La costiera Amalfitana

Hi ha un recorregut que recomanen totes les guies d’Itàlia, el de la Costiera Amalfitana. Jo l’he fet este cap de setmana passat, i puc dir-vos que val la pena anar-hi. Em quedaria alli setmanes i setmanes entre la mar i les penyes airejades però sembla que el preu dels lloguers allí està pels núvols. El renom que té l’ha fet objectiu de l’estiueig del turisme nordeuropeu i norditalià, és a dir, gent de diners. Això no vol dir que no es puga fer una volteta per gaudir dels fascinants paisatges verds i els bells poblets de casetes blanques dispersos vora el ‘mare nostrum’. Nuclis urbans tranquils i suggestius , d’antics pescadors els fills dels quals es dediquen hui en dia al turisme. Ací vos deixe algunes fotos. Des de la dinàmica Salerno fins a l’eterna Ravello (città della musica, doncs alli hi va viure Wagner) passant pels temples grecs de Paestum, tot un goig per a la vista.

Humor calabrés...

Fa uns mesos escoltava Raimon a la meua habitació ací a Nàpols. En sentir la forta veu un company trucà a la porta i em va dir;
-Adrià, ma ti senti bene?

L’altre dia sonava Mª del Mar Bonet mentre jo estava fora del quarto, i un altre company em comenta;
-C’è una donna che si lamenta nella tua stanza...

Els dos sòn d'un poble de la Calàbria. Per cert, no vos pergueu l'escut de la capital, Reggio Calabria. Vos sona??

maripau, maripau...

Amb açò de no tindre internet de seguit és un gran problema alhora d’informar-se. Mira que assabentar-me ara de que la Maria de la Pau Janer ha donat suport al PP! I jo que no sé com prendre-m’ho… D’una banda està clar allò que diu Cucarella i molts compartim que posar-se al costat del PP és un gest de complicitat cap a la seua política centralista, culturalment castellanitzadora. També és autoritzar els despropòsits urbanístics que afecten les Illes i tantes altres coses, clar. Però no sé per què a mi la Mari Pau em cau bé; quan puc em llegia els seus articles de l’AVUI, que com a mínim són curiosos, i m’encantava vore-la en la tertúlia matinera del Cuní a TV3 amb aquell accent seu tan bell, i tan sensual com jo la trobava.
Em una entrevista recent diu entre altres coses que "El de Balears no té res a veure amb el PP crispat de Madrid --jo rebutjo el vídeo emès a Telemadrid--, ni amb el PP valencià que ataca la llengua catalana d'una manera tan bèstia. El de Matas és un PP moderat, obert, que creu en la unitat de la llengua, que vol contrarestar els efectes tan negatius del PP a la resta de l'Estat."

S’han de respectar les creences polítiques, clar, però com em sap de mal per ella. I per nosaltres

PD; En la foto l'escriptora en un miting de CiU fa uns mesos.

La de tots

La remor produïda darrerament sobre el ‘cas tv3’ em va fer recordar una dona ja major que viatjava al mateix vagó que jo la matinada del dia de Nadal de 2004. La dona parlava amb un altre matrimoni major i durant la conversa va sorgir el tema televisiu, i aquells van xarrar no sé què de canal 9. La dona esta va respondre que ella no veia habitualment canal 9 perquè era de mala qualitat i que preferia vore “la catalana, perquè eixa sí que val la pena. Fan uns documentals...! I uns debats que això dona gust. Xarren de les coses que passen de veritat, i no com en la valenciana que tot està manipulat. I a mi no em manipula ningú!” Aquella última frase se’m va quedar gravada. No és que la dona tinguera un transfons ideològic complicat ni res d’això. Simplement era el seu criteri a l’hora de vore la televisió. Com el de molts altres valencians.

Ja en tenim prou

Navegant per internet, mirant notícies i blocs un se n’adona que al País Valencià està bellugant-se una força molt forta que vol un canvi important en la Generalitat. En primer lloc perquè el partit del govern s’ho ha guanyat amb tota la merda interna i externa que estan generant. En segon lloc per les declaracions de persones destacades i polítics de l’oposició que estan més convençuts que mai de que hi haurà una alternativa el dia 27. També es nota en que el PP està molt nerviós i ha tret a passejar els fantasmes de sempre contra l’esquerra. Ni això els serveix d’argument ja! Pot ser vore els videos de la manifestació del 5 de maig, llegir les cròniques i els comentaris de la gent que hi va estar i conta la gentada que va assistir a ella pot fer creure equivocadament que tots pensen així. I no sé si m’erre però em dona la sensació que el PSCV-PSOE té menys ganes que ningú de canvi.

Però de totes maneres, es nota que hi ha molta esperança en les imminents votades.

Bitllet commemoratiu

Com que ja m'ha aplegat més d'un correu dient que no han pogut visualitzar la imatge que els hi he enviat, la penje a continuaciò pel seu interés històrico-econòmic. Punxeu, punxeu damunt per vore-la en gran!!!

Un nou erasmus

Fa uns minuts he rebut una bona nova del bloc de Carles Molina. Segons ens conta a l'ultim post l'any vinent se'n va a Ferrara d'erasmus. Jo me n'he alegrat moltissim per ell, doncs està a punt de viure una experiència irrepetible que enguany acompleix 20 anys.

Amb els seus molts defectes burocràtics, l'experiència fa que cada anys milers de joves coneguem un nou pais, una nova llengua i molta nova gent que ens alegra l'estança.

Ja he parlat alguna vegada d'esta ocasiò unica, i ara vull afegir el testimoni del bloc d'OT pensant, que va acabar la seua estada a Nàpols fa ara dos mesos.

Ja només em queda desitjar-li molta sort a l'herberet per a Ferrara al Curs 07-08 i ... A passar-ho bé!!

Estimat diari;

N’heu tingut mai, de diaris?? Aquell quadernet de fulles en blanc on la gent escriu les coses que li passen, per desfogar-se, per inclinacions literàries o per deixar testimoni escrit d’allò que li passa en el present per rellegir-ho en el futur. Jo en tinc des de fa molts anys. Em van regalar un per la comunió de tapes dures que em vaig decidir a fer servir ara fa deu anys. Llavors no és que em passaren coses extraordinàries; Escrivia el que havíem fet en classe, el que havia dinat o què havia fet el cap de setmana. Al principi era un vertader diari que omplia breument nit rere nit. Amb el temps escrivia una o dos vegades a la setmana, després una o dos al mes, o fins i tot amb més espai de temps, depenent de l’època. També amb el temps li atorgava una major càrrega personal, triava detalls importants i els contava extensament. És un bon notari de l’evolució de la meua adolescència fins al dia de hui. Els viatges, les persones, les alegries, les afliccions... Recorde gratament l’impacte ideològic que em va supondre als 19 anys La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i aquella frase del pròleg ‘qui renega de la seua llengua és com qui renega de sa mare...’ De seguida vaig canviar d’escriure el diari en castellà a fer-ho en valencià.
Per als que som curts de memòria, els quaderns on tenim escrites les nostres vivències són, fundamentalment, una mena de disc dur extern on assegurem els records per rescatar-los quan ens vinga de gust.

Per Palma

Durant les vacances de Pasqua vaig fer un fugaç viatge de dos dies a Palma. Hi vaig anar amb dos excuses; visitar l’exposició que organitzava la fundació Juan March sobre les diferents Menines en que treballaren els valencians Solbes i Valdés en la seua època d’Equip Crònica i visitar també la capella de la catedral decorada per Miquel Barceló que va inaugurar-se fa pocs mesos. He de dir que em van satisfer ambdues. Tant un com l’altre són d’aquells referents artístics que t’estimulen quan observes els seus treballs. Feia uns deu anys que havia estat allà per un viatge de classe. Ja no recordava la immensa i espiritual Seu que em va acollir silenciosa entre les vidrieres multicolors i les finíssimes columnes gòtiques. Ni recordava la ciutat, neta, majestuosa, serena... Amb una quantitat justa de turistes, ni molts ni pocs. Vaig passejar-me els carrers de dia i de nit, guardats de cases senyorívoles i places menudes i bellíssimes. I enmig de l’urbs, per casualitat, trobí una gran façana renaixentista presidida per un bell Sant Jordi. Era el convent de Sant Francesc que, sense jo saber-ho, amagava un preciós claustre i la tomba de Ramon Llull.

Com que tinc el costum de comparar les ciutats que visite amb València, passejant per Palma em venia el record del centre històric valencià i sentia enveja sana d’aquells carrers d’elegants cases, tranquils, mimats i -una cosa que trobe importantíssima – molt vius. Per què no se’ls cau la cara de vergonya de vore passar vehicles de gran envergadura a pocs metres d’un monument patrimoni de la humanitat com és la Llotja de València? A què esperen per tindre una Ciutat Vella digna?

