Vandalismes

Llig a l'edició de hui d'EL PAÍS que hi ha 'condena unánime en Alcoi al ataque vandàlico a tres excavadoras en una polémica urbanización' . Conten que és per el "acto vandálico perpetrado el pasado viernes en los terrenos de la futura urbanización Serelles y en el que resultaron dañadas tres excavadoras que trabajaban en las obras de construcción". Vaja, si ja de per si no m'agrada la violència, encara menys que la provoquen els meus. Perque ara, a més d'ecologistes, rojos i anti-valencians serem terroristes i no sé quantes coses més. Trobe que no és este el camí de sol.lucionar qüestions socials i rebutge actes així. Però... estem davant d'un nou 'tipus' de vandalisme?? Vull dir, que si fem memòria trobarem accions violentes en contra de les màquines durant la revolució industrial, o dels llauradors quan els foten des del govern, o de la kale borroka... Naixeran ara accions contra la destrucció del territori??

He trobat acertada la declaració del Paco Blay que diu que 'no puede ser considerado como un acto vandálico más, sino como una manifestación extrema y desmesurada contra un proyecto urbanístico aprobado en solitario por el PP'.

M'ha cridat molt l'atenció llegir les ràpides declaracions del portaveu del PP per a este assumpte ("Desde el PP condenamos enérgicamente este vandalismo, venga de quien venga y vaya a quien vaya dirigido") quan se'n desentenen davant un altre acte de vandalisme (polític, si volem) com el que patí la lliberia 3i4 o les agressions de la manifestació del 25 d'abril, per posar dos exemples ràpids i clars. Com va dir algú ja fa temps; és hora d'aplicar la llei anti-terrorista al PP.

No a les accions violentes. No a les urbanitzacions depredadores i insostenibles.

Més informació ací.

Viatge de vacances

Quan jo pensava que les meues vacances a la partida de l’Ansarí (Bocairent) eren el destí definitiu per a este estiu – que no és que cosa roïn, sinó que ho pensava, només- em va suggerir l’amic Jordi Garcia la possibilitat d’anar un parell de dies a la serra d’Albarracin. I no m’ho vaig pensar massa, no, que era una bona oportunitat de fer un temptador viatge de dos dies ‘fora de casa’. Ara sé que pagà la pena fer-lo.

El primer dia visitarem el castell de Peracense (en la foto), col.locat sobre grans roques roges de formacions capritxoses. L’aire ens va acompanyar durant el recorregut per l’interior de la fortalesa. Una llàstima, perquè vulgues que no ens fa accelerar el pas i no disfrutar tranquil.lament del paisatge màgic on ens trobavem. Aquella pedra rogenca s’anomena de ‘ròdeno’, i d’ahí ve el nom del poble veí; Ródenas, fet tot ell d’este tipus de pedra que li dona al menut nucli urbà una uniformitat encisadora.

Per a dinar arribarem al poble de Bronchales i a la font del ‘Canto’, situada enmig d’una frondosa i animada pineda. Després anàrem al poble de Orihuela del Tremedal, on teníem l’hostal. Un poble també xicotet i amb encant. Allí, en un punt alt, té l’ermita la Mare de Déu del Tremedal. L’edifici està situat en un punt rodejat de roques de colors i formes extraordinàries que feien d’aquell i indret una gran escultura a l’aire lliure...

A poqueta nit volguérem passar per Bronchales, i casualment fou el dia en que la Parròquia celebra la festa en honor a la Mare de Déu dels Desemparats. Sí, sí, heu sentit bé; Resulta que com que allà estiuegen tants valencians des de fa tants anys (és genial anar a un poble perdut de la serra de Terol i no parar de sentir valencià) , un dia a l’any li fan festa i la trauen en processó. I mira per on que vam coincidir amb l’eixida de la geperudeta, acompanyada de traca, banda de música, xiquets vestits de valencians, el Ignacio Carrau i la colla de clavaris i clavarieses (o com en diguen alli).

