Dos anyets

A la broma a la broma són ja dos anys els que porte ensobinant-me a la Xarxa per esta finestreta que és diu blog, o bloc, o com siga. Dos anys d’activitat intermitent – interrompuda a temporades- però molt satisfactoris i productius.

He de nomenar precís a qui em va animar a obrir-lo; El senyor Toni de l’Hostal –nét- allà pels començaments del llunyà 2006, quan jo m’estava decidint si anar-me’n d’erasmus al següent curs. Poc podria imaginar que algun dia actualitzaria el blog des de Nàpols o Praga...

Açò del “bloguereig” és un bon descobriment. Molta comunicació, intercanvi d’opinions, informacions, debats, jocs.... A poc a boc vas bastint un recorregut –o viacrucis, ara que estem en l’època d’això- pels blogs que van agradant-te. I saps que hi ha qui també t’afegeix a la seua ruta cibernètica tot i mantindre’s en l’anonimat. Menció especial per al lobby valldalbaidí, des de l’Olleria, Ontinyent i Benicolet, que ha estat organitzador i acomboiador de saraus varis de molt bon record.

I com que estem d’aniversari i ens toca pensar un desig mentres bufem les veletes, demanem que esta activitat continue estable, com ara és, i produisca moltes altres satisfaccions i alegries.

Gràcies a tots per visitar-nos i seguir el que anem teclejant. Ens llegim!

Lemes

M'ha arribat per correu un text d' Eugeni S. Reig sobre el lema - que no el 'lerma'. jeje, xiste fàcil- del PSOE per a les votades del diumenge.
Punyent, concís i molt oportú. I a més, d'Alcoi;

Motius ¿per creure?
Dilluns dia 11 de febrer, només eixir al carrer, vaig veure en una d'eixes minicabines telefòniques que s'estilen ara, un anunci amb la cara del senyor Zapatero i el lema "Motius per creure". La primera cosa que em va vindre al cap és: Motius per obeir. Tots sabem que en valencià és correntíssima eixa accepció del verb creure: "xe, xiquet, creu i ves per a on t'ha dit ta mare". De fet, els valencians, si un xiquet no fa cas del que li manen, no diem que és desobedient, diem que és malcregut. Però de seguida vaig pensar que no devia ser eixa la intenció de l'eslògan preelectoral del partit anunciant. Una altra accepció del verb creure és: tindre fe. ¿Potser és això el que vol dir el lema en qüestió?: Motius per a tindre fe. Em vaig preguntar: "¿votem un partit polític o un altre per qüestions de fe?". "Em fa l'efecte que tampoc deu ser això", vaig pensar. Però de seguida em va vindre al cap que creure també és 'considerar', 'suposar', 'imaginar-se'. Diem: "crec que això és d'eixa manera, però no n'estic segur", "crec que no és veritat", "crec que no és aquella casa, és la del costat", etc. "Tal vegada és això el que volen dir", vaig pensar: Motius per a imaginar-se. Però, per a imaginar-se ¿què? No, tampoc ha de ser això, no té gaire sentit. Però si els motius per creure no són "motius per a obeir" ni "motius per a tindre fe" ni "motius per a suposar", ¿per a què són motius? I vaig arribar a la meua destinació sense saber quins són els motius de l'eslògan. I vaig pensar: "si un lema publicitari no s'entén a la primera, ¡vaja un lema!" I no dic res sobre això d'escriure "per creure" en lloc de "per a creure" perquè eixa és una altra qüestió.

I ara, Estellés

Arreplega Cucarella en el seu blog una notícia del Levante de fa uns dies; El PP rechaza un reconocimiento a Andrés Estellés porque ´insultó a los valencianos´. El cas ha passat al poble del poeta, Burjassot. Com podreu llegir, el PP d'aquella localitat s'ha negat a recolzar una moció on es reconeixia la seua figura en el quinzé aniversari de la mort d'Estellés i es comprometien en la difusió de l'obra argumentant que Estellés "Manifestaba su rechazo a Valencia utilizando palabras muy gruesas" . No sé si esta frase els l'ha dictada el senyor Camps per un sms ó si s'ho creuen de veritat. Sens dubte és producte d'una profunda mala fe mesclada amb dosis d'ignorància i la sucursalitat més ridícula.

Recorde quan en un sopar Paco Muñoz ens contava com de mal li ho féren passar a Estellés pel seu poble. Els insults, les amenaces. I com amablement li va oferir allotjament l'ajuntament de Benimodo.

Mentre la Generalitat promou i col·labora econòmicament en el Camino del Cid -veg. l'interessant article de Josep Miquel Martínez en l'última Barcella- ignora i procura aixafar allò que no li és convenient. Encara que es tracte de la pròpia cultura dels valencians.

Fem Barcella?

Em plau anunciar-vos que l'últim número de la revista ha vist la llum al carrer i també a internet. El número 33 ve carregat de tot i bò. En aquest darrer i en els anteriors hi trobareu articles ben interessants sobre temes d'actualitat i d'altres de divulgació històrica. Sempre des d'una posició reflexiva i responsable.
Un servidor ha participat amb una breu història sobre Nàpols i la seua relació amb la corona catalano-aragonesa. És tota una satisfacció col·laborar amb una gent tant competent.
Au, passen i facen una ullada a l'últim número.

Si en falles no...

Els que som de pobles menuts entenem les festes majors com els dies en que el poble es paralitza per capbussar-se en la celebració de tal efemèrides o tal patró posant, com a mínim, una poqueta d'atenció. Però en traslladar la festa a una ciutat gran la cosa no és tan fàcil, no tot el món té festa al treball o està integrat en el sistema fester, o dimplement no li agrada. Parlem del cas de València i de les falles que cada any generen conflictes entre veïns mentre Na Rita bota amb alegria al sentir allò de Valencia en fallas presidint des del seu balcó la mascletà. I açò últim és una metàfora que preten criticar la indiferència de les autoritats envers els problemes que es repeteixen anualment. Les comissions falleres són de suro i no se'ls demana comptes per res de res. Esta situació, com denúncia avui Vicent Partal, ve de fa molts anys. Dècades de governants de tots els colors que han fet poca cosa per atendre les queixes dels veïns que no formen part de la festa.
Ja va sent hora de fer alguna cosa. Realment ho tenen fàcil les autoritats (in) competents, perquè no els ve de nou, que són tots els anys els mateixos problemes. Que si falta d'urinaris i papereres, que si complicacions del tràfic, o sorolls a deshores... I no sé jo si hi haurà queixes per algún embaràs no desitjat, però no vindria malament que repariren condons debades com ja fan a Rio de Janeiro. Ja sabeu que si en falles no...

De concert a Almussafes

Amb moltes ganes i una sola entrada assegurada acudirem ahir cinc persones al recital que va oferir Raimon en Almussafes. En aplegar a taquilla digueren que les entrades estaven esgotadíssimes Però a poc a poc, gràcies a contactes d’uns i altres però sobretot, d’un matrimoni amics de Neus simpàtics i amabilíssims que van ajudar-nos a aconseguir les que ens faltaven.

Bé, ja estem dins, ja està tothom assegut i s’apaguen les llums. Entren primer els músics i després la estrella. Saluda, fa la presentació succinta i arranca. El de Xàtiva va començar amb algunes cançons inèdites en la seua línia de poesia lírica musicada. Prompte va mamprendre la interpretació de peces més conegudes. Segons ell mateix, en ser un espectacle antològic volia arreplegar les cançons més significatives de la seua carrera. Hi va haver lloc per als poemes dels clàssics musicats per ell. D’altres molt significatives del seu repertori i ,per supost, les cançons de protesta que li han donat fama i que no poden faltar. En estes cançons, malgrat els anys, és on més es bolca la gent. Les coreja, les demana, les aplaudeix repetidament... Per acabar, com era d’esperar, va sonar Al Vent. Un himne que la gent va agrair plantant-se en l’aplaudiment final. Un himne que té nova versió en el disc que estan parint les Mãedeus.

Casualment ahir Gàlim també dedicava un post a la vessant raimoniana de musicador dels poetes del segle d’Or. No sé si conscient del concert d’Almussafes.
Es va comentar pel recinte de l’auditori que prompte actuarà a Carlet. Per si a algú li interessa.