Somriures, llagrimes i oblits

Les notícies bones s'alternen amb les males frequentment. En primer lloc vull destacar que no he pogut anar a festes de Banyeres (mala noticia) perque estic vivint a Nàpols (bona noticia?) i coincidint amb eixos dies han vingut els meus pares a visitar-me (bona noticia). Per això mateix tampoc hi he estat el 25 d'abril a València ni podré assistir a la manifestacio que organitza Acciò Cultural tots els anys, enguany amb especial sentit (mala noticia). Pero em satisfa saber en Itàlia estant que el projecte 'aci estem' de l'IEVA ha tingut merescut èxit (bona noticia) i ha suposat un record senzill però potent alhora, que no ha tingut el NOSTRE PRESIDENT en 'oblidar-se' de la recepciò oficial de les Corts Valencianes en tal senyalada data (penosa, lamentable i barroera noticia). Açò, unit a que fa uns dies em vaig assabentar que no podré votar enguany perquè no estic registrat com a ciutadà a l'estranger (molt mala noticia), fa que el viatge que faré a Copenhague d'aci a un mes (bonissima noticia) siga una tentaciò de quedar-me alli a viure fins que la DEMOCRàCIA torne al meu Pais, com va fer el Guernika de Picasso.

PD; perdoneu les faltes d'ortografia. Com que he decidit no tindre internet a casa des de fa unes setmanes (mala noticia) m'he de vindre a un Cibercafé.

25 d' ABRIL

VOS DEIXE UN TEXT QUE VAIG ESCRIURE EL PASSAT DIMECRES 25 A CASA:

Hui fa 300 anys del colp de gràcia a un territori lliure, el Regne de València. Un estat que anys abans d’aquella data alguns ja anomenaven el País Valencià, i que hui ni és una cosa ni l’altra sinó tres províncies diluïdes en un estat que pretén esborrar una identitat que no li convé.

Hui m’ha acompanyat una sensació estranya, incòmoda. Per un costat m’ha sabut molt de greu no estar ‘allí’ i viure tan senyalat jorn enmig dels meus paisans. Ni tan sols puc llegir què diuen els companys als seus blocs, ni la premsa del dia. Per l’altre, he sentit ràbia de pensar que el meu govern no vol ni pensar-ne d’efemèrides així. Que minimitzaran la importància i el simbolisme històric i cultural del dia en que estem i per suposat això d’un acte digne pel record i reafirmació nacional ni somniar-ho. I si el fan, damunt, el farien en castellà.

A Nàpols ha eixit un dia fosc. Els meus pares estan de visita i portem uns dies de gir turístic i per això em trobe ocupat. Este matí he penjat la senyera al balcó. Al menys vull que la gent en vore-la pense què vol simbolitzar. Que coneguen que darrere d’aquell drap quatribarrat empeny una cultura per fer-se sentir i dir, fermament, que tres-cents anys desprès, ací estem, trone qui trone.

Encara fa fred

De moment el mes d'abril ha tingut menys de primaveral que el de març. Segurament també té a vore el canvi climàtic i tot això, però al menys a Banyeres estem acostumats a portar bufanda per estes dates.
L'any que ve el nostre castell de fusta complirà cinquanta anys. Conec una foto històrica on es veu el castell acabat de plantar aquell 1958 enmig d'una important nevada caiguda el 13 d'abril.

Sense anar molt lluny jo mateix recorde de xicotet vore nevar en abril el dia de l'entraeta de la filà de Cristians. Sembla que neu no en tindrem, però pluja una poqueta.

València recorda Almansa

Ahír pel matí m'he acostat per València. Volia visitar l'IVAM que acaba de complir la majoria d'edat amb una salut mediocre degut a la escasa inversió de Conselleria. Clar, si no hi ha diners!

Després m'he acostat pel Museu de Belles Arts on hi ha montada una exposició entorn als 300 anys de la Batalla d'Almansa. És el mínim que es podia fer. La mostra reuneix una sèrie de quadres, documents, objectes i una projecció relacionats d'una o altra manera amb el 25 d'abril de 1707 (que trista batalla va somoure la terra d'Almansa...). Entre ells el decret de Nova Planta que anul·lava les lleis valencianes i ens sometia per a segles a les castellanes.
En una segona sala hi ha materials de la recuperació de l'autoestima valenciana. des dels autors de la renaixença fins a 'nosaltres els valencians', 'la ciutat de València' de Sanchis Guarner o l'estatut de Benicàssim (que després esdevindria en estatut de Madrid). Trobem també la foto del Felip V que penja cap per avall a Xàtiva, doncs ha estat negat l'original pel museu de l'Almodí. He eixit de la mostra bastant satisfet per la considerable asistència de gent.

Per als que coneixen la història no aportarà res de nou. Però tot plegat és una bona oportunitat de fer memòria a aquells que pensen que la 'comunitat' va nàixer amb Extremadura i Andalusia durant el govern Suárez.

Segona Cabotista Intercomarcal

Estic content. Primerament perquè ja fa dies que estic en casa (en el sentit més ample) i segon perquè per segon any consecutiu la Cabotista Intercomarcal ha assolit un satisfactori èxit. El que es va iniciar com un acte de promoció de la revista satírica La Cabota apunta ja maneres de cita anual indefugible dels cabotistes. Un concertet de músics en valencià amb un estil desenfadat i crític –seguint la línia de la revista- en un teatret a l’italiana de la capital de la Safor.
Tot i que s’ha gastat en publicitar l’acte el mateix que un cego en tebeos el boca-orella i els correus electrònics d’última hora van omplir literalment el Teatre del Raval per escoltar a Pep Botifarra, Miquel Gil, Pequeño Mulo, Ix, Remigi Palmero i Ovidi Twins. Pot ser per tal d’acurtar-ho sobrava algú i per això trobe que no calia que els Ovidi repetiren aparició amb el mateix repertori de l’any passat. Destaque l’actuació del cap de cartell, Botifarra, i la seua filla, que ens va deixar a tots espatarrats de gust de sentir-los. La seua veu, les notes de la guitarra de l’Emili i el pandero de canya ‘badà’ ompliren la sala d’aroma a espardenya i ‘aixà’, de sabiduria popular i record pels 300 anys de submissió cultural –i folklòrica, és clar- que va continuar amb el emocionant ‘Lladres’ de Miquel Gil. Fantàstic el quadre de Jordi Albinyana com a única escenografia de l’acte.

Per segon any vaig participar al muntatge i desmuntatge del sarau Cabotista. I molt a gust. Coneixí a molta gent fenomenal. Vaig retrobar-me amb col.legues que no veia de molts mesos. Em vaig quedar amb les ganes de saludar-ne a alguns altres i de passar una estona de sobretaula cantant alguna cançoneta per celebrar un any de contactes blocaires i inaugurar oficialment la Xarxa de Blocs Soparistes. Esperem fer-ho aïna!

2 anys de Nacional-Cabotisme

Estimats floritòfils, tinc una notícia bona i una mala. Comencem per la bona; Diumenge que ve, primer dia d’abril i diumenge de Camps arriba la II Intercomarcal Cabotista a Gandia. La revista satírica saforenca – i de tots els valencians - espera repetir l’èxit de l’any passat en que van recaptar tants diners que Mr. Cabota se’n va anar de vacances al Brasil. La versió oficial diu que per viatge de negocis, que és d’allí on s’edita ara La Cabota. Hi ha qui diu que se l’ha vist amb el xiquet alemany en disbauxes vàries. Però com que ja se li han acabat el diners organitza la segona edició d’aquesta trobada de grups musicals valencians i cabotistes. Val la pena acostar-se pel teatre d’El Raval! La nit promet, amb sopar de la Xarxa de Blocs Soparistes i tot!

La mala notícia és que per no sé ja quantes vegades faig un bloccus interruptus. O siga, que estaré una temporadeta sense escriure, o al menys no amb la regularitat que desitjaria. S’acosten dies de viatges, d’amics, de menjar-se la mona de Pasqua... dies de no poder connectar-me al bloc. Bé sabeu les ganes que tinc de fer-ho sempre –escriure en el bloc, malpensats-, però m’agrada confeccionar-lo amb repós des de casa i no de pressa i corrents en qualsevol lloc.

No res, gent, que ens veiem a la Cabotista de diumenge. Recaets per a tots i feu bondat!

Això van dos madrilenys i un valencià...

Dissabte mentre una gentada s’acomiadava de Lluís Llach en directe, un altre grapat ho feia per TV3 des del País Valencià amb l’amarga sensació de ser les últimes imatges que veien de la catalana per un temps. Mentre a Verges el cantant català comentava que ‘tenim un problema i es diu Espanya’ (Amb Montilla de cos present, eh!) dos madrilenys m’explicaven en un carrer de Nàpols –convençudíssims, eh!- que el que jo parle no és la llengua que parlen a Lleida, i que a Mallorca es parla 'un dialecto del valenciano'. Redéu quin bolet! Jo sentia vergonya aliena i els ho vaig dir; Eixes absurditats ens foten molt però que molt. A pesar dels litres de sangria i cervessa que em torbaven lleugerament vaig poder rebatre-li facilment tots els pseudo-arguments que amollava des de la seua ignorància. Feia temps que no em passava una cosa així. Ni a Nàpols ens deixen tranquils!

I reprenent el tema Llach, és fàcil trobar blocs i notícies lloant-lo per la seua carrera. Que ha sigut un bon músic i un home compromés està ben clar, i per açò no deixa de ser curiós llegir una referència a Llach contrària a la opinió dominant. A pesar d'açò tinc ganes de vore el vídeo del concert. Sort que tenim un aperitiu al Youtube. El tros on dedica el concert al País Valencià i el públic esclata en un fort aplaudiment m'ha eriçat els cabells.