I el segon dia va tindre lloc l’activitat principal del viatge, que va ser la Marxa a peu des de Bonchales fins Albarracin. 22 quilòmetres de bosc, de camins, de bancals... Fets des de les 6 i mitja del matí (després d’una xocolatada en la plaça d’eixida) fins les 12 del migdia. La marxa es fa tots els anys des de fa una dècada. Va ser iniciada per unes quantes parelles, a poc a poc s’ha consolidat, i ara el grup està sobre les 150 persones que fan el trajecte matiner el mateix dia del mes d’agost. Per tant vam vore el paisatge de nit, a trenc d’alba, al primer matí i a migdia. Cada un amb els seus colors i olors.... Una experiència fantàstica i molt aconsellable.

La llum de Xàtiva

La primera imatge quan s’accedeix a Xàtiva per Novetlè és la de les moltes grues que s’alcen sobre la resta de construccions, germanes de tantes altres escampades hui arreu les comarques valencianes.
Inmediatament s’endinsem en el centre. Els carrers estrets de cases antigues són la cara més amable d’una ciutat abocada al creixement urbà i industrial. Els llocs d’aparcament no són massa però finalment aconseguim deixar el cotxe relativament prop del nostre objectiu, la mostra de ‘la llum de les imatges’ que s’exhibeix fins el pròxim desembre a la ciutat socarrada. A la capella de l’antic hospital està situada l’oficina d’informació i venda de tiquets, on ens aconsellen escomençar la visita per la capella de Sant Feliu, -entre la ciutat i el castell- a la que ens acosta un mini-bus col·locat per a l’ocasió.
La dita ermita és una ermita de reconquesta, de les primeres de la Xàtiva valenciana. Senzilla, austera, amb alguns frescs molt deteriorats pels desperfectes d’humitat, és la primera de les tres seus de l’exposició. Allà dalt unes poques peces artístiques ens recorden el passat esplendorós de la Xàtiva romana, visigoda, àrab i cristiana. Una ciutat potentíssima demogràficament i cultural.
La segona parada, l’antic convent de Sant Domènech, parla dels xativins il·lustres. Començant per la família Borja i seguint per altres religiosos i polítics locals destacats. Interessant el facsímil de les ‘trobes e llaors a la Verge Maria’, primer llibre passat per l’impremta a la península ibèrica. Al tercer lloc, i el més gran, la Seu, s’apleguen una enorme quantitat de quadres, escultures i objectes litúrgics des de la reconquesta catalana fins aplegar a l’art contemporani. La primera vegada que una ‘llum de les imatges’ conté obres d’autors encara vius. Baix un excés de parets i sostres artíficials i foscos -segons el meu gust- que amaguen els encants del temple es pot disfutar d’un magnífic recorregut per obres des de Joan de Joanes i Vicent Macip fins Sorolla, Segrelles i Manolo Boix.
Una mostra digna de visitar un dia. Un regal que ha rebut (Ai)xàtiva en el tres-cents aniversari de la seua destrucció i anul·lació onomàstica pel primer Borbó. Cinc entretingudes hores de recorregut que expliquen molt bé el passat important i grandiós de la ciutat dels Borja i de Pep Botifarra.

Estimada gent;

Pareix que va ser ahir que vaig arribar a una Roma plujosa i esquiva amb molta il·lusió de conèixer el meu nou país, una poca de por pel que m’esperava i bastant enyor pel que deixava
Nou mesos després este país m’ha revelat a través de la filla problemàtica, Napoli, i d’alguns viatges per les principals ciutats, molts dels seus misteris, dels seus encants, dels seus mites, de les seues misèries... He conegut una llengua que m’ha descobert una realitat tan veïna a nosaltres, tan igual i tan diferent alhora. He conegut molta gent de molts llocs diferents dels que he intentat aprendre el que he pogut. He fet grans amistats. He viatjat prou; Molt, diuen alguns –enveja, tot enveja!-. Però m’ha resultat necessari. A banda de per la pròpia formació artística, per conèixer altres realitats que tenim tan a prop nostre. He treballat a classe - encara que no ho parega- i he aprés coses, tot i ser molt diferent al que jo m’esperava. M’he conegut un poc més a mi mateix, que això mai ve mal del tot. He tingut el recolzament i l’interés constant d’un grapat d’amics, demostrant-me la seua estima . He gaudit esta experiència com he cregut millor. Ho he passat molt bé; Un any inoblidable. Ara entenc els consells dels que havien viscut esta experiència abans que jo, i m’alegre d’haver-los fet cas i haver-me deixat endur per el seguit de noves coneixences que atorga l’estatus de becari erasmus. M’han mancat coses que m’hi eren quotidianes. I m’he avesat a moltes altres que ara seran les que trobaré a faltar. Tanquem, doncs, la nova etapa de que vos parlava l’octubre passat. Ara en venen més, amb noves il·lusions, nous projectes i moltes ganes d’afrontar-los. I que duren!