Alguns acabarem la nit a la plaça de Benimaclet, on es celebraven els carnestoltes, No hi havia estat mai i em va divertir molt les disfresses del personal. Fins les 5 que ens n’anarem l’ambient era brutal; Gent i més gent que ataquinaven la plaça i els carrers propers. Com sol passar en estes ocasions hi havia una bona escampada de tota classe de líquids, deixalles, i el testimoni olfato-visual de convertir l’espai públic en un urinari públic improvisat.

Onanisme...

Fa pocs dies que soc onanista, ço és, que tinc ONO instal·lat a casa. Feia setmanes que no tenia accés a Internet des de casa (des que el veí es va cansar de deixar-nos xuplar del seu senyal). Ara, entre els companys de pis hem posat Internet i ens han regalat uns quants canals de la tele de ONO. Gràcies a açò vaig poder vore Polònia el dijous per primera vegada, que una de els emissores que entra és TV3. I també, fent zapping m’he trobat la televisió de Las Provincias, la de Libertad Digital TV –on el Jimenez Losantos té un programa d’entrevistes- o Popular TV (la tele de “la família”). També està la de culebrons tot el dia, i algunes locals de València, i després emissores d’Euskadi, Andalusia, Galícia, Ucraïna, Ecuador... i la BBC, i Al Jazeera... i el Canal Parlamento, que mai fan res i a tot hora trobes les barres aquelles de colors per a l’ajust de la pantalla.

Però bo, el que importa de veritat és que tenim Internet. I que dure molt de temps!

Mal nascuts!

Ahir per la vesprada-nit algun(s) filldeputa va agafar alguna cosa que no era seua i que a mi em fa molta falta; la bicicleta. I van dos en quatre mesos...
Hi ha una màfia en la ciutat de València de robatori de bicicletes bastant important. A la que et descuides i t'oblides la bicicleta un poquet en en el carrer (lligada i tot, no cregueu!) passen i s'encarreguen d'apropiarse-la. Després, a la llum del dia, en el mercaet dominical del Mestalla les venen amb l'absoluta connivència de la policia. He pensat de fer una denúncia però no crec que servisca per a res. Em toca fotre'm i fer servir el transport públic que. a València. deixa molt que desitjar.

De sarau

Ni carnestoltes de Pego ni res; Encontre de la Xarxa de blocs soparistes. Això sí que és una festa! I ahir, dia de celebració històrica, em vam tindre bona cosa. Més fàcilment que no ho semblava. Un correu de crida, altres de contestació i en un tres i no res ja estem acomboiats per anar de sarau una altra vegada.

Haviem de tractar diversos punts en l’ordre del dia. El primer de tots, retrobar-se. Que ja se’ns anava acumulant massa temps sense ajuntar-nos. I allí en l’Olleria vam quedar Toni de l’hostal i un servidor amb els bessons Pep i Jordi Albinyana, Vicent ‘the king’ i Juane. El segon punt del dia manava fer una visita a N’Àngel Canet allà al seu poblet xicotet de Benicolet, que no havíem vist des de la seua operació del mal de les beates. Va explicar detalladament les seues aventures com a usuari d’hospital. Es va mostrar millorat i animat, però també prudent, doncs va decidir restar en casa per les incomoditats de la medicació i del record postoperatori que l’obliga a visitar contínuament el bany. Allí a casa d’Àngel s’afegiren també Joan Olivares i Sergi Gómez directe des de l’entrada de Bocairent. I en ser l’hora, passarem al tercer punt del dia. El sopar.

A ‘La mitja lluna’ de Llutxent sopàrem la mar de bé. Ens va acompanyar el director de cinema llutxentí Toni Canet, que ens va fer riure bona cosa amb les anècdotes de molts anys de vida entre rodatges. Canet ha dirigit recentment Las alas de la vida, premiada en molts certàmens de cine i de la que ens va prometre fer prompte una projecció. El sopar va transcórrer, com és habitual, entre històries, anècdotes, bromes, llegendes i projectes. I va acabar amb vàries hores glorioses de cançons. Estàvem prou animats. Com sempre, vaja. A les 4 crec que pagàvem el compte... Per a uns poquets la vetllada va seguir en l’estudi de Jordi Albinyana fins a vore clarejar el dia.... Alguns encara haviem de tornar a València...

PD; a falta de fotos de l'event, posem un mapeta del recorregut d'ahir.

Matí de celebració

En un dia de festa valencià no poden faltar el sol, la gent i la música. Poc abans del migdia n’hi havia bona cosa de les tres. Quan he passat per les torres de Serrans les bandes de música s’anaven reunint i algunes assajaven amb Amparito Roca. Molta gent anàvem en direcció a la plaça de la Mare de Déu i la catedral. He entrat per la porta dels ferros. La Seu estava molt il·luminada, la bellesa era doble. A sobre dels cors els frescos renaixentistes. A la meua dreta el Sant Francesc de Borja de Goya. Uns focus (supose que de televisió) molt potents i incòmodes pegaven de ple en la gent i algun quadre. M’ha donat temps a escoltar els últims deu minuts de l’actuació dels cors. A continuació tothom ha aplaudit i han començat a eixir. Pel poc que escoltat al final he comprovat que la missa no ha s’ha fet en la llengua del rei Jaume (I que s’enfade Rouco!!). Massa bé que el conqueridor és a Poblet i no ho escoltava. Pel corredor central he vist eixir el cardenal-taliban Garcia-Gascó seguit del Consell amb el seu president Camps sempre somrient com la Pantoja (Passarà la factura del dentista com a despesses de representació?). Jo, que feia temps que no hi anava, he aprofitat per fer una volteta. Però m’he cansat prompte, que tanta gent destorbava la contemplació. Abans d’anar-me’n m’he trobat de cara un ramat de rectors en fila amb el taliban darrere beneint. Jo entre mi pensava aquelles paraules de no sé qui ‘Sea un poco cristiano senyor Gascó!’ He anat a un racó de la plaça de la Mare de Deu. Les campanes del Micalet de la Seu (xim pum, ale ale pum, cata pum....) han repicat amb ganes per uns minuts. La plaça estava molt ambientada de gent. De sobte han començat a entrar pel carrer Navellos i pel de cavallers bandes de música. Ben formats, la bandera davant, i sonant, sonant pasdobles. I la gent seguint-los i arremolinant-se entorn a ells. No sé que haurà pensat Alfonso Rus, que estava allí propet. Jo no he pogut evitar eriçar-me.

La celebració continuarà esta vesprada.

Que són 800 anys...

Hui mallorquins i valencians estem de celebració. Catalans i aragonesos, també. Però nosaltres una miqueta més. I és que avui fa huit segles que va nàixer la persona més important de la nostra història recent. L’home que va reconquerir el trosset de la vella Europa per on nosaltres ens movem. L’inici d’un punt de vista diferent, d’un espai de comunicació particular, d’una nova realitat política que donà lloc a magnífiques manifestacions artístiques i literàries del final de l’edat mitjana i el renaiximent.

Celebrem-ho, per tant. Per a uns serà el fundador d’una automia. Per a d’altres, el creador d’un país medieval integrat en una confederació de territoris. Aquell país, aquells territoris hi tenen molt a dir encara. Però la primera paraula la va dir el rei Jaume.
Al meu poble els repobladors catalans van deixar, a banda de la llengua, els costums i molts topònims, la devoció cristiana per Sant Jordi. Els que em coneixeu ja sabeu com soc de reincident en este tema... Al meu fragment del llibre dels fets no podia faltar una referència a Sant Jordi. L’única que he trobat, quan conta que se’ls va aparèixer en 1229 per conquerir Mallorca –i després a Alcoi, i al Puig...-. He actualitzat algunes grafies per què es llija millor;

E tornam nos a la Mare de Deu, e dixem: E, Mare de Deu Senyor, nos venguem aqui per ço quel sacrifici de vostre Fiyl hi fos celebrat, pregats lo que aquesta honta no prengam jo ni aquels qui serven a mi per nom de vos e de vostre car Fiyl. E altra vou escridam los: Via, barons, en nom de Deu, quels duptats? E dixem ho tres vegades: e ab aytant mogueren se los nostres a pas. E quan vench que tots se mogren, los Cavalers, els servents, es anaren acostan al vayl on era lo pas, tota la ost a una vou comença de cridar: Sancta Maria, Sancta Maria. E aquest mot nols exia de la boca, que quan lavien dit sempre si tornaven, e aixi con mes lo deyen mes pujaua la vou: e aço dixeren be trenta vegades o pus. E quan los cavalls armats començaren dentrar cessa la vou. E quan fou feyt lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja be la uns 500 homens de peu.