Segur que prompte el vorem de nou sobre algun escenari... Ai, si no fos per la tendresa!

Viure València?

Ja sabreu que el pròxim dissabte se n’organitza una grossa al centre de València durant part de la nit. Unes hores robades al temps del descans per organitzar una fotracada d’activitats artístiques; música, teatre, literatura, dansa…El centre històric acollirà aquesta iniciativa que s’anomena ‘La nit en vela’. Només llegir el nom em va fer olor a socarrim. Efectivament, ampliant la informació trobí que està organitzada per la societat pública Vive Valencia, creada per la Generalitat i l'Ajuntament a fi de promocionar la Copa de l’Amèrica ( tenen una pàgina web molt espectacular i bilingüe!; castellà / anglès, què esperaveu?). A la presentació de les activitats el cap de pastera de Vive Valencia va dir que la cosa aquesta és "una oportunitat perquè la ciutat torne a retrobar-se als seus carrers" (com les Falles però sense mascletaes). També la va qualificar de “aparador de la ciutat” (quan segur que d’açò no se n’assabentaran més allà de Mislata) que costarà als capitalins 500.000 euros (i que no siga més). Tot siga per viure València...
El que no entenc és què és el que s’ha de promocionar de la Copa Amèrica. Si es promociona participarà més gent en les regates? Augmentarà la passió dels valencians per la vela? (Amb els sous que donen estem com per a comprar-se un vaixell de vela). Imagine que tota esta moguda la monten per tal d’esbalair els valencians i fer-los dir ‘que guai és la copa Amèrica!’, ‘Que guai és el nostre ajuntament!’. I això, de cara a les eleccions, sempre va bé.

Peníscola

Això eren dos amics en un internat religiós de principis dels anys seixanta prop de la ciutat de València. Repressió cultural, dogmes religiosos, educació sentimental nul·la a favor dels valors del ‘régimen’... Podeu imaginar les situacions que viurien els dos xiquets en aquells dies. Penseu, també, que allò els feia enfortir el seu lligam d’amistat. Però el temps va interrompre aquella amistat car tots dos abandonàren el col·legi en tindre una edat, separant-se els seus camins i no tornant-se a trobar.
Són la generació que estudiava a les acaballes de la dictadura, que van criar els seus fills en una incipient i per tant feble democràcia. Ara fa quaranta anys que es van vore per última vegada. Les coses que han passat en quaranta anys!
Un matí assolellat d’un diumenge del passat febrer un d’ells caminava per Peníscola. Recordava que l’amic era fill del farmacèutic d’allà. Es decidí a preguntar, i l’indicàren que també el fill era farmacèutic. A la seua farmàcia li van indicar on el podia trobar i sense pensar-s’ho va anar al seu encontre. Quaranta anys després va vore de nou al seu amic pels carrers de Peníscola. Ara era un home gros, amb bigot. El va cridar des de darrere, però no el va reconèixer. El va tornar a cridar i ara si, es miraren, es reconeixéren mutuament i s’abraçaren fortament. Durant tot aquest llarg temps, ningú dels dos havia oblidat l’altre. Quantes coses que s’havien de contar! Quants abraços que es devien!

Ricominciamo

Si el meu ordinador i la connexió a internet funcionaren correctament la meua estança a Nàpols seria perfecta. Massa bonic per a ser realitat. Per això, després de tots els problemes del mòdem i l'antena, i per segona volta en dos mesos, he hagut de formatar el disc dur.
No. No vull pensar en les coses que ja són irrecuperables, entre elles textos per al bloc.

Durant aquest temps d'albeltiment blocaire s'han superat les 1.000 visites (des de gener que el vaig posar a zero). A banda de produïr una certa satisfacció, em fa sentir una mica menys soles. Gràcies als que vos passeu de quan en quan per llegir-me. Gràcies als que deixeu algun comentari.

Espere poder 'complir' amb el bloc durant aquestos dies abans de tornar a terres valencianes. Dies de ressaca post-fallera, post-santovidiera i (quasi) post-Llaquera. Primers dies de la primavera que tornarà la Mariola ‘tota floretes’.

Sense res

No pot ser, després de reparar l'antena ara se'm fot l'ordinador. Deu de ser algun virus. Després d'un dia per haver de connectar-me a internet ('no, ara no té xarxa, espere's 24 hores per fer la connexiò' Em digueren dijous) ahir ho vaig aconseguir. Però després d'una estona d'eufòria en la que vaig poder enviar algun correu i actualitzar la lectura dels blocs amics el sistema es va apagar i he hagut d'acudir a un tècnic que m'ho mire.

I ausades les ganes que tenia d'escriure! Amb quantitat de coses que han passat -que si Sant Ovidi Montllor, que si les falles, que si han matat un mafiòs a 100 m. de ma casa, que si vaig estar a Siena i Capri i volia contar-vos-les...-! Esperar em toca. I ja estic massa avesat a esperar. Fart és la paraula que millor defineix la meua opiniò de l'empresa o el que siga qui porta açò d'internet. Es diu TIM, els qui pugueu feu-li boicot de la meua part.

Absènsia d'ordinador m'ha fotut no soles pel fet de deixar-me sense internet el cap de setmana, sino perque l'ordinador és per a mi equip de musica, reproductor de DVD's, àlbum de fotos, eina de treball... I damunt, de l'abonament mensual d'internet que vaig pagar a principis de març no he consumit res.

Espere poder reincorporarme aviat a la Xarxa de Blocs Soparistes (Crec que la definiciò és del Sergi Gomez. Quin nom més genial!).

Sense antena

Durant tota esta setmana no tindré internet. La antena del modem (no tan gran com la de la imatge, clar, perð una antena al cap i a la fi ) s ha fotut i esta en reparacio. Perdoneu les faltes de ortografia pero este ordinador del ciber.cafe no hi ha qui l entenga i no trobe com es fan els accents, els guionets ni res de res.

A partir de la setmana vinent ens tornem a vore per aci. Ja se que es dur ara que s havieu acostumat a que escriguera mes a sovint pero la vida de vegades es dura. Que hi farem.

salut,

Accents

Després d'escriure un comentari sobre el cinema en valencià al bloc d'Àngel Canet, me n'he adonat que he oblidat dir una cosa entorn a això del doblatge del cinema, i com que no és curteta, he pensat de fer-ho en aquest post que ara llegiu.
Ampliant l'argument també al doblatge en televisió i de la publicitat de Ràdio i TV, volia afegir que quan pensem en doblar un d'aquestos productes extrangeres al valencià, si creiem en la unitat de la llengua i la seua promoció i l'augment de l'ús social, etc., deuriem procurar que l'esforç que fan des de Barcelona siga compartit pels altres tres governs d'on el català és oficial; País Valencià, les Illes i Andorra. Crec que si la generalitat de Catalunya a soles pot fer que el doblatge siga una realitat al seu territori, per què no es podria fer entre tots, per a tots?
Per a açò, és clar, deuriem buscar un estàndard que ens representara un poc a tots els catalanoparlants. No caiguem en imposar el barceloní com fan a tv3 ignorant altres variants de comarques catalanes. Com que la qüestió més que de vocabulari seria d'accent, la meua opinió és establir el de les comarques de l'Ebre o tortosí com a estàndard de la llengua catalana. Per què? em direu. Doncs perque és el que està al bell mig de totes les altres variants. Al centre de l'accent oriental i l'occidental, i trobe que té molt més color, més matissos, que la parla de Barcelona capital o la de l'horta de València, sense desmerèixer a ningú.
Sempre que pense en aquest tema m'enrecorde de l'opuscle de Fuster, Ara o mai; per una cultura catalana majoritària, on establia idees i problemàtiques -encara actuals- de crear uns mitjans de masses en la nostra llengua.
Veritat que seria bonic vore a una utòpica televisió valenciana, una pel.lícula, un anunci o una sèrie amb el mateix doblatge que a Lleida, a Perpinyà, o a l'Alguer? Jo ho trobe extremadament fàcil, sino fòra perque els polítics que ens governen estarien extremadament en contra. M'interessa què en penseu sobre açò.

La 'batalla', encara

Fa uns dies vaig trobar un article a l'edició valenciana d'EL PAÍS de Miquel Alberola amb motiu de la publicació del llibre La construcción política de la Comunidad Valenciana que es veu que tracta sobre els orígens del seccecionisme lingüistic analfabet que tots coneixem.

Segons diuen, els autors encara en preparen dos més, fins aplegar als nostres dies. Mentres siga per a bé...

Les imatges, de la primera manifestació de la democràcia a Alacant.

Hi ha oficis que són de bon viure...

Amb aquella neteja d'ordinador de que parlava fa uns posts, vaig perdre també la discografia de l'Ovidi. Però gràcies a internet, la podem escoltar en línia els qui no el podem baixar d'internet per la pobra connexió que tenim.

Mentre treballe (o faig com treballe) estic escoltant el disc on recita Salvat-Papasseit. Quina preciositat, xe! Cada nota de guitarra del Toti Soler, cada música, cada paraula dita per l'Ovidi, ens emocionen de manera distinta a cada pista, ens translladen al món del poeta català. Hi haurà un altre disc igual de bell? Tota una obra d'art.