Forza Napoli!!!

Una cosa de la que podré sempre faronejar és que vaig vore el Napoli pujar a primera, o com diuen per ací, sèrie A. I es nota que la ciutat sencera tenia ganes de que pujaren. Jo vaig aplegar de Copenhaguen el dissabte de vesprada i em trobí un centre que ja no era gris, com el vaig deixar una setmana abans, sinó blau i blanc, els colors del Napoli. Els carrers estaven molt bonics tots de cintes i cartells. Un poc massa recarregats alguns, però coneixent-los no hi ha ningú més recarregats que els napolitans.
Diumenge al migdia es veia la tensió en ma casa; A les tres tenien el partit!! I puntuals ahí estigueren els meus companys quan va començar el joc, preparats per als crits i les patades de rigor. contra terra. Afortunadament no en vaig escoltar moltes perquè me’n vaig anar amb Jesús a fer-nos algo i esperar la reacció de la gent si es classificava l’equip. I efectivament, es classificà. A poc a poc les motos, els sorolls de clàxon i les banderes blanquiblaves s’apoderaren de carrers i places... La gent d’esta ciutat és molt sentimental per a les coses pròpies i podeu imaginar-se l’aldarull que formaren als carrers principals. Perquè ací, en compte d’anar a celebrar-ho tots a un lloc, no! A pegar voltes per la ciutat. A vore qui arma més escama i crida ‘forza napoli’ més fort. La combinació de visceralitat, xauvinisme i incivisme no és gens prometedora. Els excessos diaris de Nàpols es van multiplicar donant lloc a festives aglomeracions de vehicles, motoristes amos de les voreres a mil per hora, botigues saquejades, crits escandalosos d’eufòria... Una manifestació d’alegria col·lectiva és bonica. Un lot de violència, sorolls estridents i embussos de tràfic, no.

Promeses...

Van fer una promesa; Nosaltres no cobrarem pel nostre treball! I clar, els van votar. Enseguideta. I ara, que estan en el poder ... qui ha dit què? I amb tota la cara cobren allò que està establert pel treball a l’Ajutament. Parle del partit que va abraçar el poder a Banyeres el maig passat; el Partit Popular - sí, dona; Els de Confiança en el futur!-. Però jo dirira que ha donat més que parlar dins del partit que fóra, entre la gent del carrer. I és que en un consell del partit l’alcalde popular 95-03 va tufar-se amb estos d’ara ja que havien incumplit la seua promesa i a més, l’havien acusat implícitament a ell de ser com els socialistes i ser una espècie de balafiador públic per cobrar. Però com va dir el mestre Turmeda ja en el segle XV; diners de tort fan veritat...a qui diu no fan dir-li oc...

Dos llatins vulgars

Fa uns minuts que estava enrossinat buscant paraules populars fullejant el Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig i fent servir el Salt al mateix temps i m’ha sorprés trobar-me amb unes expressions nostres que mai no havia sentides però que són calcades a unes que vaig escoltar en la meua estança en Itàlia. Per exemple, l’autor escriu ‘tornar a les xicotetes’ que vol dir tornar a casa a l’una, les dos, les tres del matí –hores xicotetes-. Doncs a Itàlia tenen amb el mateix significat ‘tornare con le piccoline’. Al Salt, per xamba, m’ha aparegut l’entrada de la paraula xalar que segons el seu diccionari vol dir ‘esbargir-se alegrement’ i posa com exemple ‘com te la xales, ara que estàs a soles’. Servidor està cansat de sentir als companys italians dir ‘come ti sciali’ que significa viuré bé, cuidar-se. Parlant de frases fetes podem dir que mentre a Castella ‘tocan madera’, valencians i italians ‘toquem ferro’. Açò m’ha fet recordar altres paraules similars entre estes la llengua de Ausiàs March i la de Dante; Tant al llibre com al diccionari avantdits figura l’entrada fraula, -sinònim de maduixa- bastant en desús per les nostres comarques, que en l’italià es tradueix per fragola. I si voleu demanar per terres itàliques un un got xicotet de beguda –els famosos ‘xupitos’- demanareu un cichetto que pronuncireu ‘xiqueto’. I qui vulga eixir del bar haurà de ‘uscire’ –pronunciat ‘uxire’-. Perquè pot ser no veu l’hora d’anar-se’n o com ell diria ‘non vedo l’ora’ . Segurament aquell s'alça matí, matina. En italià, mattinare.