El Rey de Maylorques ab tota la gent dels sarrains de la Ciutat foren ja tots venguts al pas, e estrenyeren en guisa los de peu que hi eren entrats, que si no entrassen los cavals armats tots eren morts. E segons quels sarrains noc comtaren, deyen que viren entrar primer a caval un cavaller blanch ab armes blanques, e aço deu esser nostra creença que fos sent Jordi, car en estories trobam que en altres batayles lan vist de chrestians e de sarrains moltes vegades.

Proposta a qui tinga un bloc

Acabe de llegir la proposta que fa el Vicent Partal al seu bloc a tots els blocaires de la nostra llengua. El director de Vilaweb recorda que el próxim dissabte, dia 2, es compliran 8 segles del naiximent del nostre rei Jaume. Amb este motiu anima a tots els blocaires a crear un post que continga un trosset del Llibre dels fets del monarca, i, principalment, una reproducció del penó de la Conquesta que es conserva a l'Ajuntament de València. Símbol del naixement del nostre poble i prova irrefutable de tantes coses discutides i/o bandejades...!! Jo m'hi afegisc decididament a la proposta i espere vore també els vostres blocs guarnits de penons commemoratius.

La foto que il·lustra el post és molt famosa. De Viridiana de Buñuel. Resulta que estos dies estic capficat en un treball sobre 'cine i pintura' i este és un exemple ben representatiu i bonic de la presència de la pintura en el cine. I esta escena d'influències religioses va molt bé ara que s'acosten temps de beator, d'olor a ciri cremat, de menjar peix i de vore pel·lícules de romanos (ei, i d'arrancar els peuets de la vella quaresma!!).

Rajoy trau la llengua

Com podria enfocar aquesta notícia... Podria fer-ho cap a l'àmbit social, car és una qüestió tocant a les societats bilingües de l'estat espanyol. O senzillament atribuir-ho a la política estatal de precampanya electoral i prou. O bé pel vessant educatiu, que és on vol aplicar-se la llei.

La qüestió és que el senyor Rajoy està redactant una 'llei de llengües' per si guanya les votades del març. És un text a aplicar en aquells territoris bilingües i en un dels punts figuraria la possibilitat de que els pares matriculen els seus fills en la llengua que vullguen fins el huit anys. Només de llegir-ho m'ha semblat equivocadíssima i malintencionada. A més d'entrar en competències que no els pertanyen. En primer lloc, si els governs autònoms estableixen un pla educatiu d'immersió lingüística des de les primeres classes, què ha de dir Madrid? L'obsessió uninacional, unicultural i unilingüística del PP els porta a creure que els xiquets, si estudien en una llengua, millor que en dos - I eixa llengua única ha de ser el castellà, clar...!-.
Ignoren estudis que destaquen els beneficis mentals i socials dels xiquets bilingües. I ignoren també que l'edat ideal per deprendre i assimilar llengües diverses és la dels anys d'infantesa, que és quan més capacitat d'aprenentatge tenim. I per això mateix aconsellen darrerament d'afegir fins i tot una tercera llengua en aquest període.
Ja sabem que el senyor Camps o Rita Barberà són incapaços de ser bilingües, però creure que els nostres infants són iguals és confiar molt poc en la inteligència de la joventut.
Em dona molta malícia de comprobar com des de Madrid no accepten la realitat lingüística del seu país, i com alimenten continuament la imatge de que els qui parlem distint a ells ho fem per portar-los la contra.

Foto; xiquet bi-lingüe

La plaça on tot passa

Fa un parell d'anys un parell de dones parlaven amigablement en un autobús urbà de la ciutat de València. A un cert punt, una comenta;
-Mira, ya estamos en la plaza del caudillo.
I l'altra, amb benevolència, la va corregir;
-No, mujer. Ahora es la plaza del País Valenciano.

Ja feia anys que el nom no era ni l'un ni l'altre. Però és lògic que amb la de canvis de nom que ha patit la plaça central de la ciutat no tothom acabe d'actualitzar-se.
Ara, la Comissió de Llegat Històric i Artístic del Consell Valencià de Cultura ha proposat que la tornen a batejar amb el nom de 'plaça del Rei Jaume I'.
Personalment no ho trobe una mala idea, així, d'entrada. Ja que ens quedàrem sense plaça del País perquè no era políticament correcte -encara que ho continue sent a molts pobles valencians de la manera més natural-, és una bona oportunitat de reprendre un nom ben sonor i important per a tan insigne plaça. I, a més, aprofitant que enguany celebrem el huité centenari del naixement del nostre Jaume primer, és una bona ocasió per compensar-lo per tant de temps amb només un carreronet de mala mort al barri del Carme.
Però pensem també en la part pràctica; Assumirà la ciutadania el nou nom? O passarà a ser un nom 'honorífic' però inútil? Pesarà més la referència de la ubicació del consistori local? I pose per cas el meu poble; La plaça de l'esglèsia seguirà anomenant-se així perquè allí està ubicat el temple parroquial, per molt que oficialment, des de 1992, siga la plaça Major.
Segurament ens costarà anys i panys desfer-nos de la denominació actual, però si la iniciativa compta amb un suport institucional i social ampli seria el millor record que li poguera retre la ciutat del Túria a qui fòra el seu apreciat primer monarca.
Diumenge, El País publicava un article també entorn a este tema que paga molt la pena llegir; El lugar donde pasan todas las cosas.
Què vos sembla el canvi?? Opineu en la enquesta que hem creat a postes ací a mà dreta...

I s'acaba l'any

He vingut a consumir els últims dies de l'any al poble. Ací, amb el castell enfront i calentet dins ma casa, toca fer balanç de l'any.
Per a mi este ha sigut un any mogut. En quant a mobilitat, sobretot, però també en treballs, estudis, experiències...
Un any amb dos parts; Vaig viure els millors mesos de la beca a Nàpols la primera mitat de l'any. Van ser els mesos de les excursions, dels viatges per Europa, de les visites, del viure i entendre una societat diversa, d'aprendre una llengua... He viscut una segona mitat ací a casa. Entre Banyeres i València. Mesos de reencontres, de reubicació, de molt de treball, d'atrotinament, d'albirar el final d'una etapa (l'universitària).... I enmig de les dos mitats un fet transcendent a nivell personal. El comiat i el traspàs de la meua Milagret, que encara la sent ben present. Ja sabeu el que suposava per a mi.

Però la major alegria, el millor record de l'any ha estat retrobar-me amb molta gent després de tot un any. Reiniciar i refer el tracte. I per supost, les noves amistats. Aquelles persones que s'han guanyat un lloc en la nostra estima durant l'any que acaba. Que ja son amics/amigues. Que seran noves companyies d'este viatge que fem junts. Que parlen diverses llengües i son de llocs ben lontans. A coneixer-los ha contribuït, evidentment, la beca erasmus, com ja he contat alguna vegada, però també n'he conegut a València.

Entrem en el nou any amb moltes ganes de fer realitat projectes que ens il·lusionen. Projectes que anirem compartint en este diari públic.

Que l'acabeu bé.

Bona nit

Que tots els nostres veïns de Planeta puguen, al menys, sopar. Avui, demà, i tots els dies de l'any nou que ens aguarda.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tant pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEÏT

Una bona iniciativa

Ja sabeu que poc amic soc de celebracions nadalenques. Però menys encara de certes coses que ja vaig apuntar en l’anterior escrit; els espantosos pares-noels que guarneixen balcons i finestres des de fa anys. Les modes anglòfiles, ja se sap; Venen per quedar-se.