Precisament ara escolte;

Si no em puc aixecar, mai més, heu's-aquí el que m'espera: — Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

Els quarts

Estava fent jo un passeig retrospectiu esta vesprada pel bancalet de Gàlim i he trobat un post alamont interessant, Els quarts, on formula una qüestió que també jo m'hi plantejava. Albinyana adverteix que una manera molt nostra de donar les hores està oblidant-se; Si són les 16:45 direm que són els tres quarts pa (per a) les cinc. Cinc minuts després seran els dos quarts pa les cinc i dins d'altres cinc minuts faltarà un quart pa les cinc. Jo al meu poble ho he sentit molt entre la gent d'una certa edat. Ara sembla que s'imposa la fòrmula de llengües veïnes com el castellà i l'italià; cinc menys quart, menys dèu... Però és una llàstima, és perdre un trocet més de la nostra cultura.
Investigant sobre el tema a la Xarxa he trobat un document ben interessant sobre l'Expressió de les hores en català, un repàs a les curioses i variades formes en que es dóna l'hora arreu del nostre àmbit lingüístic. Amb mapes explicatius i tot.

I com que ja és el quart pa les dotze, vaig dient-vos...bona nit!!

Fabrizio de André- GIROTONDO

Un paio di settimane fa, il mio coinquilino mi lasció qualche disco di Fabrizio di André, uno dei piú grandi cantautori italiano del secolo scorso, che si preocupó nelle sue canzioni della gente piú sfortunata e dei problemi del'uomo del ventéssimo secolo, tra quelli, la guerra. Voglio compartire con voi una canzione, alcuna imaginne que c'é su internet ed una traduzione che ho fatto al catalano. lettera in italiano qui.

Dedicato a Miquel Payà, professore di música che ci insegnó a sentire (in tutti i sensi) la música e a amare la pace.

Fa unes setmanes que un company em va deixar algun disc de Fabrizio de André, un dels millors cantautors italià del segle passat, que va preocupar-se a les seues cançons de la gent més desfavorida i dels problemes de l'home del s. XX, entre ells, la guerra. He volgut compartir amb vosaltres una cançò, alguna imatge que hi ha per la xarxa, i una traducció que he fet per a que la canteu en valencià.

Dedicat a Miquel Payà, professor de música que ens ensenyà a sentir (en tots els sentits) la música i a amar la pau.

Si ve la guerra, Marcondirondero
Si ve la guerra, Marcondirondà
Per mar i per muntanya, Marcondirondero
Per mar i per muntanya, qui ens salvarà?
ens salvarà el soldat que no la voldrà
ens salvarà el soldat que la guerra rebutjarà.

La guerra ja ha esclatat, Marcondirondero
la guerra ja ha esclatat, qui ens ajudarà?
Ens ajudarà el bon Déu, Marcondirondero
ens ajudarà el bon Dèu, ell ens salvarà
el bon Déu ha escapat, ningú sap a on?

el bon Déu se n’ha anat, qui sap quan tornarà.

L’aeroplà com vola, Marcondirondero
L’aeroplà com vola, Marcondirondà
Si tirara la bomba, Marcondirondero
Si tirara la bomba, qui ens salvarà?
Ens salva l’aviador, que no ho farà
Ens salva l’aviador, que la bomba no tirarà.

La bomba ja ha caigut, Marcondirondero
La bomba ja ha caigut, Qui l’arreplegarà?
L’arreplegaran tots, Marcondirondela
Siguen guapos, siguen llejos, Marcondirondà
Siguen vells o xiquets a tots destruirà
Inteligents o ximples els fulminarà.

Hi ha molts forats de míssils , Marcondirondela
Hi ha molts forats de míssils, qui els reomplirà ?
No podrem jugar mai més al Marcondirondela
No podrem jugar mai més al Marcondirondà
Vosaltres a jugar, aneu-se’n cap allà
Aneu a divertir-se on la guerra no ha esclatat.

Hi ha guerra a tot arreu, Marcondirondela
La Terra és tota dol, qui la consolarà?
Hi pensaran els homens, les bèsties, les flors
Els boscos, i estacions amb els seus mil colors.
De homens, flors i bèsties no en queda cap
Només quedem nosaltres per poder cantar.

La Terra és tota nostra, Marcondirondero
Farem d’ella un gran parc, Marcondirondà.
Tenim tota la Terra, Marcondirondero
jugarem a fer la guerra, Marcondirondà...

PD; Gràcies a Carles per l'ajuda amb la part tècnica d'aquest post.

Xàtiva, 1939-2007

He llegit emocionat la notícia de la inauguració, després de molts entrebancs, del monument a les víctimes del bombardeig franquista sobre Xàtiva el 12 de febrer de 1939. Per a mi la més important del dia, encara que els diaris no se n’hagen fet massa ressó. A l’edició digital del Liante, suposadament més progre, has d’anar a buscar-la a Comarcas mentre que la notícia amb fotografia de la portada és la del senyor Camps celebrant el dia d’Andalussia. Mentre ell s’ho passava bé amb fino con aceitunas, altres valencians vora l’estació de ferrocarrils de la capital de la Costera ens feien memòria d’un dels succesos més amargs que visqueren estes contrades a la guerra civil. Amb tot el dret i la raó del món, el Consell de la Joventut de Xàtiva ha promogut esta iniciativa que ha tingut des del començ la negativa impassible del consistori socarrat. Finalment i a pesar d’ells, s’ha fet. A l'acte d'ahir, entre els polítics de torn estaven el xativí per excelència del s. XX i el que promet ser el xativí del XXI, Raimon i Pep Botifarra. Vull pensar que altres escriptors i intelectuals que no hi eren ho van fer per motius de força major.

L’alcalde no va participar en este homenatge a víctimes inocents de la ciutat que presideix, perque diu l’home que estes coses es fan per ‘reobrir ferides’. Ai Rus, Rus! Tant de bó més de un ho tinguereu present tots els dies de l'any per recordar els horrors de les guerres. Pot ser així s’ho pensarien dos voltes abans d’invadir ilegalment un país com qui baixa a comprar al Mercadona. Queda clar que estos morts no interessen. Millor recordar les víctimes de la ETA, que les tenim de la mà. No, els del metro de València no. Però sí hem de commemorar cada 12 d’Octubre els caídos por Dios i por...

Al remat, amb Rus o sense ruc esta escultura de Miquel Mollà recordarà perennement les víctimes inocents d’una masacre; La matança d’unes gents que volien viure en un estat lliure, democràtic i modern com el que ara tenim. Cantava Raimon " A l'any 40, quan jo vaig nàixer, jo crec que tots, tots havíem perdut...".

Homenatge a Milagret

El Banyeres de començaments del segle XX

Ahir vaig parlar per telèfon amb la meua àvia, Milagros. Ja no és la que era. Són coses que passen, però és dur encara vore enfrontar-se a una persona a l’ocàs de la seua vida amb les seues qüalitats mermades.
Milagret sempre ha sigut un dóna activa i desperta. Anava ací i allà, feia els llits, preparava dinars excel.lents, creava centenars de treballs amb punt de ganxo, llegia, contava vivències de la seua vida, parlava de cine, o explicava acudits... Ara, amb prou feines pot canviar-se de roba. I prou. La resta de temps del dia que no és al llit roman asseguda al quarto d’estar. Allí veu la tele i xarra quan n’hi ha algú a l’hora de dinar o sopar. Depén com s’alce et xarrarà coses agradoses o bé queixes sobre els seus mals. A més en els últims mesos ha perdut memòria i normalment ja no sap què li has dit fa dos minuts.

Però quan estic amb ella me la mire i pense en el que ha sigut. I me la imagine en tots eixos llocs on m’ha contat que ha estat. Me la figure de xiqueta observant atentament com tiren des del balcó de l’Ajuntament el retrat d’Alfons XIII mentre hissen la bandera republicana. O eixint de la fàbrica camí de la plaça, del bracet de les amigues, plorant i cantant a cor l’ú d’abril del 39. O atònita presenciant com treien de casa els esquerrans per afusellar-los després de guerra. I passant fam i més fam en la posguerra. I de fadrina, anant a la font a per aigua, o explicant-li a son pare en el cine que el que veien no eren ‘perots’, ‘són actors que graven unes màquines i que després es fa en gran en la pantalla’. I a la València de 1951, de viatge de noces, atalbada pel tràfec de la capital davant la primera bàscula de monedes que va vore. I més tard, quan les casades d’aquella època eren esposes, mares, treballadores al teler i mestresses de casa, sense cap ajuda.

Ara, però, té fills, nora i nets. Està ben acompanyada. A l’abril farà 84 anys. M’ha ensenyat tantes coses! M’ha fet eriçar-me tantes voltes en sentir dels seus llavis paraules precioses -quasi en desús- de la nostra llengua! Jo sempre l’he estimada, i ara més que mai, quan necessita de la nostra estima per no sentir-se soles.

Els amigatxos de Paco Muñoz

Podeu llegir al bloc del Sergi Gómez la notícia del sopar fundacional de la Colla d'Amics de Paco Muñoz a l'Olleria. Crónica extensa que transmet optimisme i ganes de treballar. Ens comenta Sergi les idees que van anar sorgint per fer d'aquest col.lectiu una eïna de recolzament i difusió del nostre admirat i poc reconegut Paco Muñoz. Llegiu, llegiu i trobareu les propostes facctibles i necessàries amb que volen -volem, car jo m'hi afegiré en poder- tirar endavant aquesta colla de gent compromesa amb el cantant del Real de Montroi.