Rock? A la mar

Per fi després d'un parell de dies puc penjar-vos el text;

Ja feia algun any que volia participar en el Rockalamar, a Dénia. Però motius laborals m’ho impedien. I per fi enguany, que estic de vacances no he desaprofitat la invitació que va fer el Carles Molina des del seu bloc, i amb ell, Anna, i altres banyeruts hem acampat estos dos dies que ha durat el festival. Un cap de setmana fabulós; d’acampada, de platja, de mentires i calimotxo, de bon rotllo, de dormir poc, de conèixer gent i de retrobades agradables, de descobriment d’alguns grups musicals i de gaudiment d’altres coneguts com Antònia Font (primera volta que els veïa en directe) i els animats-animadors de Lilit i Dionís - en la foto- .
No podem oblidar els entrebancs posats per la Generalitat a esta iniciativa festiva posats a pocs dies de la data autoritzada (per a fotre més). Ens comentava un dels organitzadors que fins a l’últim moment no sabien si donarien permís per fer-ho en el port (propietat de Generalitat) però tenien clar que ho farien, encara que fóra en un altre lloc.
Segons la gent que hi anà l’any passat, la convocatòria d’enguany havia estat un pèl més escassa. Possiblement per la inseguretat de la seua realització, perquè l’any passat tocaren els Obrint Pas, o perquè coincideix amb altres convocatòries com l’Aplec del Ports.Però va anar tot mel de ca Telm. Hi havia gent amb ganes de passar-ho bé i aquells van complir el seu objectiu de fer-ho a la vora de la mar deniera.

La Malena

Ahir va ser la festivitat de Santa Maria Magdalena, patrona del meu poble. La Malena, per nosaltres. El pintor Francesco Hayez la va pintar nua, penedida, pensarosa... bella com era ella. La tela penja del museu d'art contemporani de Milà. Em va encisar quan la viu l'altre dia.

Aquest serà l'ultim post des d'Itàlia. Demà tornem a casa i .... a descansar un poc.

Dies en Banyeres

Ja tenia ganes jo de tornar al meu poblet. Encara que les circumstàncies no han estat gens felices, la tornada m’ha tranquilitzat tot i llevant-me el mono d’aire de Mariola que tenia. Que ja era molt de temps sense anar a un concert de la Societat Musical de Banyeres, o de fer-me un herberet amb gel en un dels bars d’ací, o de llegir la Barcella, o de trobar-me la meua gent de la junta de la Llegenda, i de reconèixer i fer-me reconèixer entre els païsans,i sentir les seues converses i assabentar-me de que no-sé-qui ja està grossa, a punt de comprar (o siga, de tindre un xiquet. Jo em desfaig en sentir estes expressions tan autèntiques).
Este estiu, si tot va bé segons el previst, estaré per ací tot el mes d’agost. I pujarem a la penya la Blasca, i ens banyerem en el toll blau, i trobarem de nou a la gent, i ballarem danses i, en un no res, ens plantarem en la Relíquia, el primer cap de setmana de setembre.
Serà bonico això?

contradiccions

Situeu-vos en la suposança que la llibreria Tres i quatre de València de sobte ven un dia llibres d’aquells de l’estil ‘diputacio de Valencia’ escrit mig en castellà mig en blavero. Veritat que seria un despropòsit alamont gran? Doncs una cosa pareguda, però a l’inrevés, ocorre amb la campanya llegir en valencià. Vejam; El diari El Mundo és un mitjà de comunicació fermament anticatalanista que compta en les pàgines de l’edició valenciana amb Maria Consuelo Reyna i altres presonatges que postulen sobre llengua i tradicions sense saber-ne un pèl. I ara resulta que es dediquen a vendre un llibre en valencià a la setmana. Però valencià... de Fuster, d’Estellés... i sense anar molt lluny, el pròxim dissabte 21 oferiran ‘En defensa de la llengua valenciana’ que, si no m’equivoque, serà el fragment de ‘La llengua dels valencians’ on Sanchis Guarner parla de l’origen i geografia del català. I ho fa precisament, en català. Oh, heretgia!!
Quin motiu els ha fet amagar la seua línea editorial i la dels seus columnistes per predicar-hi una altra? Efectivament; els duros dels seus amigatxos de Generalitat.