La globalització no està al nostre favor. Amb ella no tenim dret ni a uns costums ni a un comportament particular (diguem-ne cultura?) front al bany d’uniformitat en que vivim.
D’exemples n’hi ha molts, però és el cas del pare-noel el més destacable estes dates.

Bé, doncs ara resulta que hi ha una iniciativa de substituir el moniato eixe roig amb barret per un rodabalcons d’inspiració nadalenca. I ho vaig vore per primera vegada al meu poble dissabte passat. L’església ha comercialitzat dos models de cobertors; un amb el Jesuset i l’altre amb el Naixement. I la gent se’l col·loca als balcons, donant així protagonisme a les figures de l’imaginari col·lectiu propi del Nadal. A Alcoi – i també a Banyeres- hi ha un opció encara més ‘pròpia’; Els negrets que s’enfilen pels balcons a portar els regals als infants.

Diumenge vaig vore algun Jesuset per la ciutat de València. Hui en el tranvia comentaven que també n’hi ha col·locats a la Pobla de Farnals. Esperem que la iniciativa prospere i que -dins el mal- el Nadal continue com sempre l'hem conegut, continue nostre.

Sempre ens quedarà el torró...

L’altre dia ho xarrava amb un amic; No m’agraden estes dates de final d’any. Ell em deia ‘si poguera saltar amb una pèrtiga del dia 23 al 7 de gener...’. I jo pense el mateix. No ho passe gens bé a finals d'any, perquè des de fa temps que esta història no va amb mi. No estic còmode. S’escampa un sentiment general d’abeltiment, de bon rotllo artificial i postís, d’hipocresia.

A dir veritat mai he sigut especialment nadalenc. En casa no hem tingut estes per unes festes massa ressenyables i especials. Com que la família sempre fou xicoteta, el Nadal mai ha servit per reunir-nos massivament i celebrar-ho d’una manera especial, sinó que hem estat els de sempre celebrant una cosa que tocava celebrar. Perquè el protocol social et diu que tots ho hem de celebrar efusivament amb família i amics. I ser simpàtics i generosos i estar ben alegres i portar-se bé per uns dies (va, no vos baralleu que és nadal...) i menjar i beure a base de bé... Encara sort que tenim el torró que ens dona un toc d'autenticitat en arribar als postres.

A més, estes dates tenen la molesta propietat de recordar-nos la gent amb qui hem celebrat el Nadal i que no estaran mai més per fer-ho. Aquelles per les que valia la pena seure a taula arreglats i amb un somriure ( i posa’t bé la camisa que la iaia et veja guapo...).

L’efemèride cristiana serveix, també, per evidenciar l’acabament d’una manera de celebrar el Nadal davant l’imposició d’una altra aliena basada en el fet comercial. I cal dir ‘merry christmas’, penjar el Pare Noel al balcó i cantar nadales traduïdes de l’anglés al castellà com si ací no en tinguérem de ben boniques.

Que passe prompte tot. Que s’acaben les llumenetes, els arbres, l’espumillon, el raïm de les campanades, la neu artificial i els ninots rojos penjats de les finestres. Però el torró no. El torró pot quedar-se. Del dur, del blanet... del que siga. I de Xixona, clar.

Barbaritats

Esta imatge que il·lustra el text ja és més famosa que els xanxullos urbanístics de Zaplana. Jo no m’haguera enterat de que va eixir per televisió -i com jo, milers de persones- si no fòra perquè el conseller Rambla s’ha posat el tratge de víctima-defensora de-les-esències- pàtries-de-esta-la-nostra-comunitat i ha exigit una disculpa a TV3 per la seua difusió. Ara li passarà com al Jueves, que de tanta publicitat que en fa eixirà beneficiat el al·ludit, en este cas la pancarta. De moment l’hem de posar per tots els blocs.

Açò de Rambla és l’últim episodi del culebrón de la catalana que tots els dies ens conta la premsa. Hi ha acord, no n’hi ha, n’hi ha, no....Ara em tufe, ara et cabrege jo a tu... I així, al menys, fins després de les eleccions. Símptoma inequívoc de que es votarà aviat a terres valencianes. És matemàtic en la dreta valentina; Es veuen votades a la vista, mesures anticatalanes al canto i paripé per fer creure que són més valencians que la barraca –sí, això que assolen per fer ZALs i urbanitzacions...-.

Pocs temes n’hi ha que siguen tractat per la majoria de la catosfera. Este és de màxim interés doncs està en joc el tall de les emissions de l'única televisió en català del mòn a milions de persones catalanoparlants .

El que volen el senyor Rambla i la colla d’espavilats pels quals ell dona la cara –serà el que la té més dura?!- és marejar la perdiu. I porten així molts mesos. Quan es va iniciar tot este enrenou d’ones il·legals i reciprocitats la primera condició per aplegar a un acord fou que la tv3 deixarà de usar el terme País Valencià. Ah, collons. Resulta que el que ens molestava no eren les emissions sinó el contingut. I ja voriem si teniem acord!

De primera hora van trobar-se una forta oposició social i fins i tot d’associacions però com que guanyaren les eleccions pogueren seguir fent camí sense massa entrebancs legals. Com callar la boca als rebels? Una multeta de 300.000 € . I ja voriem si teniem acord!

La gent, com s’esperava, ha respost massivament a la crida d’ajuda per pagar la multa, i ho sé de primeríssima mà. Però Camps i els seus no baixa del burro i l’altre dia va tancar el primer dels quatre repetidors.

I ara sentim una remor de recriminacions entre València, Barcelona i Madrid –la que faltava-. No parem de sentir bajanades d’uns i altres. Entre elles a l’Eliseu Climent demanant augment de competències per a Madrid.

Només els faltava al Govern valencià vore allò de ‘barbaritat valenciana’ a tv3 per prende-la d’ull i fustigar-se (i fustigar-nos) si la televisió d’allà dalt no demana perdò. Molt ‘chavista’, ara que ho pense.

D’entre els comentaris vessats a la xarxa, Toni Ibañez lleva ferro al tema perquè ‘Per cada repetidor de TV3 que clausuren, s'obren 1.000 blogs nous... La tele aviat serà una antigalla que no es mirarà ningú. Internet és el present i el futur’, Albert Dasí no es troba dins este provincianisme agut ‘València no té prou esme per a sentir-se sobirana, per a tenir un paper capital, com el que exercí en el segle XV davant Europa, sense complexos ni recels. Llavors podia considerar-se una ciutat culta, València, amb els defectes i les mancances de l’època, naturalment, però capaç del Consolat de Mar, de la Universitat i l’obertura a la Mediterrània, de la primera gran novel·la moderna del món civilitzat’. Àngel Canet comenta que ‘Ja seria greu que allò que no va aconseguir el dictador ho aconseguiren aquests’. Sergi Carrasca parla de que ‘en una societat pressumptament democràtica uns ciutadans passen a perdre part de la seua llibertat de tria. Es perd una cadena de prestigi en una llengua minoritària i minoritzada per voluntat tant política com dels seus parlants. Així, ens queda l'autèntica múrria d'una televisió pròpia vergonyosa.’ i Xavi Sarrià creu que podriem tindre normalitat si tinguerem una televisió valenciana normal ‘és una llàstima que n'hagem de veure una altra. És una llàstima. Però és el que hi ha.’ Vicent Partal sentencia arran de la polèmica imatge ‘cal que Rambla sàpiga que acaba de convertir en un símbol potent una simple pancarta. Contra ell i els seus. Contra la Barbaritat Valenciana’.

I Gàlim condensa en una frase el sentit de tot aquest sainet mediàtico-polític; ‘No suporten els mitjans que no controlen.’

Un regal a la xarxa

L'Alcoià no ha esdevingut encara una comarca del tot. Ni Alcoi té cap intenció d'exercir de capital ni els altres de salvar les complicacions orogràfiques que ens separen. I massa bé que la gent es mou i sap crear unions pel seu compte sense esperar el recolzament oficiós. De les poques iniciatives que vos trobareu de fer comarca a l'Alcoià, la revista trimestral Barcella n'és un exemple més que digne. La voluntat de mantindre un mitjà de comunicació, lloc d'opinió, informació i debat, d'àmbit comarcal ha estat el motor de la revista des de fa ara deu anys.
Des de fa un temps compta també amb una edició electrònica que ara ha millorat molt gràcies a la bona mà de Tam-Tam disseny. A la xarxa podeu gaudir de tots els textos publicats des del primer número, entre els que trobareu -permeteu-me un poc d'autopublicitat- un article meu al número 29 sobre Sanchis Guarner i un de més recent, d'octubre, sobre el poc nivell d' auto-crítica del govern Camps (En dir les veritats s’acaben les amistats).