Llegint aquestes coses m'en recorde de la primera vegada que vaig vore a Paco cantar en directe. Fou un dia d'abril de 2005, a Benetússer, en un concert homenatge a la república. Aquella vesprada de dissabte treballava però vaig fer fugina per anar-me'n amb l'Emilio a aquest esdeveniment on escoltariem en directe per primera vegada Raimon, Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Labordeta, Aute... Sabiem que no ens ho podim perdre!

Aleshores feia poc que havia sentit alguns CD's de Paco, i m'agradava com ho feia. A Benetússer va pujar a l'escenari i amb els acords de l'homenatge a Teresa va cantar 'com un record de tendresa, sempre et recordaré a tu...Ovidi. Cantant un vals'. Tot seguit va contar alguna anècdota de tots dos amb la censura de l'època per introduïr La cançò de les balances. Jo era la primera vegada que la sentia, encara no coneixia massa l'Ovidi, i em va semblar tan bella com la va cantar Paco que des d'aleshores esta cançò és el record d' aquella vesprada, amb totes aquelles banderes republicanes onejant entre la gent. Amb el temps, coses de la vida, vaig compartir taula i cançons amb ell i una colla d'impresentables a Ca les senyoretes la Pentecosta de l'any passat.

Quan allò de Benetússer feia poc de temps que tenia la càmera digital i me la vaig portar al concert, i, tot açò que vos he contat, està registrat en video. El dia que m'ensenye a penjar videos al youtube ho faré. Mentrestant, qui li interesse, que no dubte en demanar-me'l.

Xarxes

Estic pillant-li de nou el gust a açò de la xarxa. Feia temps que vaig deixar de tindre internet a casa i d'ençà que he anat pegant bacs per tal de connectar-me 5 minuts per vore el correu. Però açò de l'internet té el seu perill, i és que ens roba molt de temps. Més del que de vegades volem. O no? Entres un dia amb la única intenció d'enviar un correu, i, si no tens molta pressa, dius 'xe, vaig a vore el bloc de fulanet'. I una vegada alli tens quinze enllaços a notícies i blocs amics molt interessants, que tenen altre enllaç a una pàgina que feia temps que no veies, i te'n recordes que vols consultar alguna cosa... Jo no sé a vosaltres però a mi em passa el temps volat. Ah, i si teniu una connexió com la meua ja és com per a pegar-se cabotades contra la pared del desesperament. Si la meua xarxa pescara quaranta quilos d'aladrocs per segon en compte de tres i mig, seria una altra cosa. No em donaria peresa escriure al bloc més a sovint, i no com ara, que cada vegada que escric tarde un hora en poder fer-ho, i després se'm penja, i torna-ho a fer, i...

ESTE PROGRAMA NO RESPONDE.

altra volta nooooo!!

Vesprada de roses

Aquesta vesprada m’he decidit a anar al supermercat i comprar les boletes aquelles de panís. En arribar a casa he posat al foc una mesura d’elles, una d’aigua, una d’oli i l’altra de sucre, i he fet una bona platada de roses - Pels orientals, crispetes-.
Feia així com més d’una década que no en menjava. Recorde vesprades de dissabte a ca la iaia menjant i menjant plataes de roses amb el meu germà... Les de hui han eixit boníssimes. Les he donat a tastar als meus companys de pis i també les han trobades bones. Un d’ells se n’ha anat corrent a ca la novia a fer-ne.

I de sopar, pollastre a la cervessa, també saborossíssim. Hui he tirat la casa per la finestra. Demà continuarem amb l’austeritat culinaria de l’estudiant erasmus.

El plat de roses a mitja menjada. FOTO; Karlos Arguiñano

El Planeta Zero

Hui m’ha aplegat un sobre de l’amic Jordi Garcia, on m’envia el seu últim conte, ‘Els habitants del Planeta Zero’, publicat fa poc per l’editorial Denes. El volum va il·lustrat pel meu paisà i amic Cèsar Barceló i per fer-vos una idea de la qualitat del seu treball, diré que esta mateixa obra va obtindre el 1er accèsit en el darrer Concurs Internacional d’Il·lustració Ciutat d’Albaida.

Coneixent als dos autors com els conec, no puc més que elogiar el seu treball i recomanar la lectura del resultat final. El llibre narra la història de la paulatina població del Planeta Zero per uns èssers ben distints entre ells –in crescendo, com un Canon musical- , que faran descobrir als més menuts la importància i complexitat del món de les xifres. De fet, l’origen del llibre són les lliçons escolars entorn als nombres; el seu nom, ordre...

Però a més del seu ús primer, a l’epíleg, l’autor vol afegir una lectura del text enfocada cap al tema de la immigració; . El planeta Zero del conte és l’espai del desig. És l’espai on no hi ha res i per això hi pot haver de tot. És l’espai de construcció i d’invent, de trobada i descobriment dels altres. [...] Al llarg de les pàgines del conte es mostren maneres de rebre, aproximar-se i entrar en contacte amb els nouvinguts, carregades de sensorialitat, interés i respecte. Una experiència que comporta el reconeixement i l’acceptació de l’altre amb les seues particularitats i l’adaptació a la seua presència.

A la col·lecció Llibres del Cocodril, Jordi Garcia treballa un tractament innovador del conte; va dirigit a totes les edats, és un estimulant artístic per la força i qualitat de les il·lustracions, és una ferramenta educativa per a pares i mestres que planteja temes actuals i invita al diàleg, és la mà que vol fer entrar al nen a l’univers de la lectura...

Dels tres llibres apareguts anteriorment a la col·lecció, dos han obtingut el premi de la Generalitat al llibre en valencià millor il·lustrat del seu any i n’estic segur que este del que parlem també ho aconseguirà.

La Nàpols subterrània

Hui de vesprada, en eixir de l'acadèmia, he quedat també amb l'Oriol i el Roger per visitar 'Napoli sotterrania', un recorregut d'un kilòmetre -de quatre-cents que en té en total- per les galeries i conduccions d'aigua que han abastit la ciutat des del grecs fins el s. XIX. Són fantàstiques les instalacions primitives de transport d'aigua, els dipòsits, el seu mode d'ús, les llegendes que sorgien d'aquells oficis...

Després del seu abandó per motius de salubritat, estos espais s'usaren per tirar el fem, que encara roman allà sota una capa de formigó a manera de pis. Cap a la segona Guerra Mundial van servir als napolitans com a refugi de les bombes. Emocionants les històries dels refugiats allí, els grafismes i dibuixos en els murs, i en especial aquella significativa sentència entre les cares de Hitler i Mussolini; 'Vinceremo'.

Com a espectacle final hem visitat les restes del que va ser el teatre romà, que ara formen part dels fonaments de molts edificis. I per acabar de arrodonir la vesprada hem visitat també el museu Nacional d'Arqueologia, amb una gran col.lecció d'escultures egípcies, romanes y medievals, i els mosaics de Pompeia i Erculà. La sala més famosa, nómés autoritzada per a majors de 14 anys, anomenada 'gabinetto segreto' presenta les representacions escultóriques i mosaics de temàtica sexual. Hi trobem des de escenes de sàtirs perseguint belles donzelles a escenes molt però que molt explícites dignes de la millor edició del Kama-Sutra. Parlem de dos mil anys enrere, quan el sexe estava millor vist que ara per ara!

La Nàpols quatribarrada

Aquesta ciutat des d’on escric ha estat des de temps antics sota la dominació de molts i diferents pobles ocupadors. Cadascú dels quals ha deixat petjada d’una o altra manera. El període catalano-aragonés, d’un parell de segles, té un gran i maestàtic testic de la seua presència; el Castel Nuovo, que hui he anat a visitar amb dos tarragonins de solera, l’Oriol i el Roger.

El Castel Nuovo es va construïr allà pel segle dotzé, i durant l’asedi d’Alfons el Magnànim va patir greus danys que el monarca va ordenar refer per convertir l’edifici en la seua residència. El més destacable sens dubte és l’arc del triomf que manà construïr com a portada d’entrada, on es representa a ell mateix en carro -com en l'antiga Roma- i la seua host entrant a la ciutat després de conquerida. A l’arc, que és un dels símbols més bell de Nàpols, va fer gravar l’escut reial vàries vegades com a segell personal que era. Dins hi treballà en la reforma l’arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, que va coronar la gran sala dels Barons amb un magnífic sostre gòtic. Dir que aquesta sala encara s’usa com a saló de plens de l’ajuntament.

D’allí hem passat al Castel del’Uovo, que té a l’ingrés un mural que reprodueix el famós quadre de la flota d’el Magnànim partint del port de Nàpols, amb tot un seguit de baixells de banderes quatribarrades que onejaven també a la torre de Sant Jordi de l’avantdit Castel Nuovo. Compartir-lo amb Oriol i Roger ha esdevingut un improvisat acte de retrobament cultural.

Després d’una bona passejada, al centre ens hem descansat amb un café i una estona de conversa repossada entorn als nostres punts de vista de la societat, la cultura i la política del Països Catalans, que jo no havia tingut des d’abans d’aplegar ací. Una bona oportunitat de refrescar les idees.