No penseu que les meues linies van en contra de la promoció, que trobe molt encertada. Simplement vull fer palesa la gran contradicció en que cau El Mundo. Però demostrem-los que volem llegir en valencià i esgotem els exemplars (que no són molts). Per cert, este cap de setmana, Escalante i Fuster.

10 anys de ‘La Nova’

Enguany fa una dècada que la banda de música ‘La Nova’ de Banyeres va començar a fer actuacions com a tal. Deu anys de molt de treball, de bona música i de compromís amb la nostra tradició musical. Dissabte ho celebraren amb un passacarrer on han participat a més a més les bandes de Beneixama, Camp de Mirra, Biar, Ibi, Villena i la vella de Banyeres. Se’ls ha col.locat a la bandera de cada banda una cinta commemorativa d’aquelles que es penjen de les banderes en estes ocasions (que tindrà un nom però que ara mateix desconec) i au, cap a la plaça Major a sentir els discursos oficials de president i alcalde. Tot seguit, les bandes feren sonar a una el pasdoble Banyeres, del que fòra director de la banda del poble, En Godofredo Garrigues. Ja podeu imaginar el que és una peça interpretat per set bandes de música. I jo, que demà me’n torne cap a Itàlia, content i emocionat del meu poble recolzant este aniversari, i de vore’m a mon tio Toni ‘el conde’ (germà de la iaia Milagret) tocant com un valent en ‘la nova’ després de setanta anys de músic. Setanta anys! L’any que ve, si tinc temps, li he de dedicar un article en el programa de festes. O no se’l mereix?

Comiat

La meua iaia, Milagret, va morir dilluns a l'hospital d'Alcoi, després d’uns dies que es trobava molt feble. A eixes edats el cos ja no té capacitat de respondre als eventuals problemes que van sorgint de respiració, de cor... Ha faltat ben acompanyada de tots nosaltres. Ha viscut una vida intensa i ens ha deixat consells, les seues obres de punt de ganxo, i tants records...

En la missa d’enterrament d’ahir (que vam demanar en valencià i per això el rector ‘només’ va fer un 50 % en castellà!!) vaig voler llegir un text que havia escrit la nit abans. Com anècdota dir que després, a l’hora del ‘pésamen’, mentre als altres deien ‘en el cel que descanse...’ a mi em donaven l’enhorabona. Ací teniu el parlament;

Una de les poques coses que els hòmens no podem controlar encara és el temps. És encara un misteri que ens marca l'existència, que juga amb nosaltres els mortals, que escapa a la nostra voluntat i que sovint no sabem definir. Deixem que siga el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, qui parle del temps en una bonica ‘definició';

Treballem i amem el temps.
No hi ha temps millor ni pitjor,
solament existeix el temps,
i no és el temps qui ens justifica,
i ens cal justificar el temps.
En el temps naixem i morim,
i hem de fer nostre tot el temps,
i hem de fer nostres tots els temps,
tal com feren els nostres pares,
com deuen fer els nostres fills.
Tot el temps és el mateix temps,
totes les vides fan la vida.
Fem el temps, i que el temps no ens faça,
Car el temps ens fa i ens desfà,
I hem de ser a través del temps.

Milagret, diuen que el temps passa volant. I és de veres. A mi em pareix ahir quan jugava en el carrer i venies a buscar-me per anar a dinar, i m'ajudaves a llavar-me les mans d'on eixia una aigua negra que sempre comentaves en broma que era per fer la ‘papilla'. Em pareix ahir quan ens cosies els primers trages de festers. O quan anàvem junts a comprar. Te'n recordes? D'això ja fa molts anys, clar. Però en tot este temps no hem deixat de compartir bons moments; Moltes rises, dinars, converses sobre cine, o sobre llibres, o sobre coses del poble. Sempre amb la teua senzillesa i sentit de l'humor la família passava les hores més agradables que hem viscut.