Treballant amb gent com esta, no hi ha censures ni consellers que puguen amb nosaltres!!

Per un transport ecològic o 'A fer la mà la bicicleta'

Fa setmanes que volia parlar ací d’este tema. Hui ve a la secció valenciana d’EL PAÍS un estudi comparatiu de la situació del transport en bicicleta a València i a altres ciutats espanyoles, en el qual no ix molt ben parada la capital del Túria. Ni tenim un carril bici suficient i unit, ni un servici de lloguer de bicicletes que oferisca als ciutadans la possibilitat d’usar la bici sense haver-la de mantindre-la i guardar-la en casa.

En els meus viatgets d’enguany he tingut oportunitat de coneixer la sensibilitat envers la bicicleta de diferents llocs d’Europa. La ciutat que més m’ha satisfet, Copenhague. Alli tenen assimilat de tal manera este tipus de transport ecològic que no només l’usen massivament –tenint un carril bici interminable- , a més tenen un sistema de préstec de bicicletes totalment gratuït: Hi ha un fum de punts d’aparcament. En estos punts pots també llogar la bicicleta d’una manera molt senzilla. Teniu present el sistema de pillar carros del Carrefour? Doncs alli es fa el mateix amb les bicis. Per agafar-ne una claves una moneda per un valor simbòlic equivalent a 1 o 2 euros, que se’t torna quan aparques la bici de nou en un altre punt de la ciutat. A més, si tens bici pròpia pots deixar-la tranquil·lament aparcada en qualsevol lloc que no te la furtaran. És tan inconcebible per a ells com furtar ací fruita d’una paradeta ambulant.

Barcelona ha engegat un sistema semblant, el bicing –del qual Marc Belzunces n’ha fet molts comentaris- però encara per perfeccionar.

Fa poc a Catarroja es va iniciar també un sistema de bicicletes gratuïtes per a ús del veïnat.. A les ciutats italianes del Nord d’Itàlia la cultura de la bicicleta està tan arrelada que 2 de cada 3 desplaçaments urbans es fan amb este mètode de transport. I tinc entés que passa el mateix a centre-Europa.

A la ciutat de València tenim un bon clima, bones vies –entre elles un magnífic jardí del Túria- i un important potencial de gent disposada a usar-lo – estudiants i gent que es desplaça dins la ciutat a treballar-. Jo tinc la sensació que hi ha molta més gent que usa la bicicleta ara que fa any i mig quan vaig deixar de viure ací. Però la realitat és que no hi ha un carril bici ben connectat ni suficientment estés – grans vies, ciutat vella, barris universitaris...-. Tampoc, encara, està suficientment ben vist per tothom.

El transport públic a València és deficient, insuficient i sorollós. A qui no li interessa fer servir un transport barat, silenciós, ràpid, no contaminant i saludable??

SEGONA FELICITACIÓ

Si diumenge felicitava mon pare pel seu aniversari, ahir devia d'haver igual amb ma mare, que va fer, també, mig segle. Entre el costipat que porte i la faena de classe ahir no em vaig poder posar a escriure-li la felicitació, però ho faig ara.

Va nàixer a un poble al costat d'Almansa, Montealegre del Castillo. Com que aleshores el costum manava posar a la filla primera el nom de la iaia, li va tocar dir-se Dionisia (celebrant el sant, com imagineu, el 9 d'octubre) igual que a altres tres cosines. Tres dionisies per a orgull de la iaia. Lo bò va arribar quan morí l'avia i descobriren que no li deien Dionisia, sinó Mª Antonia. Sembla ser que tenia una germana que era la vertadera Dionisia i com que va faltar de ben joveneta, començaren a anomenar d'esta manera la germana. Coses de poble.
Bé, doncs, tornant a ma mare. Amb quatre anys es traslladen a viure a Petrer, on ella va creixer, va anar a escola i es va fer una dona. I allà coneguè mon pare, que en casar-se se la portà a Banyeres. Fa enguany 25 anys.

És, i ho continuarà sent, una mare i una dona lluitadora, valenta, generosa, pacient... i ja, festera i banyeruda com la que més... Per molts anys!

València amputada

La ciutat de València està patint un atemptat. Si l’autor fóra una cèl·lula islamista seria portada en diaris i telenotícies. Però no, és tracta de l’Ajuntament mateix. I dic està patint,en present, perquè ve de fa temps i encara durarà altre tant. Un atemptat, amb totes les lletres contra el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Aquesta que farda de ser una de les més modernes, de les més turístiques, de les més guais d’Europa.

Aquests terroristes no tenen bombes, que tenen majories absolutes amb les que manen sense donar explicacions, ni tenen una ideologia per la que matar, sinó una fam de diners, un afany d’enriquir-se i assegurar-se la bona vida a costa dels bens públics. Exagere? Revisem el cas del Botànic, del Cabanyal, de la Punta o de l’horta de Vera. En totes, TOTES, hi ha un perjudici envers el patrimoni públic d’interés històric-cultural, un menyspreu automàtic del comú a la protesta ciutadana i sucosos contractes immobiliaris.

Ahir van començar a assolar part de l’edifici de Tabacalera, un dels pocs edificis històrics de la ciutat -i es diu turística!-. Ni el moviment social de Salvem Tabacalera ha pogut amb l’ànsia econòmica de la gent de Rita. La setmana passada l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles emetia un informe on desaconsellava rotundament aquesta amputació del patrimoni municipal; « El conjunto de edificios que conforman la Tabacalera forman un todo unitario de indudable valor del que no se pueden desgajar sus partes sin alterarlo gravemente (...) Constituye en su conjunto el mayor ejemplo de arquitectura industrial de la ciudad y sin duda uno de los más importantes de España (...) La presencia de edificaciones que van a duplicar la altura de las naves limitan su campo visual, rompen la armonía del conjunto e incumplen el reglamento del Paisaje de la Comunitat ».

Tant se’ls en fot als de l’Ajuntament, als de Generalitat i als de Canal 9. Que ells ja tenen content a l'amic-cardenal-blaüra en regalar-li una altra nau industrial que no és que meresca ser protegida i rehabilitada totalment, és que damunt serà consagrada. Ave Maria Purissima, fiat voluntas tua, sicut in caelo et in terra!

És hora de que acadèmies, instituts, universitats i entitats culturals i mediambientals del País escriguen un manifest unitari on denunciar i condemnar aquest tipus d’atacs a la integritat del nostre patrimoni historico-artístic. No servirà per a res, però d’aquesta manera els nostres fills sabran que de les barbaritats que s’estan cometent no n’èrem tots còmplices.

Baix, la reconstrucció de com quedaran els nous i flamants edificis apegats al vell de Tabacalera.

FELICITACIÓ

Tal dia com hui fa cinquanta anys va naixer mon pare en l’última casa del carrer Sant Joan de Banyeres, en una habitació encarada a la serreta de la neu. Segon últim fill de Paco el castellà i Milagro la cotxera.
Un record ben especial a ell en este dia, que mig segle no es compleix tots els dies! Les circumstàncies laborals han fet que no puga estar acompanyat per cap dels seus fills. Ho celebraran d’alguna manera ell i ma mare. I ho celebrarem tots junts en vore’ns. A qui li haguera agradat molt estar és a Milagret, que tant va patir per criar-lo i atendre’l quan en la primera infantesa estava malalt. Ara és fàcil i quotidià anar a hospitals, a pediatres, comprar medicaments, fer radiografies... A principis dels anys seixanta, no.
Mon pare pertany a eixa estranya raça que es cria a Banyeres predestinada a treballar de per vida 12 hores diàries a la fàbrica des dels 14 anys. Una dada; Ha viscut sempre a Banyeres, i l’única implicació amb el poble va estar pertànyer al club d’escacs del poble.
Ha sigut un exemple d’home treballador i un bon pare. Ha sigut un mestre, un model, de moltes coses. També és cert que amb el temps un se n’adona que no són fiables totes les lliçons, i que cal actualitzar-les, modernitzant en allò possible el mateix mestre.

