels amics, de l’estimada, algun sant Jordi, un plànol de Nàpols, un espill, una senyera que em regalaren abans de vindre cap ací... Fa fred, i no tinc calefactor ni res que s’hi assemble. El gos torna a lladrar. M’apanye com puc, m’abrigue, i vaig passant.
L’habitació té un balcó que dona al pati de veïns. Visc en un tercer d’una finca de huit pisos i el pati de veïns és una bona síntesi de Nàpols; manca de neteja, roba estesa, xiquets que bramen, mares que xisclen, música alta de vegades... ara està tranquil. Sembla que fa aire. Les vesprades de diumenges sempre tenen eixe sabor a repós i tranquilitat. De vegades me’n vaig a pegar un tomb. Pero hui em quedaré ací. Vull continuar un treball que tinc començat. Pense que demà serà dilluns i tornaré a classe a trobar-me amb els companys i a seguir pintant. El gos lladra de nou. De vegades tire la vista avant i pense en el que faré este estiu o el pròxim curs. València, Barcelona, Itàlia...? Ara l’ama marmola el gos, que udola. 
1 comentari:
M'ha agradat molt la narració-descripció. M'hi has fet trobar en una altra vesprada de diumenge en un altre pis d'una altra ciutat (esta vegada catalana): Cerdanyola del Vallés. Vaig residir-hi dos anys.
Àngel
Publica un comentari a l'entrada