Però abans d'este temps de goig que donen fills i nets, els temps no van ser gens fàcils per a la generació que vau patir la guerra civil i la postguerra, que tu sempre recordaves pitjor. Va ser el temps que et va tocar viure. Font d'infinites històries que no et cansaves de contar-nos. Era l'època on les dones eren esposes, mares, treballadores al teler i dones de sa casa, sense cap ajuda. Anys de fam, de patiment i de germanor entre el veïnat. I després de tot açò, ni una miqueta de ressentiment, de despreci o d'oblit de ningú. Ben al contrari, sempre el teu cor ben gran amb capacitat d'estimar-nos a tots.

Perquè si ens hem de quedar amb una lliçò teua, és la d'estimar tot el que tenim. Estimar la família sobre tot, el treball, les aficions. Estimar-se la vida i per supost el teu poble i la seua gent. Com tu deies no havies anat a escola però t'havia ensenyat la universitat de la vida. Una vida dura però plena de voluntat, de sacrifici i d'afecte. Perquè sense saber-ho vas fer cas del consell que dòna Sant Pere en la seua primera carta; ‘Sigueu tots d'un mateix cor, compassius, amants de la germanor, misericordiosos, modestos, humils, no torneu mal per mal, ni maledicció per maledicció, ans al contrari, beneïu; doncs per això vau ser cridats, per tindre la benedicció per herència. Perquè aquell que vol estimar-se la vida i viure dies bons lleva la seua llengua del mal i els seus llavis no diuen cap engany. Perquè els ulls del senyor estan sobre els justos i els seus oïts per escoltar els seus precs, però en canvi el rostre del Senyor està sempre sobre els que fan mal.”

Milagret, fins a l'últim moment has estat acompanyada de la teua família, que ha intentat tornar-te una part de l'amor que tu ens donaves. Ara, te'n vas deixant-nos, com passa sempre, un buit que no sabem com omplir. Sort que ens queden les teues obres, els teus consells, el teu record...

Ara i sempre. Descansa en pau.

Coses que passen

Si a l'anterior text del meu bloc vos parlava d'un viatge per Europa, ara vos comunique que ha estat suspés. Després de Copenhague hem arribat a visitar Bratislava i Budapest. Demà ens dirigiem cap a Berlin però una telefonada m'ha truncat els plans; Dec d'anar cap a l'hospital d'Alcoi on tinc la iaia ingressada. Prou greu. Ara a les 13'45 tinc el vol Praga-Barcelona. Després un poc de tren fins a Xàtiva, segurament, on vindràn a arreplegar-me. El final d'esta història és bastant predecible, car el metge ha donat molt poques esperances. Així i tot, intentaré mantindre-vos informats.
Com a epíleg d'este text no puc més que deixar-vos el text que li vaig dedicar fa uns mesos a ella; Homenatge a Milagret.

Incursiò ràpida en el bloc

Lectors i lectores floristes, o totafloreros, o florits... Disculpeu-me esta llarga absència sense avisar, que no vul que s'allargue més sense explicar que continuarà, al menys, per algunes setmanes més. Escric este text de pressa per contar-vos que l'altre dia vaig tornar d'una setmana per Copenhague (que ja vos contaré més avant), i que en pocs dies el meu tour europeu continua per Bratislava, Budapest, Berlin, Milà.... (que també vos contaré).
M'aguera agradat contar-vos com va estar la celebraciò de la pujada del Napoli a Sèria A, però no dispose de més temps. Pot ser més avant penje alguna foto i tot.

Fins prompte. Ens llegim.

decepcionat

Qui esperava este resultat? Jo crec que ni 'ells' mateixa. Tanta il.lusiò posada en el dia d'ahir... Ara, o quan ens passe la ressaca electoral, és temps de seure i pensar. Com que nomès tinc paraules per de desànim, hui vull que siga 'enmigdelamar', un usuari del racocatala el que parle per mi;