Nàpols, vesprada de diumenge

Ara m’assec davant d’este trasto, a soles al meu quarto. A les altres habitacions estan els altres companys. Hi ha silenci. Un gos lladra per el pati de veïns. Ja ha parat. La meua habitació és gran. Pintada amb tons ocres clars i amb un llum lleugerament groguenc que fa l’estança un poc més càlida. Tinc un llit de 80, un armariet no molt alt, un caixoner per clavar roba interior i samarretes, dos escritoris, i sis cadires! A les parets, fotos de la família, dels amics, de l’estimada, algun sant Jordi, un plànol de Nàpols, un espill, una senyera que em regalaren abans de vindre cap ací... Fa fred, i no tinc calefactor ni res que s’hi assemble. El gos torna a lladrar. M’apanye com puc, m’abrigue, i vaig passant.

L’habitació té un balcó que dona al pati de veïns. Visc en un tercer d’una finca de huit pisos i el pati de veïns és una bona síntesi de Nàpols; manca de neteja, roba estesa, xiquets que bramen, mares que xisclen, música alta de vegades... ara està tranquil. Sembla que fa aire. Les vesprades de diumenges sempre tenen eixe sabor a repós i tranquilitat. De vegades me’n vaig a pegar un tomb. Pero hui em quedaré ací. Vull continuar un treball que tinc començat. Pense que demà serà dilluns i tornaré a classe a trobar-me amb els companys i a seguir pintant. El gos lladra de nou. De vegades tire la vista avant i pense en el que faré este estiu o el pròxim curs. València, Barcelona, Itàlia...? Ara l’ama marmola el gos, que udola.

Capodimonte

El Greco- el bufador- Museo di Capodimonte

Ahir vaig visitar el museu di Capodimonte. Una gran col.lecció d’art començada pels borbons de Nàpols que segurament és de les més importants del sud italià. Compta amb una col.leció d’obres renaixentistes i barroques molt extensa. Abans quan visitava un museu així em fixava obra per obra en tots els detalls. Però aplega un moment que deus centrar l’atenció en les obres que, com artista, t’aporten alguna cosa. Hi ha composicions monòtones de flors, de marededeus, de nobles, de paisatges. Hi ha pintors poc coneguts que són fantàstics en l’aplicació del color i la matèria. I estan també els grans; MiquelÀngel, Rafael, Caravaggio, El Greco, Rubens, Goya... Que quasi sempre són motiu de delit.

Allí he vist per primera vegada un quadre que representava a Sant Adrià. Anava de soldat, amb un gosset –símbol de fidelitat- als peus. Ha suposat una grata sorpresa vore que l’autor era un “anonimo catalano”. D’altra banda, m’ha cridat molt l’atenció la taula d’un Bisbe, Ludovico da Tolosa, que vesteix una capa ataquinada d’escuts caironats amb les quatre barres sense tindre cap relació aparent amb la Corona d'Aragó.

Davant de mi han entrat un retor i una senyora prou major que donava al primer explicacions molt interessants. Ha sigut curiós que en la primera sala, dedicada a Tiziano, passaren per tots els quadres de papes, reis i cardenals i es deixaren de banda la Danae, la tela més bella del museu, rebosant de llum, de sensualitat , de color, de poesia, d’humanitat... segurament perque estava nua.

Hi ha, a més, algunes obres contemporànies donades al museu, entre les quals destaca el Vesubius de Andy Warhol. Caminant pels corredors, pràcticament buits, pensava en quanta gent de la ciutat s’anima alguna vegada a deixar de costat el trànsit i la brutícia dels carrers per vindre a visitar esta mostra permanent situada dins un tranquil i bell parc a la colina de Capodimonte.

5 minuts a fosques

Hui és el dia que segons els correus electronics i algun que altre missatge de mòbil ( d’estos de pásalo) estem convidats a que tots apaguem totes les llums i aparells elèctrics de casa. Simplement, per vore que passa. Esperem que la proposta tinga èxit i siga acollida per gran quantitat de gent. Massa bé que no ho han proposat per al 25 d’abril a les 00:00 h., coincidint amb una altra proposta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida que ens convida a encendre un llum per dir que, 300 anys després, ací estem.

Ja ho sabeu, hui a les 19’55, per cinc minuts de no res. I ja ens diran si han descobert alguna cosa.

‘una casa de locos’

És el títol de la película que vaig vore despús-ahir. Que l’heu vista? A mi me n’havien parlat prou, des que he vingut a Nàpols, i és que la cinta, en síntesi, parla sobre les experiències d’un xaval que va un any d’estudiant erasmus a Barcelona. En general puc dir que m’ha agradat la història. És evident que la película va dirigida a un públic jove i que no han parat atenció a d’altres elements com la fotografia. A més a més, el guió resulta un poc barroc quan comença a contar històries intrascendents al voltant de la principal, com fills secrets i relacions dels companys de pis, per exemple. Jo m’he sentit identificat en molts moments de la , com supose que s’hauran sentit molts. Està feta de tòpics de la vida d’estudiant – selecció de nous coinquilins, pisos desordenats, companys minuciosos amb la neteja i l’ordre, visites inesperades dels amos i les doloroses apujades de lloguer, bicicletes...- i dels tòpics que atresora l’erasmus – tramitacions de paperassa administrativa, arribada i descobriment d’una nova ciutat, aprenentatge d’una nova llengua, relacions amoroses a distància i al lloc de la beca, festes magnífiques...i l’emocionant comiat dels amics i retornada a la rutina pre-erasmus -. L’elecció de Barcelona com a escenari no és casual; pel mig es planteja també el tema del bilingüisme i els estrangers.

Per a qui no estiga molt posat en açò de la vida d’estudiant pot ser quedarà amb una sensació un tant estranya de vore com es desenvolen els personatges de la ‘casa de locos’. El títol original, ‘l’aubergue espagnole’, crec que és més correcte que no la traducció espanyola, que fa una valoració subjectiva de la casa on viu el prota prèvia a la que puga tindre el possible espectador.
Tot plegat, em sembla un bon homenatge i una bona promoció per a aquesta extraordinària experiència que viuen cada any més joves europeus.

Per confiar en l'informàtica...

...m'ha passat un cas terrible, per no assegurar-me abans de que este trasto ha fet les coses bé. Resulta que he volgut formatar l'ordinador per netejar-lo un poc de programes i possibles virus. Pot ser no n’hi havia necessitat però em va clavar la mania un informàtic de que anava lento i tenia coses que no servien...i vaig pensar que millor una netejadeta a fons.

Abans de fer-ho, però, extraguí els arxius que no volia perdre, evidentment; cançons dels meus tres cantautors més estimats i carpetes amb fotografies des de l'octubre passat. Ho vaig fer amb una funció que ve al windows i és 'gravar arxius en un CD', que ja he usat alguna volta i ha funcionat la mar de bé. Però, coses de la vida, esta vegada no. Esta vegada, que no vaig comprovar si s'havien gravat realment quan em va dir que s'havien gravat, ho he perdut tot.

Per les cançons em dóna igual, que les puc baixar d'internet o tornar a gravar-les quan torne a casa. Però entre les fotos perdudes n’hi ha que no les podré recuperar. Fotos que no he compartit amb ningú -entre altres coses perque supose que no li interessen a ningú- i que ara desapareixen per sempre portant-se amb elles el record de tants moments bonics. Mira!, un tema per a un altre bloc - o per a la columna de Maria de la Pau Janer-; Com ens ajuden les fotografies a aclarir la memòria dels succeïts, de la gent i dels moments passats.

Això. Que no confieu en la informàtica ni els informàtics si no són de confiança. Jo crec que l’ordinador em dóna més errors ara que abans de passar-lo per les seues mans. Com diuen els napolitans... Chi m’ho fa’ fa’!!

Ja que anem parlant d'ordinadors, he triat com a il.lustració del text esta vinyeta de Mingote. Un magnífic dibuixant que des de sempre m'ha agradat. Algun dia en parlarem.

Viaggio in Praga

Di solito, viaggiare e conoscere novi posti sempre è emozionante. Se inoltre a questo, si viaggia con bella compagnia, è tutto un piacere. Io ho avuto la grande fortuna di scoprire la vecchia Praga questa settimana accompagnato di due amici; Emilio, ex-coinquilino ed erasmus di là, e Natalia, pure ex-coinquilina, sorella del primo ed erasmus a Napoli. Della sua mano, durante gli ultimi cinque giorni, abbiamo conosciuto i luoghi più famosi ed altri sconosciuti uguale di belli in Praga e la Repubblica Ceca; Abbiamo mangiato e bevuto le cose tipiche – il meglio; il vino caldo e la birra. Il civo ceco non è troppo buono- in posti stupendi dove siamo usciti qualche sera e ci siamo divertito, conoscendo gente di là e anche alcuni andalusiti erasmus dello stesso collegio che Emilio. Una gente favolosa, che, essendo andalusiti e con la sua grazia, mi hanno ricordato la mia somiglianza con quel attore che ha fatto il ruolo di Camarón. Ma anche se mi lo dicono non lo vedo.