Des d’ací, un feliç 50 aniversari, pare!!

La expo, amb 'diferència'

Senyor, tenim nosaltres la culpa? La té Madrid? O és que els de fòra no s'enteren de res? Pot ser la culpa la tenim totes les parts -oficials, s'enten- per no explicar d'una puta vegada qui som els que parlem català, i on estem. Si no, no s'explica què punyetes han fet a web de l'expo de Zaragoza 2008 publicant un document informatiu en valencià i un altre en català.
En obrir-los i comparar-los, m'ha entrat la risa. Hi ha cada destarifo!! Després s'ha fet molt avorrit intentar trobar diferències. Vull dir diferències de veritat, i no del tipo està al costat de front a està junt a que igual ho diuen ací que allà que allà baix.

Si teniu temps i paciència i obriu els dos document a l'hora, la primer fulla de text, en gran, diu exactament el mateix. Només que en català tenen 'diferents maneres de plantejar alternatives i d'estudiar solucions' i en valencià 'diverses maneres de plantejar alternatives i d'estudiar soluciones (sic)'. El text de la mateix pàgina que parla d'Espanya diu en català que 'compta' amb experiència i que en valencià 'conta' amb experiència. No anem a donar importància als sinònims que trobem o a que ara en català és diu 'Europa i Hispanoamèrica' i en valencià (amb article, segurament perquè ve dels àrabs o dels íbers o de les cavernes) 'l’Europa i l’Hispanoamèrica. Ah, també en eixa pàgina ens donen la benvinguda a Espanya (molt educats, ells) que en català es diu 'un país amb vocació d'amfitrió' i en valencià 'un estat amb vocació d'amfitrió'. En català esperen persones 'de tot el món, per a posar en marxa un gran futur', mentre que en valencià les esperen 'de tot el mon (sic), per a engegar un gran futur'. Passem pàgina i trobem en la número cinc la primera foto; El rei, l'alcalde, la vice-presidenta... que en barceloní 'donen suport al projecte' però que en valencià 'recolzen el projecte'. És precís destacar que per als valencians l'estat ha fet 'de la convivència i l’hospitalitat la seua senyera' i per al lectors catalans 'de la conveniència (errata o mala llet??) i de la hospitalitat una bandera'. Ah, i per acabar la pàgina una perla; tot i pronunciar-ho igual els catalans seguiran escrivint Espanya i els valencians España (Errata? no, fixeu-vos que es torna a repetir al peu de pàgina). La 7 és idèntica en lèxic al 98 % (busqueu la diferència!!) i la resta, com vos he dit adés, és fa avorrit d'intentar trobar alguna diferència de trellat. Valdria la pena usar eixe temps en alguna acció conjunta -carta, per exemple- on demanar als confundits responsables manyos que per l'amor de Déu i de sa mare la pilarica, no mos toquen la llengua. No siga cosa que estiren i mosseguem!

Vinyetes

Alguna vegada he reflexionat sobre els meus inicis en el món de l’art. Els primers dibuixos, les primeres lliçons... I anant enrere uns 13 anys em trobe amb els còmics de Mortadelo y Filemón. Jo en llegia asiduament. Era l’època en que mon pare comprava els diumenges l’ABC perquè es col·leccionava una guia de carreteres a fascículs –Per res més. Ell que els periòdics només els obri per la pàgina del joc d’escacs -. Diumenge venia un suplement per a joves, el ‘gente menuda’, i és en les seues pàgines on recorde haver descobert el còmic. Em vaig aficionar també a Astérix (sobre tot), Super Lopez, Tintin, Zipi i Zape... Arran de llegir-los creava jo les meues pròpies històries i els meus personatges. Copiant s’apren molt, i jo vaig entrar al món del còmic a poc a poc. Sense mestres ni cap finalitat concreta; només per a mí. Quants records dels moments on jo dibuixava mentre la família veia la tele, o a l’habitació, o als margens de les llibretes de classe...! En fer 16 anys i començar a practicar la pintura ‘seria’ -a l’oli i tot això- vaig bandejar este vessant de fer perots que no he oblidat, al contrari, practique a sovint.

Recentment era entrevistat Ibáñez, el creador de Mortadelo y Filemón, que enguany fan 50 anys. I comentava l’home; El còmic popular ha mort. Abans els quioscos de la Rambla n'anaven plens. Ara no n'hi ha ni un. Ara tenim la super-Obregón i coses per l'estil. La mainada fabrica els seus propis còmics amb els videojocs i les consoles. I em sap greu. El còmic és el primer pas cap a la literatura.

Llegir seguides la primera i l’última frase dóna una conclusió trista.

PD; Buscant una foto dels personatges susdits per ilustrar estes linies m'he trobat una imatge de les aventures de Mortadelo a Nova York que Ibañez va dibuixar l'any 1992. Atenció amb allò destacat per la fletxa negra. Sorprenent, eh?

Blocs amb olor a timò

L'altre dia vaig trobar el bloc d'una paisana, Andrea Navarro, que també estudia a València, però que no conec. L'he estat llegint i he trobat una coseta que m'ha cridat l'atenció. En el seu horari diari hi ha un raconet el divendres de vesprada que diu 'A Banyeres'. Per a uns és part de la rutina setmanal, per a altres un desig que no és fa realitat sempre que volem; Tornar a Banyeres...

Pense que en som pocs, banyeruts que escribim en bloc. L'Andrea, Carles i el seu germà Jordi, Anna i un servidor, que jo conega. Si hi ha algun altre feu-m'ho saber!

Reis i padrins

Hui, diumenge, volia parlar un poc de política. Del rei, que està tan 'cremat' que és capaç de manar callar Chavez per estar posant a caldo l'Aznar (vídeo ací). Espai amb el rei que no està últimament per a moltes bromes! Ara, que Chavez tampoc s'ha quedat coixo en les declaracions posteriors i diu que a ell no el calla dingú, i menys un cap d'estat que no és elegit democràticament com ell (Nyas!). És el que té ser socialista-anticapitalista, que pots anar dient feixista a la gent en una cimera internacional i quedes la mar de bé.

I parlant de quedar bé, els que queden de cine són els peperos deValensia que ara amollen que Bernat Soria és un andalús que parla català. Clar, és una veritat a mitges; Que parla català està clar, perquè és originari de Carlet, i per això mateix no és andalús. Però què passa? Que els peperos estan resabiats perqué se'n va anar a investigar a Andalusia quan ací li posaven mil i un impediments. La frase exacta, de Ricardo Costa diu que "Nadie se explica todavía por qué se ha nombrado candidato del PSOE por la provincia de Alicante a un andaluz que habla catalán". Que penses; i Zaplana què era?? I et contestes a tú mateix; Un murcià que parla castellà panotxo. Ja és tindre mala bava, senyor Costa. Ho va dir en companyia del Carlos Fabra ( Il padrino, l'amic de Luis Aguilé) en un acte per parlar d'infraestructures de Castelló de la Plana que no va ser tal sinó un acte de campanya electoral. Seria que no tenien molt que parlar de Castelló...