No ens desmoralitzem. Moltes són les causes possibles, pot ser el votant del bloc no vol votar "comunistes espanyols" i el votant d'eu no vol saber res de "nacionalistas sin políticas sociales". Eixes o altres causes. Potser la gnet encara veu ERPV com un partit de fora i no arrelat al terreny.Poden haver passat tantes coses!L'única cosa segura és que demà, si vos fixeu, encara tindrem pams de terra a defensar, valls i rius per gaudir, paratges meravellosos per descobrir en el nostre país, encara sentirem el valencià, i encara podrem estar orgullosos de ser valencians. La història ens acabarà posant al nostre lloc. Recordeu que el país i els projectes els hem de construir des de la base (mireu l'èxit de les CUP a Catalunya!) , amb el vostre club esportiu, la vostra penya de futbol o colla d'amics. A poc a poc. Creixerem, i anirem a més, i arribarà el dia que tots els que valem la pena junts (i ací molts valeu molt la pena) alçarem la bandera de la victòria tots junts.Per favor amics i amigues, no vos desanimeu i continueu estimant el País Valencià i lluitant per esta terra tan bonica que ens ha tocat defensar. No tot s'acaba, lluitem i avancem.

La última

La última de les mogudes consistorials del meu poble ha estat en vespres de les eleccions provocada per la publicació d’un llibre de fotografies. Un llibre que en principi deuria de servir com a llibre de protocol de l’ajuntament i per tant, no comercialitzable. L’autor de les fotos ha estat el banyerut Josep Miquel Martínez, magnífic professional del disseny i la fotografia. Ell em va regalar un exemplar i vos puc dir que el resultat és una de les coses més boniques que he vist últimament; un seguit d’imatges del meu poble des d’una perspectiva infreqüent, d’una qualitat extraordinària. Una carta de presentació del nostre poble que molts envejarien. Podriem dir que és un treball minuciós de recerca de punts amb encís, però fullejant el volum ens n’adonem que qualsevol detall d’una casa, qualsevol vista panoràmica o qualsevol imatge quotidiana esdevenen màgiques amb un toc de llum especial. No tinc prou paraules per lloar el producte.
Bé, doncs els senyors que ara ens governaran durant quatre anys van anunciar fa unes setmanes que tot açò havia estat una idea per a la propaganda de l’alcaldessa i el regidor de Cultura i suposava un balafiament de diners. A més de que era injust que apareguera el nom del fotògraf en la portada perquè ell havia cobrat el seu treball i justificant-ho en amiguisme entre Martínez i el de Cultura. De la qualitat del llibre, ni mut.
En un text de contestació que em va aplegar via mail, Josep Miquel posava les coses ben clares; el llibre havia estat íntegrament una subvenció del PRODER, i, com en tot llibre, devia figurar el nom de l’editor (Ajuntament de Banyeres), el títol (Banyeres; patrimoni històric i natural) i l’autor (Josep Miquel Martínez).
Jo li vaig respondre dient que de ben segur no estaven preocupats per tot allò de que protestaven sinó que sentien enveja de no haver publicat un producte de tan gran nivell que trigarà molts anys en fer-se alguna cosa de paregut.
Espere que en facen una tirada per posar-la a la venda. És una joieta digna d’entrar a totes les cases del poble i la contornada.

L’auditori

Com he dit en el text anterior, la legislatura d’esquerres que ha tingut Banyeres fins a estes eleccions ha estat reblida de decisions polèmiques. La que més de prop m’ha tocat ha sigut la de la construcció de l’Auditori Municipal. Tots els partits incloïen la proposta en el seu programa de 2003 i precisament per això, per complir el programa i res més, van organitzar un concurs d’idees per edificar-lo al solar del Parc de Vil·la Rosario. Ni van tindre en compte el criteri estètic de construir un edifici enmig del Parc, ni van consultar amb les bandes de música sobre la idea, ni ens van consultar a l’Associació de la Llegenda de Sant Jordi, que ha estat el major usufructuador de l’espai en els últims anys.
D’aquell solar, fa una dècada, no se’n recordava ningú. Era un herbassal adjacent al Parc de Vil·la Rosario utilitzat com a magatzem de ‘trastos’ municipals. Va ser el director de la Llegenda, Jordi Garcia, qui va proposar portar la representació a este gran espai. El resultat ha estat sempre excel·lent. Un patit de butaques a l’aire lliure per a dos milers de persones i un gran i singular escenari fet per l’entorn natural del parc. A més, el solar ha acollit altres activitats com la Trobada d’escoles en valencià de l’Alcoià el 2004 o el concert de Llach el darrer setembre.
L’equip de govern es va encabotar en que havia de ser ahí i van convocar un concurs d’idees (que van guanyar uns arquitectes de Madrid, crec recordar) que de moment s’ha quedat en això, en idees. Esperem que el PP, que governarà des d’ara, aplique una miqueta més de seny i es replantege la ubicació. Auditori sí, però no a Vil·la Rosario.