La città di Praga è una città incantevole, di com’è perfetta. La bellezza bagna dalla torre più alta della cattedrale di San Vito fino al più umile tranvia. Grazie a le iniezioni di soldi del governo ceco –secondo ci raccontava Emilio- la città rimane cosi conservata e pulita. L’immenso centro storico è fatto di palazzi bellissimi di molti colori, con egemonia del verde, perché ci stano numerosi giardini. Dopo di leggere qualcosa sulla sua storia, tutta città si vede d’un altro punto di vista. A Praga fioriva il suo splendore storico per tutti i buchi. E l’orgoglio per la cultura e la lingua propria che ha resistito i conflitti religioso-politici della storia, che mai rispettano queste cose. Pure abbiamo notato il dinamismo culturale della metropoli nelle tante offerte di teatri e concerti che ci offrivano. Anche ci offrivano axis e altre droghe, ma non so se questo entra dentro il dinamismo della città.

Stando a Praga ci accade un fenomeno naturale che i cechi aspettavano da alcuni mesi; la prima nevicata dell’inverno! Nel pomeriggio del martedì, mentre visitavamo il museo Alfons Mucha, cominciava la nevicata che ci minacciava ad allungare il nostro soggiorno per qualche giorni. Sulla neve caduta e sotto quella che cadeva uscimmo quella sera per prendere delle birre. Mercoledì abbiamo fatto una escursione piena; andammo a visitare la città di Cesky-Krumlov. Emilio ci portò perchè diceva che conosceva il posto e che li aveva piaciuto assai. Anche la nostra passeggiata fu diversa a la sua per un piccolo dettaglio; era nevicata!! La città era come una postale di natale fatta realtà. Le case, i campanile, i ponti, il fiume, le poche genti che ci vedeva…tutto bianco. Pensando in quelle ore ricordo come patimmo per il fredo – e soprattutto io, per non avere le scarpe valide per la neve-, ma in tutto momento pensavo che valeva la pena farlo, e salire fino il castello, lassù, dove c’era una vista affascinante. Anche dall’autobus di andata e ritorno godemmo dei paesaggi di centroeuropa dipinti di bianco come se fossero d’un reportage di National Geographic.

Per dei giorni abbiamo assaggiato un pezzettino di questa vechia, triste Europa - che cantava il poeta Estellés-. Ringrazio Emilio che rivisitò quello che aveva troppo visto per farcelo ammirare, e che ci condusse per i vicoli e le linee di trasporto pubblico praghese.

Con tutto, la visita è finita essendo una di quelle che ti piacerebbe ripetere quando si possa. A l’estate, però.

Estada a Praga

De normal, viatjar i conéixer nous indrets sempre és emocionant. Si a més es viatja ben acompanyat, és tot un goig. Jo he tingut la gran sort de descobrir la vella Praga esta setmana molt ben acompanyat de dos amics; Vaig anar amb Natalia, ex-companya de pis i erasmus també a Nàpols, i allà ens esperava l'Emilio, ex-company de pis, gran amic, erasmus allà durant el present curs, i per tant guia –esplèndid guia- de la ciutat del Moldava. De la seua mà, durant els darrers cinc dies, hem conegut els racons més famosos i d’altres menys coneguts i igual de bells de Praga i la Repúblic aTxeca; Hem menjat i begut les coses típiques – El millor, vi calent i cervessa. El menjar txec no és res de l’altre món- a llocs molt xulos on hem eixit algunes nits i ens hem divertit, coneixent gent d’allí i també alguns andalussos erasmus de la mateixa residència que Emilio. Una gent de categoria, que, sent d’on son i amb tota la seua gràcia, no podien deixar de recordar-me el meu paregut amb aquell actor que va interpretar a Camarón. Però per més que m’ho diuen, no l'acabe de trobar.

La ciutat de Praga és una ciutat encisadora, de tan perfecta com és. La bellessa banya des de la torre més alta de la catedral de San Vito, al més humil dels tranvies. Gràcies a les injeccions de diners del govern txec – segons ens contava Emilio- la ciutat es manté molt ben conservada i netíssima. L’inmens centre històric està fet de construccions bellíssimes i de molts colors, amb predomini del verd, ja que formen part d’ella nombrosos parcs. Després de llegir alguna cosa sobre la seua història, tota ciutat es veu des d’un punt de vista distint. I Praga sumava el seu esplendor històric per totes les escletxes. I l’orgull per la cultura i la llengua pròpia que han resistit a les baralles religioso-polítiques de la història, que mai respecten estes coses. També vam constatar el dinamisme cultural de l’urb reflexat en la gran quantitat de teatres i concets que ens oferien pel carrer. Bé, també ens oferiren haixís i altres drogues, però no sé si açò entra dins el dinamisme de la ciutat.

En Praga estant va succeir un fenòmen natural que els txecs esperaven des de fa uns mesos; la primera gran nevada de l’hivern! En la vesprada del dimarts, mentre visitavem el Museu Alfons Mucha, començava a cuallar una nevada que ens amenaçava a allagar la nostra estança per algun dia més. I sobre la neu caiguda i sota la que caia, vam eixir aquella nit a fer-se unes cervesses. Dimecres vam realitzar una excursió total; anarem a visitar la ciutat de Cesky-Krumlov, a Bohemia, declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat. Emilio ens va portar comentant-nos que ja hi havia anat i que li va agradar molt. Encara que la nostra excursió va ser diferent a la que feu ell per un xicotet detall; estava nevada!! La ciutat se’ns presentava com una ciutat de postal nadalenca feta realitat. Les cases, els campanars, els ponts, el riu, la poca gent que hi vam vore... tot blanc. Pensant en aquelles hores recorde el que vam patir pel fred – jo sobretot, per no portar el calçat adient per caminar sobre la neu-, però en tot moment vaig pensar que pagava la pena fer-ho, i pujar fins el castell, allà, dalt del tot, d’on hi havia una vista del poble preciosa. També comodament des de l’autobús d’anada i tornada vam gaudir dels paisatges centreuropeus tintats de blanc com si d’un reportatge del National Geographic es tractara.

Durant uns dies hem assaborit un nou trosset d’esta vella, trista Europa -que cantava Estellés-. Gràcies des d’ací a Emilio que va tornar a visitar allò que ja té més que vist per fer-nos-ho admirar, i ens va conduïr pels carrers i les linies de transport públic praguense durant la nostra estada.

Amb tot, la visita ha acabat sent una de les que t’agradarien repetir en quant es puga. Això sí, en estiu.

El dia de la llonganissa

Encara hui, al meu poble, Banyeres de Mariola, nomenem d'esta manera al dia de Sant Antoni del porquet. Des de sempre esta setmana anàvem els xavalets a arreplegar llenya per fer una foguera a poqueta nit del dia 17, com més gran millor. I, amb les seues brases, venien les mares amb les graelles per a torrar sobretot llonganisses. Era una trobada quasi obligada de moltes veïnes al voltant del foc. Ara, amb la manca de solars on fer les fogueres i la llei tan estricta sobre cremes, la cosa està de baixò. També ho fan les famílies o les colles d’amics als masos i on n’hi haja una llar....la qüestió és menjar llonganissa este dia!

Hui anava rumiant tot açò i desconeixia si açò era un costum estés a moltes comarques o només del meu poble. I què millor per solucionar-ho que pegar una volteta pel google. Quina ha estat la meua sorpresa que en trobar que vertaderament està molt escampada aquesta festa.

La gènesi de la festa ens la apunta el següent text;

"Segurament es deu a la simpatia que manifesta vers tots els animals l'haver estat reconegut com a advocat de les bèsties de tragí i que en aquesta diada es faci la benedicció de tots els animals de cabestre a tots els indrets de Catalunya, València i Mallorca. Aquest dia era considerat també dia festiu pels arriers i pagesos."

En quant a les celebracions, trobem estes línies de la d’Aitona ( El Segrià, Lleida); “A Aitona la festa de Sant Antoni començava la vigília al vespre, quan per tots els carrers s'encenien unes fogueres anunciant la diada de l'endemà. (…) L'endemà al matí, en el caliu que s'havia anat mantenint tota la nit, s'hi coïen patates al caliu i llonganissa, i tothom sortia al carrer a esmorzar entorn de la foguera revifada. L'àpat es remullava amb la garlatxa (vi bo) que s'havia fet expressament per aquest dia, i entre trago i queixalada feien un bon esmorzar. A continuació s'escombraven i es netejaven els carrers (que eren terrers), i es preparaven els animals per a dur-los a la benedicció. Sortien totes les mules i els altres animals de pota rodona i donaven un tomb pel poble, conduïts pels mossos que duien picarols de guarniment, la qual cosa omplia els carrers d'una agradable cantarella.”

Sembla que a Mallorca conserven encara molt viva la festa; “La nit de Sant Antoni és nit de foguerons a molts pobles i ciutats de Mallorca” ó “La festa de Sa Pobla en honor a Sant Antoni Abat, patró de la pagesia catalana medieval, és una de les festes de l'hivern amb més ressò al camp mallorquí. La primera notícia que es té constància data de l'any 1365, cosa que ha originat un ric costumari i simbologia d'aquesta tradició de més de 600 anys a les Illes.” I la qüestió del menjar sobreix en aquesta cançoneta d’una escola d’Alaró;

Per Sant Antoni a l'escola

férem un bon fogueró
per torrar la llonganissa
i també el butifarró.