Músicotest

Ens proposa l'Esclafamuntanyes, a Ontinyent estant, de participar en un qüestionari amb la música com excusa. Que sense adonar-nos-en ella esdevé la propietària de molts records, la dipositària de manies, el mitjà per on molts poden expressar-se... Ací van les meues;

- Cançó que et fa riure: ‘Soy putero’ de Toni de l’hostal
- Cançó que t'anima: ‘Amparito Roca’
- Cançó que et recorda a una persona que estimes: ‘La cançó de la Llegenda’
- Cançó que et recorda a un ex: ‘one love’ de U2
- Cançó que et recorda la teua millor època: ‘el copeo d’Ontinyent’, de quan vaig començar a ballar danses
- Cançó que t'hagués agradat escriure: ‘himne per no guanyar’ de Llach
- Cançó que et fica nostàlgic:’siento que te estoy perdiendo’ d’Aute
- Cançó que et recorda l'adolescència: ‘er probe migué’ de Triana Pura
- Cançó que t'agrada d'un artista que odies: ‘canto a Galicia’ de julio Iglesias...yeah!
- Cançó que admetries que t'agrada però patint vergonya: ‘devorame otra veeees’
- Cançó que t'agrada la lletra: ‘diguem no’ de Raimon
- Cançó amb la que t'agrada despertar: Tot i que sone a tòpic, ‘bon dia’ dels pets
- Cançó que et recorda la teua infantesa: ‘el Joan Petit’
- Cançó que et fa pensar en les vacances: ‘Maria Isabel’ de Los Brincos (crec)
- Cançó que et recorda al teu millor amic: Qualsevol marxa mora o cristiana em recorda tants amics i bons moments...
- Cançó que et fa plorar: ‘Què volen aquesta gent’ de la Bonet
- Cançó que et fa pensar en la teua soledat: ‘homenatge a Miquel Grau’, d’Al tall
- Cançó que t'agrada cantar: ‘el meu poble, Alcoi’, la ‘malaguenya de Barxeta’,
- Cançó que descriu el teu estat d'ànim en aquest moment; ‘la mer’ de Charles Trenet
- Cançó que et defineix l’amor: ‘balata de l’amore ceco’ de Fabrizio de André
- Cançó que odies: ‘paquito chocolatero’ de King Africa
- Cançó de futur: ‘som’ d’Obrint Pas
- Cançó per a dir adéu: ‘A carro i haca’ (ale, haca anem a casa...)
- El teu himne: Serra de Mariola, of course
- La “teua” cançó: Una només?? Bé, per ser amb la que més m’identifique...‘Tinc un clavell per tu’ de Llach,
- Cançó que escoltes ara mateix: Com que feia temps que no l’escoltava... ‘tendresa’ (del teu amor ho espero tot i tant...)

I el seté dia va vore un vídeo...

...Un vídeo, concretament, d'una artista banyeruda. La Victoria Barrientos, que va fer este curiós vídeo per a classe jugant amb elements de la natura. Ei! I gravat a Banyeres.

Coses del destí

Si fa apenes dos posts que recordava les amistats fetes a Nàpols i que ara estan lluny, ara en torne a parlar d'elles, perquè, coses del destí, a l'endemà d'escriure aquelles ratlles em vaig trobar un company d'estudis de l'any passat; A classe, ací a València. I, qui ens ho anava a dir, ara és el meu nou company de pis. Resulta que fa una setmana que està per ací buscant casa. I jo, el dia que me'l vaig trobar, cercava company. Tot i ser de Saragossa, l'any anterior a Itàlia havia estudiat a Salamanca i els dos primers de la carrera a la facultat d'Altea. Ara torna de nou a terres valencianes amb una beca Séneca (movilitat dins l'estat espanyol), i a més, a ma casa. Vaja coincidència!

Ah, per cert, que ja hem entrat a novembre i es nota. Ahir ja ens vam col·locar la jaqueta... com diu la dita; A primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

13 rosas

Hui he anat al cine per primera vegada este curs. Volia vore la nomenada Las 13 rosas que ens aconsellava N'Àngel Canet la setmana passada. Com ell ben deia, s'ix 'desfet' de la projecció.
És una història molt bonica. La d'unes joves (i idealistes, valga la redundància) dones que es dediquen a defendre allò en que creuen, que és una república legítima, oberta a tots, tolerant, lliure, laica... Contra la que es revel·la tot un exèrcit, la dreta i el clero. És bonica pel sentiment idealista que hi ha a la majoria, la fam de llibertat, les ganes de pau, la cooperació en els moments més difícils, la il·lusió,...
Però el desenllaç de la història és trist, angoixós, dur. Parlem d'una història real, que trancurrí ací prop, a Madrid, com en passaven moltes quotidianament als nostres pobles en aquella època.
A moltes parts de la cinta veïa les escenes com les que em contava la meua Milagret que havia viscut a Banyeres; El final de la guerra, els afussellaments (ojo!, d'uns i altres), la fam... És per això que he sentit molt endins la història que narra el director. M'ha colpit, m'ha impressionat. Feia anys que no plorava al cine, i Las 13 rosas ho ha aconseguit. Impecable el treball de les actrius. Magnífics els espais d'ubicació del rodatge. Molt bona la fotografia. Extraordinària algunes de les frases del final; 'sabemos una cosa; que tenemos razón (...) y sabemos, también, que cuando pase todo esto habrà alguien para recordarlo...' Fa trenta anys que va 'passar' i encara estem discutint si és convenient o si és excessiva una llei per recordar sense discriminacions a tots els qui deixaren la vida en esta guerra absura. Mentre d'altres canonitzen els seus 'màrtirs'.

Si no m'he gitat encara i estic fent-vos-en cinc cèntims per tal d'animar-vos a vore-la, és perquè paga la pena gastar els duros en l'entrada. I ja em direu.

Un any després, a casa...

Hui fa un any (un any ja!!) que vaig aterrar a Itàlia amb el propòsit de viure alli durant els següents nou mesos. Me n'anava content. Il·lusionat. I també, pa que dir que no, poregós. Un país nou, llengua nova, gent nova...deixant ben lluny la meua realitat. Ja sabeu que l'experiència va anar, com molts m'aconsellaven...genial!
El erasmus ha sigut la millor experiència vital que he viscut (i crec que coincidisc amb tots els que l'han viscuda ja). Que m'ha ensenyat coses, que he disfrutat molt. Nou mesos d'una mena de parèntesi, de bambolla, que m'aillaven de l'evolució de les coses d'ací. No totalment, però sí físicament. Si n'han passat, de coses, estant jo per ahí!
En tornar hi ha personetes noves que es van engendrar al mateix temps que esta experiència. Hi ha d'altres ben estimades que ja no estan ni estaran mai més. I d'altres que han canviat el seu rumb de vida, s'han allunyat, per afavorir el seu nivell de vida. Uns altres continuen ahí, constants, escribint al seu bloc. Hi ha els companys diaris de l'aventura erasmus que estan darrere del messenger, o d'un correu electrònic... I queden, com no, els que compartien bons moments al poble o a la ciutat, i estan disposats a continuar passant-los.
Perquè tinc clar que jo soc jo... i els qui m'envolten. Gràcies a tots.

Femellistes

Vull amprar-li a les Mãedéus el terme per fer-me ressó d'una reivindicació femellista de l'altra setmana. I és que una entitat de femelles (concretament la Federación de Mujeres Progresistas) ha demanat que tolguen de la programació de telecinc la sèrie diària de “Escenas de matrimonio”, seqüela del programa dels dissabtes per la nit de laprimera que suprimí ZP en arribar al poder.

Ja fa setmanes que sé de l'existència del programa nomenat, sobretot perquè a les meues cases els agrada posar-ho. Mai no m'ha agradat. No l'he trobat graciós , ni oportú ni ben fet. Una esceneta de discussió matrimonial pot resultar graciosa i salvar un guió fluixet. Fer d'aquelles discussions l'argument de la sèrie deixa el seu nivell a l'altura de la sola de la sabata.

Les femellistes diuen; 'el deterioro en la convivencia y las agresiones psicológicas que están contenidas en la serie, son en parte las causas que desembocan en la muerte de muchas mujeres en España a manos de sus parejas y ex parejas.' i 'reproduce estereotipos negativos de la mujer, a la que se menosprecia y cuyas capacidades no se le valoran; e incluso en la mayoría de las situaciones son ellas las que "hacen la vida imposible" a sus maridos' I tenen més raó que un sant. Si heu vist algun episodi per poc temps que siga vos haureu adonat que la caricatura del matrimoni que fan és grotesca; Qui neteja? Qui és la que es gasta en el bingo el jornal de la parella? I d'altra banda qui és el que treballa? Qui el irresponsable de la casa?

Estes propostes ajuden molt poc a l'erradicació de la violència masclista. Poca broma que hi ha víctimes totes les setmanes! I jo que m'informe d'elles a migdia per eixa mateixa emissora...

PD; Post dedicat a les femelles que em demanaven un nou escrit al bloc!