Analisi resultats electorals a Banyeres

Durant els últims quatre anys hem tingut a Banyeres bipartit PSOE-BLOC, amb cinc regidors el primer i dos el segon, justos per mantindre la majoria. Les eleccions d’ahir han donat ara 8 regidors al PP, com el 1999, 4 al PSOE i només 1 al BLOC. La pujada del PP junt a la baixada del PSOE era bastant previsible ateses les mesures antipopulars que ha afrontat el partit del govern. La primera va ser pujar el impost de finques urbanes després de guardar-se el PP de no fer-ho en època de les anteriors eleccions. També el canvi de circuit de les ‘carreres de motos de les 24 hores’ que se celebren tots els anys al poliesportiu municipal i que exigia una solució, doncs es feia al mateix camp de futbol del Banyeres U.D. Una de les polèmiques més recent va ser l’abril del 2006 quan es va suspendre l’entrada de Moros i Cristians per la pluja. Segons persones que estaven en aquells moments a prop de l’alcaldessa, ella ni entrà ni eixí en la decissió, però per a la opinió popular va estar ella la ‘culpable’ de suspendre-la. Una altra ha estat l’edificació de l’auditori (vore text següent). La darrera va ser fa unes setmanes quan els policies es manifestaren davant l’ajuntament acusant-la de ‘dictadora’ per no avindre’s al pacte laboral que ells volien.

Açò només com a exemple de la mala fama que s’ha guanyat la aviat ex-alcaldessa. Afegit a que durant el seu mandat no s’han fet obres visibles i considerables, ha estat, segur, el motiu del seu traspàs de la butaca d’alcalde. No sé com s’ho apanyava el PP (segurament tenia molt a vore amb que la generalitat i diputació eren del mateix color polític) però va aconseguir fer obres públiques considerables com la compra i remodelació del Teatre Principal, la posada en marxa del Casal de la Joventut, la promoció de festes populars o espais públics molt significatius (com el conjunt del monument a Sant Jordi o la zona d’acampada del molí l’Ombria). Però la va cagar a última hora amb la deforestació de la zona de la Pedrera per a fer xalets de luxe.
Com que tinc relació directa amb el cap de llista eixint del BLOC, conec els paranys continus que li tendien els socialistes per tal d’atribuir-se millores que corresponien a les dos regidories nacionalistes; educació i cultura, i industria. Desconec totalment la gestió del d’industria, perquè a més a més, segons m’ha comentat més d’una persona ‘no sabia on estava l’ajuntament’. La baixa dels vots al partit no l’acabe d’entendre. Com que no crec que gran part dels seus vots hagen anat al PP, i menys al PSOE, trobe que segurament un sector desil·lusionat ha decidit no votar esta vegada. No m’agradaria pensar que el resultat negatiu és degut a la presència com a cap de llista de Vicent Berenguer, que tot i ser banyerut (i de moltíssima i inquestinable solera, eh?) viu a València.
L’última vegada que vaig estar pel poble es comentava que amb estos quatre anys de govern socialista, com he dit adés molt polèmic, vacunaven al poble contra l’esquerra durant uns quants anys (L’única gestió de l’esquerra al meu poble durant la democràcia fou la legislatura 91-95, amb similars resultats).

Butlleti informatiu

Fonts no oficials (Com per exemple la de la plaça de Benimaclet o la de la Pantera Rosa) han confirmat a la redacció de Tot a Floretes, secció internacional, que el president Camps s’afegirà este diumenge per la nit al projecte ACÍ ESTEM. Segons declaracions de la secretària del president del Consell valencià, Amparin , ‘’ Si revalida la majoria absoluta, ell en persona pujarà a la teulada del Palau de la Generalitat a la mitjanit amb un llum, una senyera tricolor i una pancarta que diga ’12 anys després... ACÍ ESTEM ENCARA, i lo que vos queda!’ .”

Per altra banda, el PSCV-PSOE ha publicat una nota que hem pogut llegir ( Do, concretament) on ha comentat que si el PP perd la majoria seran ells els que pujaran al més alt de la seu del Carrer Blanqueries també amb un llum (o dos) i una oferta clara de pacte al Compromís; EI, ESTEM ACÍ!!