Per acabar de perfilar el carácter d’este dia a terres valencianes trobem també unes paraules referides a Salem (Vall d’Albaida); “En un altre temps era costum, per Sant Antoni (17 de gener), berenar llonganissa en una serra pròxima, però es tracta d'una tradició a punt d'extingir-se.” I ben coneguda és la foguera que té lloc a Canals (La Costera), la més cèlebre en honor al mateix sant.

D’esmorzar, com a berenar o per sopar, hem trobat que l’embotit de què parlem , com la significació de la diada, tant com la manera de celebrar-ho és comú en els principals territoris catalanòfons – ens queda per esbrinar altres com la Catalunya nord o l’Alguer-. Hi ha d’altres exemples que corroboren el que ací contem i que podreu vore si cerqueu “sant antoni llonganissa” al buscador per excelència.

Buscant buscant també m’ha aparegut un llibret, Sant Antoni, sant valencià, editat pel Consell Valencià de Cultura, que tracta de la festa de Sant Antoni en les seues diverses manifestacions per totes les comarques valencianes on se celebra. I, encara més, he trobat alguna plana on parla de les manifestacions entorn a este dia i a unes Jornades d'estudi de la festa de Sant Antoni als Països Catalans.

El que ha estat una inquietud vespertina de hui ha acabat en tot un descobriment compartida amb vosaltres d’esta tradició que al meu poble alguns volen substituir pel dia de San Antón.

Gli italiani ci ammirano

Da mesi fa, quando sono arrivato a Napoli la bella sono state molte voce que, se sapevano che io ero valenciano, mi facevano molti elogi di Valencia e Barcelona. Che sono bellíssime, che li hanno piaciutto tanto.., In generalle gli italiani, o al meno quelli con chi ho parlato, idealizzano molto la Spagna. Anche si nota quotidianamente; musica spagnola e sudamericana in molti posti, conversazoni che hanno la Spagna e Zapatero come referencia…Pero di quello que conoscono, li piacciono di piú le due città che abbiamo detto. La mia vergogna è enorme quando molti di loro mi raccontano tante belleze di Barcelona e dico che non mi ricordo de com’è perche sono stato molti anni fa. Si, lo so, andare in Barcelona e una materia pendente che ho. Pero da tempo fa per une cose o altre non ho avuto abbastanza tempo per fare un giro da quella parte.

La magioranza di questa gente sono stati in una delle due città – oppure in tutte due – e non in Madrid. Ma non voglio vedere quale e meglio di tutte ma esporre una cosa diversa; Questi commenti mi hanno fato pensare che non valoramo assai la nostra città e quello que c’è –e parlo adesso di Valencia-. Penso che il governo municipale e regionale lavora molto in publicitare le nostre bontà e monumenti agli stranieri, e no il necessario per fare lo stesso con noi, Sia in televisione, sia a scuola, sia conservando e promozionando case in quartieri storici come El Carme o El Cabanyal, etc…

Dovremmo di darci piú valore in queste robe. I napolitani tengono una essenza propia molto definita fatta sulla sua storia e sul patrimònio – di quello parleremo piú avanti-. Magari potessimo noi dire lo stesso!

Els italians ens admiren

Des de fa uns mesos, quan soc arribat a Napoli la bella, han sigut moltes les veus que, en saber que jo era valencià, s'han desfet en elogis cap a València i Barcelona. Que si són precioses, que si els ha agradat molt... En general els italians, o al menys aquells amb qui he parlat, idealitzen molt Espanya. I també es nota en el dia a dia; música espanyola i sud-americana en molts llocs, conversacions que tenen a Espanya i Zapatero com a referència... Però de la seua coneixença de l'estat, allò que prefereixen són les dos capitals avantdites. La meua vergonya és majúscula quan molts d'ells em parlen meravelles de Barcelona i els dic que no m'enrecorde de com és perque fa molts anys que no hi he anat. Sí, ja ho sé, anar a Barcelona és una matèria pendent que tinc; visitar el MNAC, el MACBA, la fundació Tàpies i tantes altres coses. Però des de fa temps per A o per B no he disposat de suficient temps per fer-me un viatget.

La majoria d'aquesta gent han estat a una d'elles - o a les dues - i no a Madrid. Bé, però al que vaig no és a vore quina és millor ciutat espanyola sinó un altre; Aquests comentaris m'han portat a pensar que no valorem suficientment la nostra ciutat i el que conté -i parle ara de València -. Trobe que les autoritats in-competents s'esforcen molt per donar a conèixer les nostres bondats i monuments als estrangers i no el suficient per fer el mateix amb nosaltres. Siga en televisió, siga a escola, siga conservant i promocionant habitatges a zones històriques com el Carme o el Cabanyal, etc...

Deuriem de mirar-nos un poc més el melic en aquests assumptes. Els napolitans conserven una esència propia molt definida lligada a la seua història i al seu patrimoni -de la qual en parlarem més avant-. Tant de bò poguérem nosaltres dir el mateix!!

Ritorno a Napoli

Già sono in Italia. Mentre scrivo queste linia sul mio PC viaggio in treno per Napoli. Doppo tre settimane avevo voglia di ritornare al lavoro di tutti i giorni.

Come mi dicevano prima di partire da Banyeres, non é cambiato nulla da quella parte; il mio paesino resta uguale, anche la gente, e comunque ho visuto cose che solo possono ocorrere lí. Inanzitutto non posso dimenticare la mostra commemorativa e di chiusura dell’anno de la Llegenda che abbiamo visuto a banyeres con enorme intensità tutti i partecipatori. La mostra, organizzata esplendidamente per Neus Belda, ha avuto un grande succeso di pubblico. É stato un vero piacere lavorare di nuovo con questa gente valida.

Nemmeno sono stato fermo a casa. Tra i peripli di natale stano il viaggio in Cuenca dove scoprí musei della categoria del Museo español de Arte Abstracto e la fondazione Antonio Pérez con l’amico Jordi Garcia, con chi ho in comune preoccupazioni artistiche e vitale; I soggiorni a València, dove celebrai la notte di capo d’anno, e vidi a l’edifizio storico de l’università di Valencia una mostra dedicatta a la vita e opera di Sanchis Guarner; La ‘calçotada’ al maso della Menora – a mezzo camino tra Banyeres e Alcoi – con la presenza di Toni del’Hostello e la sua guitarra...la resta era buona gente; La visita a l’istalazione-esposizione del’artista di Villena Rafa Hernàndez que vidimo insieme al palazzo del giornale Información di Alacant; E per ultimo, la colazione a Ca Tarsi di l’Olleria con Pep Albinyana e Jordi Albinyana, compagno di academia che esporre attualmente in quello locale il suo lavoro Motí.

Una delle poche ilusione di natale che abbiamo alcuni é quella di la pace, che durante queste feste hanno scoppiato al Paese Basco tra dei figli di putana che uscidono e dei stronzi che stano dietro il primo partito de l’oposizione al governo spagnolo.

Da oggi ho l’intenzione di guardare spesso al cortile della Rete da la città della Pizza e il Vesubio. E come no, spero trobarvi lí qualche volta. Che vada bene.

D'ací cap allà; la tornada a Nàpols

Ja he tornat a Itàlia. Mentre escric aquestes línies al meu ordinador portàtil vaig en un tren camí de Nàpols. Després de tres setmanes, ja tenia ganes de tornar a la marxeta diària.
Com efectivament m'indicaven abans de deixar Banyeres, no ha canviat res per aquella banda; el poble resta igual, la gent també, i tanmateix he tingut vivències noves que soles podien passar-me allí. En primer lloc no em puc estar de recordar l'exposició commemorativa i de cloenda d'aquest Any de la Llegenda que hem viscut a Banyeres amb enorme intensitat tots els participants. La mostra, organitzada esplèndidament per Neus Belda, va assolir un èxit considerable de públic. Va estar un grat plaer treballar de nou amb tanta gent competent.
Com deia adés tampoc no he parat quiet a casa. Entre els periples realitzats aquestes festes estan el viatge a Cuenca on descobrí museus de la categoria i la solvència del Museo español de Arte Abstracto i la fundació Antonio Pérez de la mà de l’amic Jordi Garcia, a qui m’uneixen inquietuds artístiques i vitals; Les estades a València, on vaig celebrar el cap d’any i vaig passar per la seu històrica de la Universitat de València que ha dedicat al professor Sanchis Guarner una interessant exposició a la seua vida i obra -ja era hora- ; La ‘calçotada’ al Mas de la Menora – a mitjan camí entre Banyeres i Alcoi – amb la presència de Toni de l’Hostal i la seua guitarra...la resta era bona gent; La visita a l’instal·lació-exposició de l’artista villenero Rafa Hernàndez que vam vore junts a la seu del diari Información d’Alacant; I finalment, l’esmorzar a Ca Tarsi de l’Olleria amb Pep Albinyana i Jordi Albinyana, company de facultat que exposa actualment en eixe local el seu treball Motí.

Una de les poques il·lusions nadalenques que conservem alguns és la de la pau, que durant estes setmanes se l’han carregada al País Basc entre uns fills de puta que maten i uns idiotes que estan darrere del principal partit de l’oposició al govern espanyol.

Des d’ara tinc intenció d’ensobinar-me al patí de veïns de la Xarxa més sovint des de la ciutat de la Pizza i del Vesubi. I com no, espere trobar-vos allí de tant en tant. Mentrestant, que vaja bé.