Fuster, testimoni de la 'riuà'

Hui, 15 d'octubre, fa cinquanta anys que el suecà més célebre de tots els temps ens deixava un testimoni d'excepció al seu Diari 1952.1960 ;

Ahir, quan l'autobús "de línia" s'acostava a València, ja vam trobar les primeres dificultats. La notícia havia arribat a Sueca de bon matí, però no podiem fer-ne massa cas. Una riuada? Encara si fos del Xúquer! El Xúquer és un riu com cal, forçut, sempre de gom a gom en passar per Sueca. El Túria, en canvi, vist a València, no arriba ni a semblar un riu; el llit ocre, buit, sec, gairebé polsós, serveix d'espai per a xaboles , per a campaments gitanos, per a fer instrucció els soldats, per a jugar a futbol les criatures. (...) En tocar Catarroja, l'autobús ha parat. No podiem seguir endavant. El barranc reglotava; un liquid impetuós, espès, d'un color xocolata clar envaïa la carretera, s'escampava pels carrers del poble. El veïnat era a les portes de casa, traginava poals, comentava a crits l'incident, i l'escena tenia un lleu aire de festa improvisada, fortuïta. (...)
A la ciutat, el desastre s'accentuava, s'accentua. El Túria l'ha envaïda de cap a cap. Allà, als orígens del riu, deu haver diluviat, i la torrentada s'ha desbocat damunt València.(...) La plaça del Caudillo s'havia convertit en una bassa insalvable. Haguérem de renunciar a anar enlloc. Avui mateix, el trànsit continua sent-hi penós. Algú ens deia que hi ha barris on el nivell de l'aigua ha aconseguit vora dos metres. No sé si la informació serà exagerada. La consternació i el pànic encara no han amainat, i els rumors que bescanvien els transeünts alterats han de ser, necessàriment, una mica indecisos. La presència del fang, sobretot, és inmensa.(...)
No hi havia, i encara no n'hi ha, servei d'electricitat. Una espelma tètricai minúscula, i gràcies, era tota l'esperança assequible. Ni hem pogut menjar gaire cosa: unes galetes, comprades a preu inèdit en un bar. Els forns no havien funcionat; els ultramarins eren tancats; els establiments de restauració també. Ens hi hem resignat. No hi havia altra solució.

Sant Dionís amenaçat

Hui, dia festiu, de celebració col.lectiva del dia fundacional dels valencians volia parar-me un poc a reflexionar sobre nosaltres. Este matí a Gandia anava fent un esquema mental, i em venia al cap el govern nostre, i l'oposició nostra, i la tonadeta de la cançò d'Al Tall sobre Miquel Grau, ara que fa 30 anys que 'per guanyar la llibertat' va ser vilment mort per un militant d'ultradreta.

Quin dia més solejat, el de hui! Jo, mig inconscientment m'he posat este matí la samarreta de la campanya cabotista 'apadrina un xiquet valencià' que tots coneixereu. Quina ha estat la meua sorpresa que per portar-la m'han amenaçat a la mateixa Gandia, just quan visitava les estàtues dels Borja a les escoles pies. M'han insultat a crits (des de lluny, per supost) i m'han fet diverses amenaces (i no sé si fotos i tot) alli, enmig del carrer. N'eren quatre, equipats amb la seua senyera tricolor i bandera espanyola. Uns covards. Uns xenòfobs i autoritaristes. Uns energúmens que pretenen imposar amb la força les seues idees sense escoltar ni parlar. Anava jo soles i m'he assustat, clar. Ja al tren recordava el govern nostre, i l'oposició nostra, i la tonadeta de la cançò d'Al Tall...

Després la mani, amb incidents provocats pels amics dels anteriors, fins el Parterre. La primera del 9 d'octubre a la que vaig. Tal dia com hui va entrar el nostre rei Jaume a la ciutat, amb penons i banderes quatribarrades. Alli estavem nosaltres (desorganitzats, però estàvem) per celebrar-ho.

Deixem per a un altre dia les reflexions. Només dir que des de hui, els valencians. em preocupen un poc més.

Botifarrà a Banyeres

Ahir per la vesprada vam assistir, amb goig i satisfacció al concert de Pep Botifarra al teatre Principal de Banyeres. Goig perquè és un artista que em sembla genial per la seua personalitat i pel treball etnogràfic que ha fet i fa i com el porta a terme. I satisfacció per compartir amb els meus, la gent del meu poble, un dels seus espectacles.
Acompanyat de la seua rondalla, entre ells Nèstor Mont, va cantar el seu últim disc i alguns altres romanços i havaneres bellíssimes. El públic els va aplaudir bona cosa i van gaudir molt de la veu del socarrat de moda, la qual cosa es va notar també en els comentaris a l'eixida del teatre.
L'acte s'emmarca dins la celebració del 9 d'octubre que proposa el Col.lectiu Serrella des de fa més d'una dècada, amb sopar-tertúlia i alguna conferència o concert extra. Hi va haver bona assistència de públic tot i no estar, al meu parer, molt publicitat.
Un acte que va acabar amb un Matxero i Teresa molt celebrat per la gent i, com no, una jota de Banyeres que es va fundir a l'última estrofa (la rapideta) amb un caloròs aplaudiment dels banyeruts. Una alegria per als sentits, un orgull per als valencians. Una faena ben feta.

Setmana atrafegada

Quan me s'enjunten compromisos personals i laborals en una mateixa setmana ho passe regular. No m'agrada anar com a cagalló per sèquia. Trobe que no estic del tot en cap dels llocs on vaig. És el cas d'esta setmana. El diumenge en acabar el dinar de cosins en casa, cap a València que a l'endemà haviem d'estar ací, i des del dilluns al treball d'enquestador (del que no vos he parlat. ho fare, ho faré...), curset per tornar a treballar a Telèfonica(fins dilluns), hui reunió de colla de jovens pel 9 d'octubre, concert de Pep Botifarra (demà divendres a Banyeres) i per últim el pont a Gandia per celebrar amb els pares els seus 25 anys de casats -i cansats-.

Ah, i dimarts a les 18 h. manifestació a València pel 9 d'Octubre, des de la Pça. de Sant Agustí. Que ausaes enguany quin ambient dins l'esquerra valencianista!! Sigueu d'on sigueu i simpatizeu amb qui siga, com que sou tots valencians esteu convidats a anar. (I jo un altre any que em perd la dançà del meu poble!!).

Vos pose una foto de a paella familiar del diumenge; divertit, emotiu i massiu (33 boques en taula).

El Forges de hui

Sorolla torna a València

El més internacional dels pintors valencians de tots els temps, Joaquim Sorolla (València, 1863- Madrid 1923) va deixar la seua obra escampada per les parets de la classe alta del canvi de segle. Va estudiar a l'acadèmia de Belles Arts de València (la meua) i les inquietuds artístiques i els encàrrecs el feren viatjar per mitja Europa i nord-Amèrica. Pot ser hui les seues teles ens semblen massa amanerades però la realitat és que Ximo portà a València i a Madrid el nou llenguatge artístic del moment, l'impressionisme que admira a París en un dels seus viatges. És recordat pels seus retrats frescos i els paisatges plens de llum, de color (Del seu estil encara viuen alguns pintors mediocres). El seu país, València, amb moltes feines reuneix una digna quantitat d'obres seues, que van estar cedides per la seua dona al govern espanyol de 1931 per crear un museu a casa seua a Madrid; “Hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”, comentaria l'artista.
Ara, un dels seus més grans projectes pictòrics, els murals de la Hispanic Society de Nova York venen a València per ser exposats al Centre cultural Bancaixa. Jo que ara passe prou sovint davant l'edifici puc donar fe del treball de reforma del mateix, que s'ha vestit de diumenge per rebre a tan ínclit hoste. Precisament ahir, diumenge. El trasllat li ha costat a Bancaixa 'un ou de la cara'. Amb boeing, trailers, GPRS i Guàrdia Civil. La mostra s'inaugurarà el 7 de novembre amb la presència dels reis hispanics, Jose Luis Olivas, i demès vasalls. (Bona oportunitat per cremar a València algun ninot del rei!).
Fins al març, Sorolla entre nosaltres. Aquell pintor excepcional que confessà, alguna vesprada de cel gris a sa casa de Madrid que “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”.